(de la catedral de Bilbao)
CANÇONS A LA TELE
Fa 3 hores
30.7.06
postal religiosa
Si no fos perquè els conec poc però prou, em sorprendria la quantitat de gent que assisteix a missa. I a més, van una mica abans de l’hora per assajar els càntics. Un poble ben curiós, aquests adoradors d’ossos; això sí, cal que siguin grans -els detalls no importen-, els ossos.
(de la catedral de Bilbao)
(de la catedral de Bilbao)
postal de pau
Anar a Gernika és trobar-se a casa fora de casa. En aquest poble gran, o potser ciutat petita, es té la certesa que un serà ben rebut si no intenta ficar-se massa en els assumptes dels altres. Un sap que aconseguirà aquesta harmonia momentània, aquesta pau, que no és fàcil de trobar en gaires llocs. Per altra banda, aquí Catalunya sempre es prou propera. Ho és perquè se la recorda directament amb un motiu o una altre: aquests dies hi havia una exposició sobre la Patum de Berga i una altra de cartells, gairebé tots en català, de la Universitat de Barcelona, al Museu de la Pau (i bona part dels organitzadors del festival metal que s’allotgen al mateix hotel, i de qui no vaig aconseguir cap ratlla, són també catalans). També és propera perquè per poc que es pari l’orella se sent la llengua del país i perquè el habitants estan acostumats a tenir tracte amb nosaltres: som uns forasters acceptables i acceptats.
A Gernika es troba un dels dos museus dedicats a la pau de l’estat espanyol, l’altre està a La Vall d’Uixò (espero que no tiri endavant el de Figueres ni el de Barcelona). El museu consta de dues parts; en primer lloc, l’espai on es generalitza sobre la pau i s’enfoca des d’una perspectiva històrica, i a continuació, l’espai dedicat a la pròpia ciutat a partir del bombardeig que sofrí l’any 1937 i que la destruí quasi completament. No cal dir que a mi m’interessa més aquests segon espai, més tangible, més proper, que explica els horrors i la absurditat de la guerra i la reconstrucció posterior. Dos detalls curiosos: ¿Sabíeu que mentre els mitjans de comunicació republicans explicaven el bombardeig de l’aviació alemanya, els mitjans fascistes atribuïen la destrucció de Gernika a l’incendi de la ciutat pels comunistes en retirada? Aquesta versió fou acceptada per alguns dels mateixos bascos fins força anys després- i en tinc testimonis directes-. ¿Sabíeu que Franco es va fer nomenar fill predilecte de Gernika l’any 1943 - em sembla-?
Algunes frases de personatges famosos que es poden llegir a la primera part de la passejada pel museu em confirmen que no és fàcil trobar estímuls convincents per arribar a la pau o per justificar-la. Jutgeu vosaltres mateixos.
Ull per ull, el món es quedarà cec.
Mohandas Ghandi.
Bé, sempre hi haurà qui faci servir els bastons blancs per apallissar els cecs més dèbils.
Només quan el darrer arbre estigui mort, el darrer riu enverinat i el darrer peix atrapat t’adonaràs que no pots menjar diners.
Anònim. Sabiduria indoamericana.
Menysprear el poder dels diners -cel·lulosa arbòria a la fi- i la seva capacitat alimentària no indica gaire sabiduria.
El manteniment de la pau comença amb l’autosatisfacció de cada individu.
Dalai Lama.
Definitivament, aquesta afirmació confirma que la pau és impossible; en tot cas ens mourem en el camp dels simulacres i les hipocresies... però d’això ja en som tots conscients.
Cal que continuï?
I amb tot, Gernika em continua semblant un dels llocs on la pau –difícil joc d’equilibris- té una seu permanent.
