Sento algú que diu que aquests tres dies li aniran molt bé per desconnectar i no m’ho acabo de creure. Només qui és capaç de tenir la ment en blanc –un ximple o algú extraordinàriament ben entrenat- pot desconnectar, els altres canviem de connexió o mantenim la mateixa en un espai diferent, perquè per desconnectar de la feina, com és obvi, només cal deixar de treballar. Els qui es passen els dies de festa lluny de casa anant al restaurant, mirant aparadors, fixant-se en l’arquitectura local, prenent el sol, comprant botifarres... fan el mateix que podrien fer a la seva ciutat. No hi veig gaire diferència. I cada dia la gent dels pobles i la de les grans ciutats difereix menys, encara que alguns s’entestin a assegurar el contrari.
Entenc que l’única nova connexió important, diferent, que es pot fer quan un va a un poble és la del contacte amb la natura. Alguns la intenten, aquesta connexió, però no és fàcil. Per conèixer la natura –la conreada i la silvestre- no basta amb mirar-la, cal veure els seus canvis, conèixer els seus noms, i fins i tot la majoria dels mateixos autòctons van perdent els noms de les coses. Ja queda poca gent que estigui en contacte amb la terra perquè és molt més rendible dedicar-se al sector secundari o terciari. La gent va oblidant els noms de les plantes i dels ocells, i és possible que dintre d’un temps hi hagi quatre gats originaris del país que sàpiguen anomenar el que veuen quan surten dels closos edificats; és possible que els noms de les coses pertanyin aviat als marroquins o a aquests pagesos que tenen tots els colors del negre. Esperem que ells ens conservin els mots i els vulguin compartir quan decidim que els volem recuperar.
Que exagero? Fem una prova: penseu 10 noms d’ocells del país que us sembla que serieu capaços d’identificar (coloms i gavines a part... i no tot el que us semblen orenetes ho són). Hi ha qui diu que si es perden els noms, es perden les coses (les coses, quina manera més poc precisa d’anomenar les de la natura).
Prop de la posta,
duresa de les ombres,
em mira immòbil
(Disculpeu-me l'intent d'haikú. És que acabo de passar per rodalies de la Renfe)
16 comentaris:
Mascarell, blauet , estornell, garsa,pardal, cadernera, verdum, rupit, mallerenga, puput, tórtora...
Però tens tota la raó. Una nena del Delta de l'Ebre (i mira que en tenen, allà, d'ocells, eh?) doncs em deia l'altre dia que per a ella tots els ocells són pardals (ja veus)
No és una llegenda urbana, igual que tampoc no ho és allò que els nens, quan els dius que dibuixin un pollastre, te'l dibuixin a l'ast i envoltat de patates fregides. O que com a nom de fruita et diguin "iogurt". Jo m'hi he trobat!
Molt bonic, el haikú!!!
Tens rao amb aixo dels noms. Estem perdent massa cultura, massa detalls del nostre pais.
No sóc gaire aficionat a l'ornitologia, que diguéssim. Però acabo de consultar un llibre que tinc i he vist que els ocells presents a Catalunya (sense comptar els accidentals) són ni més ni menys que tre-cents dos!
De noms de memòria te'n podria dir uns quants. Ara, el que és identificar-los amb precisió...