A Gernika es troba un dels dos museus dedicats a la pau de l’estat espanyol, l’altre està a La Vall d’Uixò (espero que no tiri endavant el de Figueres ni el de Barcelona). El museu consta de dues parts; en primer lloc, l’espai on es generalitza sobre la pau i s’enfoca des d’una perspectiva històrica, i a continuació, l’espai dedicat a la pròpia ciutat a partir del bombardeig que sofrí l’any 1937 i que la destruí quasi completament. No cal dir que a mi m’interessa més aquests segon espai, més tangible, més proper, que explica els horrors i la absurditat de la guerra i la reconstrucció posterior. Dos detalls curiosos: ¿Sabíeu que mentre els mitjans de comunicació republicans explicaven el bombardeig de l’aviació alemanya, els mitjans fascistes atribuïen la destrucció de Gernika a l’incendi de la ciutat pels comunistes en retirada? Aquesta versió fou acceptada per alguns dels mateixos bascos fins força anys després- i en tinc testimonis directes-. ¿Sabíeu que Franco es va fer nomenar fill predilecte de Gernika l’any 1943 - em sembla-?
Algunes frases de personatges famosos que es poden llegir a la primera part de la passejada pel museu em confirmen que no és fàcil trobar estímuls convincents per arribar a la pau o per justificar-la. Jutgeu vosaltres mateixos.
Ull per ull, el món es quedarà cec.
Mohandas Ghandi.
Bé, sempre hi haurà qui faci servir els bastons blancs per apallissar els cecs més dèbils.
Només quan el darrer arbre estigui mort, el darrer riu enverinat i el darrer peix atrapat t’adonaràs que no pots menjar diners.
Anònim. Sabiduria indoamericana.
Menysprear el poder dels diners -cel·lulosa arbòria a la fi- i la seva capacitat alimentària no indica gaire sabiduria.
El manteniment de la pau comença amb l’autosatisfacció de cada individu.
Dalai Lama.
Definitivament, aquesta afirmació confirma que la pau és impossible; en tot cas ens mourem en el camp dels simulacres i les hipocresies... però d’això ja en som tots conscients.
Cal que continuï?
I amb tot, Gernika em continua semblant un dels llocs on la pau –difícil joc d’equilibris- té una seu permanent.
29.7.06
postal poètica
Quan un viatja a un altre país hauria de poder trobar fàcilment a les llibreries algun volum que portés un títol semblant a Literatura autòctona per a turistes impacients. Alguna coseta lleugera que et donés una perspectiva del que s’ha escrit en els darrers anys. Potser contes o poesia, perquè la novel·la o l’assaig no s’adiuen gaire amb les presses del nomadisme constant del viatger estival –estic parlant de mi, és clar: hi ha qui prefereix l’estiu de balneari-.
La rosseta de cara rodona, ulls d’aiguamarina seriosos i somriure als llavis de “La casa del libro” de Bilbao, em va augurar que seria difícil trobar alguna antologia de poesia basca bilingüe –encara tinc algunes dificultats amb l’idioma-. Em va assenyalar la secció i em va fer algun suggeriment, però vaig ser finalment jo qui va triar dos llibres.
Un puente de palabras. 5 jóvenes poetas vascos –l’enllaç us dóna les dades que cal- va ser, penso, una tria encertada. Escriptors joves, nascut als anys 70, veus diverses amb més d’un poema –ignoro, i no hi jugo, si premodernes, modernes, postmodernes o postpostmodernes-. Sorpresa agradable: no només el jo, que ja em carrega, sinó també una reflexió, unes espurnes, sobre els altres, sobre l’entorn, sobre el país. I una facilitat de comprensió que em va fer pensar que hi havia trampa. No ens enganyem, els poemes no em van explicar el país ni la seva gent, ni tan sols els mateixos poetes, però m’hi van acostar una mica, i això sempre és d’agrair.
Avui us passo dos poemes que podem anomenar programàtics, i us amenaço que en vindran d’altres. Si us interessa buscar informació sobre els autors, vosaltres mateixos, perquè jo avui no us facilitaré la feina –espero que no esteu especialment interessats en els originals en basc, que em costa molt reproduir-los (i disculpeu-me els errors de traducció)-.
Una novel·la té massa paraules.
Per això escric poemes. Com si fer poemes no fos
suficient, em pregunten perquè ho faig.
Jo escric poemes perquè menteixo. Perquè sóc mentidera
i perquè exagero les coses, Si no exagerés les coses,
ningú no em creuria.
Els poemes es perden sense treva, es perden
dia a dia perquè ningú no els guarda, perquè ningú
no els escriu. Jo sóc caçadora de poemes; no sóc escriptora.
Castillo Suárez: Spam poemak, 2004.
Quina imatge tan esplèndida: caçadora de poemes! I acabo. No perquè ja ho sapiguem deixa de ser necessari reafirmar el que diu Àngel Erro -comprendreu que aquí us he de transcriure l'original-.
(Oro errana da, aspaldidanik.
Oro errana dela ere errana da.
Oro errana da, bada, ezinbestean.
Oro errana da, baina ez nik.)
Tot ja s'ha dit, des d'antic.
Que tot ja s'ha dit, ja està dit.
Tot ja s'ha dit, doncs, sense remei.
Tot ja s'ha dit, però no per mi.
Àngel Erro: Eta harkadian ni, 2002.
(Us voldria fer notar l'homofonia i la ironia del títol del poemari d'Àngel Erro: harkadia significa pedregar i Arkadia, Arcàdia (paradís).
P. S. Continuaré amb les postals quan pugui. I ara me'n vaig a dormir, i ja faig tard, que no voldria perdré els bons costums d'aquests dies.
La rosseta de cara rodona, ulls d’aiguamarina seriosos i somriure als llavis de “La casa del libro” de Bilbao, em va augurar que seria difícil trobar alguna antologia de poesia basca bilingüe –encara tinc algunes dificultats amb l’idioma-. Em va assenyalar la secció i em va fer algun suggeriment, però vaig ser finalment jo qui va triar dos llibres.
Un puente de palabras. 5 jóvenes poetas vascos –l’enllaç us dóna les dades que cal- va ser, penso, una tria encertada. Escriptors joves, nascut als anys 70, veus diverses amb més d’un poema –ignoro, i no hi jugo, si premodernes, modernes, postmodernes o postpostmodernes-. Sorpresa agradable: no només el jo, que ja em carrega, sinó també una reflexió, unes espurnes, sobre els altres, sobre l’entorn, sobre el país. I una facilitat de comprensió que em va fer pensar que hi havia trampa. No ens enganyem, els poemes no em van explicar el país ni la seva gent, ni tan sols els mateixos poetes, però m’hi van acostar una mica, i això sempre és d’agrair.
Avui us passo dos poemes que podem anomenar programàtics, i us amenaço que en vindran d’altres. Si us interessa buscar informació sobre els autors, vosaltres mateixos, perquè jo avui no us facilitaré la feina –espero que no esteu especialment interessats en els originals en basc, que em costa molt reproduir-los (i disculpeu-me els errors de traducció)-.
Una novel·la té massa paraules.
Per això escric poemes. Com si fer poemes no fos
suficient, em pregunten perquè ho faig.
Jo escric poemes perquè menteixo. Perquè sóc mentidera
i perquè exagero les coses, Si no exagerés les coses,
ningú no em creuria.
Els poemes es perden sense treva, es perden
dia a dia perquè ningú no els guarda, perquè ningú
no els escriu. Jo sóc caçadora de poemes; no sóc escriptora.
Castillo Suárez: Spam poemak, 2004.
Quina imatge tan esplèndida: caçadora de poemes! I acabo. No perquè ja ho sapiguem deixa de ser necessari reafirmar el que diu Àngel Erro -comprendreu que aquí us he de transcriure l'original-.
(Oro errana da, aspaldidanik.