Avui quan pengi el post veuràs que també faig una referència als mercats pseudomedievals, una casualitat... Jo sé força noms d'ocells, encara que no els conec massa 'insitu', una amiga del càmping hi era molt aficionada. No crec que en això del coneixement dels noms hi hagi massa diferència entre els de fora i els de ciutat, he comprovat que a pagès, fa anys -quan a pagès era a pagès, no pas ara, que tots ens assemblem tant- la gent del camp coneixia animals i plantes de forma utilitària, més aviat, o sigui, allò que servia per a alguna cosa, ocells inclosos. No se sap el nom dels animals, plantes o objectes amb els quals no es té relació, si no és que es tingui una sensibilitat especial envers la natura o una necessitat. Tampoc conec, per exemple, el vocabulari dels mecànics, o dels paletes, l'específic. Els noms els recuperen, els transformen i els valoren, els escriptors i els poetes. Per exemple, Sagarra, de qui parlaré avui, també, és un doll de vocabulari de tota mena, peixos, ocells, arbres... Crec que cercar el nom de les coses de tota mena, siguin objectes professionals, animals, plantes, és fruit d'una afecció determinada, d'una mena de sensibilitat envers el món, que no té massa relació amb ser de ciutat o de fora. A la ciutat ara també hi ha molts arbres, per exemple, fa anys va sortir un àlbum de cromos amb noms d'arbres 'nous'. Actualment, als parcs, per l'augment d'arbres, es poden veure molts ocells. Un company de professió, un mestre excel·lent, ha creat una web molt interessant sobre 'els ocells del pati', en aquella escola tots els infants se saben un gran nombre de noms d'ocells i arbres, que uns s'hi afeccionin més o menys ja depèn. Jo, per exemple, no et sé identificar ni un automòbil -ni un pokemon-. Certament, arribar a un punt de simplicitat en què tot siguin arbres, ocells, peixos, eines, cotxes... és una llàstima, però com tot, al món, una llàstima relativa. Paro, que m'enrotllo massa, ja.
A Arare:
Una mica de llegenda urbana sí, que hi ha, en això del pollastre. Cal que li precisem que el dibuix 'viu', potser. Carpanta també l'hauria dibuixat rostit... I jo també m'hi he trobat, però de forma molt minoritària, benvolguda Arare. Això, crec, no vol dir res, tan sols que l'experiència vital ha variat, i que cal educar a partir de l'experiència propera, cosa que sovint s'oblida. I la propera és el iogur el petisuís, el pollastre a l'ast -no rostit- i la pizza tarradelles (fins i tot als pobles). En canvi, antigament, no sabien dibuixar elefants, per exemple.
D'acord, Julia, però el iogurt i el petit suis l'engloben dins la categoria de "fruita"... i jo ara sóc de poble i els "meus" nens són de poble!!! però bé, allò del pollastre, tot passa per especificar el que volem de veritat (Margaret Donaldson en fa un estudi molt bo a "La mente de los niños")... cal que els diguem exactament el que volem, perquè ens entenguin (com els adults, evidentment). Bon dia a tothom! me'n vaig amb els "meus" nens...
és cert i cada vegada es perd més, fem anar noms genèrics per a tot... és una llàstima. Que tingueu un bon dia!
anit volia posar-te comentaris i no hi havia manera! no es deixava obrir..!!
a part de garsa i pardal que ja els diu l'arare, tenia tord (ais, que al poble fan arros amb tordets, aix, pobrets!!)
El problema dels iogurs i els pollastres a l'ast és, crec, educatiu, no pas dels infants, que tenen el seu univers molt especial. Respecte als ocells, uns quants refranys, dites o coses semblants:
ets un mussol
està esparverat
como el tordo, cabeza pequeña y culo gordo,
és un tòtil
menja com un pardalet
és una garsa
esser 'un mirlo blanco'
prendre guatlles per perdius
una oreneta no fa estiu
ésser un capsigrany...
i, ai del que sigui 'un pájaro de cuenta' o 'una buena pájara' i encara pitjor si té una 'pájara'
...m'he deixat -perdoneu- que al meu germanet, quan era petit i anava al lavabo li deia la mama que treiés 'l'ocellet', he, he. Era un ocellet genèric, també.
Es nota que tinc un esguinç i no em puc bellugar?
Una web molt maca d'Angel Daban, els de la meva època el recordareu, si vau tenir fills petits quan us calia criar. 30 pàgines de refranys sobre ocells i moltes més sobre altres coses de tota mena:
http://www.angeldaban.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=33
La meva queixa, advertiment o constatació, digueu-li com volgueu, és que hi ha una pèdua important de vocabulari i, per tant, de coneixement de la realitat, un empobriment del llenguatge. Fins i tot els escriptors parlen més que mai a través del diccionari i no de l'experiència directa -i no em refereixo només al camp-. Es coneix el significat, però molt menys el significant, els referents són sovint tant o més virtuals que la pantalla de l'ordinador. Així ho veig i així ho dic. I m'autoacuso. En resum: coneixement sense vivència.