Oro errana dela ere errana da.
Oro errana da, bada, ezinbestean.
Oro errana da, baina ez nik.)
Tot ja s'ha dit, des d'antic.
Que tot ja s'ha dit, ja està dit.
Tot ja s'ha dit, doncs, sense remei.
Tot ja s'ha dit, però no per mi.
Àngel Erro: Eta harkadian ni, 2002.
(Us voldria fer notar l'homofonia i la ironia del títol del poemari d'Àngel Erro: harkadia significa pedregar i Arkadia, Arcàdia (paradís).
P. S. Continuaré amb les postals quan pugui. I ara me'n vaig a dormir, i ja faig tard, que no voldria perdré els bons costums d'aquests dies.
25.7.06
postal
Que no sigui dit que no envio una postal a les amigues i amics i lectors en general.
Avui tenim problemes -de fàcil resolució- amb el cotxe i fem una estada més llarga al poble. Al País Basc fan festa per Sant Jaume -odio aquestes festes que no se sap d'on surten-. Em bec un aiguardent blanc mentre escric la postal, després d'haver menjat un bacallà a la vizcaina -no tinc a mà el nom original-. Arribats aquí, ens va semblar que ja teníe prou fresca per la nit per no pujar més nord enllà. Dintre d'una estona agafarem el tren que voreja la ria cap a Mundaka.
Se m'acaba el paper. Quan torni ja us parlaré de menjars, impostos revolucionaris, platges, museus, músiques, quietuds i inquietuds... i el que calgui.
Una abraçada des de Gernika.
pere
P. S. Aquest ordinador i la seva connexió funcionen com volen: no puc pujar la imatge ni respondre comentaris.
Avui tenim problemes -de fàcil resolució- amb el cotxe i fem una estada més llarga al poble. Al País Basc fan festa per Sant Jaume -odio aquestes festes que no se sap d'on surten-. Em bec un aiguardent blanc mentre escric la postal, després d'haver menjat un bacallà a la vizcaina -no tinc a mà el nom original-. Arribats aquí, ens va semblar que ja teníe prou fresca per la nit per no pujar més nord enllà. Dintre d'una estona agafarem el tren que voreja la ria cap a Mundaka.
Se m'acaba el paper. Quan torni ja us parlaré de menjars, impostos revolucionaris, platges, museus, músiques, quietuds i inquietuds... i el que calgui.
Una abraçada des de Gernika.
pere
P. S. Aquest ordinador i la seva connexió funcionen com volen: no puc pujar la imatge ni respondre comentaris.
21.7.06
la manta al coll i el cabasset
Decididament, demà la manta al coll -d'acord, ara fa massa calor per a les mantes, però és una manera de parlar- i el cabasset i cap a ... per uns dies, que de tant en tant cal canviar una mica d’aires i de calors.
I com que l’estiu es presta a les reposicions i recuperacions, jo també hi participaré. Ahir, després de penjar el post a data de caducitat, m’estava repassant les cançons que hi havia i vaig decidir que em calia tornar als meus orígens populars: no els puc amagar, ni vull. Malgrat que la proposta que us faré no està de moda, jo us la deixo, que ja seré prou lluny.
Fa ja força estius vaig anar a parar a unes festes d’un poblet del Pirineu –encara que em matéssiu no us sabria dir-ne el nom- i em vaig trobar que actuaven en una sala tancada Els Pavesos, amb un Joan Monleon exuberant que s’escarrassava inútilment per crear la complicitat necessària entre el grup i el públic. L’auditori és mostrava potser no fred però sí poc entusiasta. Mentrestant, la Joana i jo intentàvem suplir la falta d’entusiasme dels autòctons d’una manera que, la veritat, tampoc ens era natural. No crec que ara Els Pavesos tinguessin més èxit... Si fins i tot molts dels valencians il·lustrats els negarien tres vegades, i les que feren falta, en aquest mateix moment.
Doncs bé, jo els trec de "data de caducitat" i de l’oblit en què es trobin i els converteixo en la meva actualitat –segur que al menys la vedette m’entendrà: potser fins i tot havien actuat amb ella-, i Joan Fuster –lluny i prop- em dóna un altra vegada un cop de mà. Vet aquí un dels meus autors i una de les meves cançons de l’estiu. Pura arqueologia.
El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els juducis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es mamaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si els ha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de Els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...
Joan Fuster.
Powered by Castpost
El que us deia: demà em poso la manta al coll, que no al cap, i agafo el cabasset... Al Postiguet?
P. S. Quan torni a casa encara serà notícia -de lluny segurament- el conflicte que vol que cessi la Nimue i tots nosaltres. Quin magnífic poema en prosa amb arguments incontestables!
I podrem anar llegint la petites -o no tant- misèries humanes a l'entorn d'aquest Barça al qual tampoc no se li concedeix la merescuda pau. Que en són d'imbecils dia sí dia també alguns! I el Mendele i els altres intentant fer de carronyaires a penes dissimulats.
El que no es discutirà és per què es queden fora de les Facultats de Medicina tants estudiants que potser serien bons metges. És clar que els que ens arriben de fora deuen ser molt millors.
I tantes altres coses, cosetes i cosasses...
I com que l’estiu es presta a les reposicions i recuperacions, jo també hi participaré. Ahir, després de penjar el post a data de caducitat, m’estava repassant les cançons que hi havia i vaig decidir que em calia tornar als meus orígens populars: no els puc amagar, ni vull. Malgrat que la proposta que us faré no està de moda, jo us la deixo, que ja seré prou lluny.
Fa ja força estius vaig anar a parar a unes festes d’un poblet del Pirineu –encara que em matéssiu no us sabria dir-ne el nom- i em vaig trobar que actuaven en una sala tancada Els Pavesos, amb un Joan Monleon exuberant que s’escarrassava inútilment per crear la complicitat necessària entre el grup i el públic. L’auditori és mostrava potser no fred però sí poc entusiasta. Mentrestant, la Joana i jo intentàvem suplir la falta d’entusiasme dels autòctons d’una manera que, la veritat, tampoc ens era natural. No crec que ara Els Pavesos tinguessin més èxit... Si fins i tot molts dels valencians il·lustrats els negarien tres vegades, i les que feren falta, en aquest mateix moment.
Doncs bé, jo els trec de "data de caducitat" i de l’oblit en què es trobin i els converteixo en la meva actualitat –segur que al menys la vedette m’entendrà: potser fins i tot havien actuat amb ella-, i Joan Fuster –lluny i prop- em dóna un altra vegada un cop de mà. Vet aquí un dels meus autors i una de les meves cançons de l’estiu. Pura arqueologia.
El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els juducis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es mamaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si els ha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de Els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...
Joan Fuster.
Powered by Castpost
El que us deia: demà em poso la manta al coll, que no al cap, i agafo el cabasset... Al Postiguet?
P. S. Quan torni a casa encara serà notícia -de lluny segurament- el conflicte que vol que cessi la Nimue i tots nosaltres. Quin magnífic poema en prosa amb arguments incontestables!
I podrem anar llegint la petites -o no tant- misèries humanes a l'entorn d'aquest Barça al qual tampoc no se li concedeix la merescuda pau. Que en són d'imbecils dia sí dia també alguns! I el Mendele i els altres intentant fer de carronyaires a penes dissimulats.
El que no es discutirà és per què es queden fora de les Facultats de Medicina tants estudiants que potser serien bons metges. És clar que els que ens arriben de fora deuen ser molt millors.