Arare, has passat la prova. Tens un premi que encara no sé en què consistirà. De moment et regalo l'haiku i el pardal jovenet i tremolós del cap de setmana.
Es perden alguns noms propis i se'n guanyen de fora. és el que hi ha, joseparnau. Suposo que això no té aturador.
Això mateix, ramon, tenim una nòmina amplíssima d'ocells -i d'altres coses-, però sovint són conceptes no identificables en la realitat. I ara entraríem en un dels aspectes que esmenta la júlia: els coneixements són sovint utilitaris. Allò que no et serveix, que no et fa cap falta, que no té cap importància, no cal saber-ho. La realitat cada cop és més global i menys particular. (No siguis modest, segur que em pots presentar molts ocells).
Tens raó Júlia, en la qüestió de la sensibilitat. No importa ser de ciutat o de poble, i encara emnys en una època en què els pobles s'estan convertint en petites còpies de les ciutats. Potser realment hauríem de parlar de formes de vida, d'interessos, de visions del món, d'equilibri... Jo, ja ho veus, sóc partidari del generalisme i no de l'especialització. Prefereixo la gent que coneix una mica de tot (actualment gairebé una utopia) que no els entesos en un tema. Em sento més proper als qui tenen interessos diversos que als qui són genis unidimensionals... Em sembla que em repeteixo.
Bon dia, esther. Massa genèrics, tens raó.
Apa, Hanna, que segur que tens més noms, però encara deus estar fent la digestió dels pobres tords (una plaga, per altra banda)i novols col·laborar. He vist que t'has convertit en una experta en gossos i gats ;-)
Bon recull de refranys, Júlia. esperem que no siguin aviat només arqueologia.
Jo, quan era petit, tenia moixonet o pardalet ;-)
Espero que no t'hagis fet l'esquinç al meu poble.
Doncs sí, Pere, al teu poble me'l vaig fer, l'esguinç. Mira que vaig anar a caminar pels caminets de les cales amb espardenyes i res. Doncs surtim de prendre cafè el diumenge a migdia, si fa no fa, i de camí cap al mercat, baixant unes escaletes, xaf. Una senyora, per cert, em va dir que aquelles escales relliscaven i que ja havien caigut altres persones, allà. Un punt calent. No sé si demandar l'Ajuntament, he, he.
Potser sí que els hauries d'haver demandat. Aquests de La Cala tenen la bossa plena...
Tens raó, les escales del marcat són traïdores per autòctons i forasters.
ummmm he arribat fins aquí a través del bloc de l'Aladern, i és que he vist ocells i la curiositat m'ha guanyat.
Jo era de les que només veia "ocells", tret del pitroig i la cuereta blanca, la resta eren pardals... no sé si en sabia el nom de cap més. De fet no m'hi havia fixat mai. Però ai, el meu germà als 12 anys va començar a interessar-se per aquest món, i mica en mica el seu interès va anar contagiant pràcticament a tota la familia. Fins ara, que ja en farà 27 i la cosa no té aturador, si no que sempre va a més, i ho trobo meravellòs! Mai de la vida m'havia fixat en la quantitat d'ocells que ens envolten i les diferents espècies que hi ha, com he fet en els últims anys.
Per sort meva he après a identificar molts ocellets i algún que altre ocellot (àguiles, aguilots, falcons, xoriguers...)
Per sort meva puc anar sovint amb ell a observar-los tranquil·lament i en vaig aprenent mica en mica.
Mallerenga (blava, carbonera, cuallarga)
Picasoques blau
Cuereta (blanca, torrentera)
Bitxac
Abellarol
Mosquiter
Cotxa fumada
Tallarol capnegre
Blauet
Benvinguda per aquí, elur. tens premi gros amb la teva llista d'ocells.
ja m'agradaria a mi poder observar i reconèixer els ocells com tu, però fa anys que no m'hi dedico gaire i no tinc, com el tens tu, algú amb qui compartir mirades. Potser més endavant.
M'he passejat pel teu bloc i m'ho he passat bé. A reveure.
Publica un comentari a l'entrada