I tantes altres coses, cosetes i cosasses...
tots els colors del blau... i encara més
Crec que no tinc gaires problemes en la percepció dels colors, potser en el cas de matisos dels blaus i els verds de vegades, segons em diu la Joana, se’m pot detectar certa confusió. Una altra cosa és l’encert a l’hora de saber verbalitzar el color que veig quan té una tonalitat que cal especificar. En aquest cas em reconec unes deficiències importants i admiro les persones que tenen una infinitud de denominacions per a cada color. Ametlló, per exemple, o merda d’oca, o gos com fuig, o verd poma: quina poma? Davant d’un d’aquests experts –les dones ho solen ser més- em trec el barret, tot i que la meva paleta cromàtica sol quedar com abans si no em deixen visualitzar un cos que posseeixi l’esmentat color, que possiblement no recordaré una segona vegada.
Parlo d’aquest tema després de llegir una interessant entrevista a Odeda Rosenthal, experta en daltonisme i haver comprovat –em sembla- que jo no en sóc de daltònic, a no ser que se m’hi pugui considerar per la meva passada afició a llegir els còmics de Lucky Luke. L’entrevista, però, m’ha proporcionat unes informacions que desconeixia i que en alguns casos m’han tranquil·litzat i en d’altres m’han preocupat.
Jo fins ara considerava que eren daltònics els qui confonien verd i vermell. L’entrevistada assegura que la dificultat per distingir els colors es produeix en molts més casos. Així, per exemple, hi ha qui veu el mar de color negre perquè per a ell aquest és el color del meu blau –quina sorpresa quan aquest mar tan lleig se li presenta verd, o gris en un dia plujós-.
Un altre descobriment que m’ha tranquil·litzat és que la majoria de dentistes –suposo que caldria afegir-hi professions similars- no són en realitat uns sàdics àvids de sang sinó que en una proporció molt elevada són poc o gens sensibles al vermell –l’entrevistada diu que tenien aquesta característica tots els dentistes que ella ha conegut- cosa que fa que quan comença a rajar sang ells ho percebin com si els pacients fóssim extraterrestres indesitjables i malvats dels que surten en les pel·lícules de sèrie C . Quin descans! Fins ara m’havia pensat que era una qüestió personal.
En qüestió de dificultats per distingir colors hi ha també casos extrems. Copio:
-¿Existeixen daltònics que siguin incapaços de distingir cap color?
-Això ja no es daltonisme, sinó acromatòpsia: els qui la pateixen només veuen en blanc i negre. Hi ha una illa del Pacífic en què, per endogàmia genètica, tots han acabat essent acromatòpsics.
Acaba dient que hi ha, no veig clar si entre els daltònics o els acromatòpsics, molts polítics.
L’Odeda és una jueva americana i potser no ho pot saber, però en aquest país vam viure durant molts anys en blanc i negre, i encara hi ha una part important de la població que hi viu, i un partit polític que pateix una acromatòpsia notable que augmenta proporcionalment a l’adqusició de varietat cromàtica de la resta. En aquest país, i en el del costat més, encara n’hi ha molts que són diferents, i en fan bandera, i voldrien que tots tornéssim al blanc i negre, cosa que en fotografia pot resultar artístic però que en la realitat resultaria absolutament ridícul –trio l’adjectiu plenament conscient del seu significat-.
I ara una prova pràctica. Sabíeu que un de cada deu dels que esteu llegint aquest bloc, és a dir, avui cinc o sis, sou daltònics? Sabíeu que el percentatge de dàtonics és molt superior entre els homes? La qual cosa em fa rectificar i pensar que entre els lectors/lectores del bloc potser només hi ha una persona avui que tingui aquesta dificultat de distingir els colors. Va feu la comprovació. Se suposa que heu de veure més o menys clarament ... Quins números?
No canteu victòria tan aviat: només heu comprovat que no confoneu vermell i verd. No us he volgut espantar. Un de cada deu: recordeu-ho!
(entrevista gentilesa de V-M Amela a "L V", inútil un enllaç)
P. S. Ahir us vaig deixar un text i una cançoneta a data de caducitat.
Parlo d’aquest tema després de llegir una interessant entrevista a Odeda Rosenthal, experta en daltonisme i haver comprovat –em sembla- que jo no en sóc de daltònic, a no ser que se m’hi pugui considerar per la meva passada afició a llegir els còmics de Lucky Luke. L’entrevista, però, m’ha proporcionat unes informacions que desconeixia i que en alguns casos m’han tranquil·litzat i en d’altres m’han preocupat.
Jo fins ara considerava que eren daltònics els qui confonien verd i vermell. L’entrevistada assegura que la dificultat per distingir els colors es produeix en molts més casos. Així, per exemple, hi ha qui veu el mar de color negre perquè per a ell aquest és el color del meu blau –quina sorpresa quan aquest mar tan lleig se li presenta verd, o gris en un dia plujós-.
Un altre descobriment que m’ha tranquil·litzat és que la majoria de dentistes –suposo que caldria afegir-hi professions similars- no són en realitat uns sàdics àvids de sang sinó que en una proporció molt elevada són poc o gens sensibles al vermell –l’entrevistada diu que tenien aquesta característica tots els dentistes que ella ha conegut- cosa que fa que quan comença a rajar sang ells ho percebin com si els pacients fóssim extraterrestres indesitjables i malvats dels que surten en les pel·lícules de sèrie C . Quin descans! Fins ara m’havia pensat que era una qüestió personal.
En qüestió de dificultats per distingir colors hi ha també casos extrems. Copio:
-¿Existeixen daltònics que siguin incapaços de distingir cap color?
-Això ja no es daltonisme, sinó acromatòpsia: els qui la pateixen només veuen en blanc i negre. Hi ha una illa del Pacífic en què, per endogàmia genètica, tots han acabat essent acromatòpsics.
Acaba dient que hi ha, no veig clar si entre els daltònics o els acromatòpsics, molts polítics.
L’Odeda és una jueva americana i potser no ho pot saber, però en aquest país vam viure durant molts anys en blanc i negre, i encara hi ha una part important de la població que hi viu, i un partit polític que pateix una acromatòpsia notable que augmenta proporcionalment a l’adqusició de varietat cromàtica de la resta. En aquest país, i en el del costat més, encara n’hi ha molts que són diferents, i en fan bandera, i voldrien que tots tornéssim al blanc i negre, cosa que en fotografia pot resultar artístic però que en la realitat resultaria absolutament ridícul –trio l’adjectiu plenament conscient del seu significat-.
I ara una prova pràctica. Sabíeu que un de cada deu dels que esteu llegint aquest bloc, és a dir, avui cinc o sis, sou daltònics? Sabíeu que el percentatge de dàtonics és molt superior entre els homes? La qual cosa em fa rectificar i pensar que entre els lectors/lectores del bloc potser només hi ha una persona avui que tingui aquesta dificultat de distingir els colors. Va feu la comprovació. Se suposa que heu de veure més o menys clarament ... Quins números?
No canteu victòria tan aviat: només heu comprovat que no confoneu vermell i verd. No us he volgut espantar. Un de cada deu: recordeu-ho!
(entrevista gentilesa de V-M Amela a "L V", inútil un enllaç)
P. S. Ahir us vaig deixar un text i una cançoneta a data de caducitat.
20.7.06
d'oca a oca
Com s’agraeix aquests dies poder viatjar amb aire condicionat o climatitzador, ni que sigui amb un model vell i atrotinat.
Aquests dies són un continu d’oca a oca. De casa –parèntesi d’aire condicionat al menjador i una mica més- a l’infern del carrer de migdia o primera hora de la tarda, aquesta presó sense reixes on no hi ha fitxa que em valgui, al supermercat on l’aire és encara massa tebi i em fa ficar les mans amb fruïció als congelats i el cap a la nevera dels gelats, tornada casa perquè em porta el corrent. Per arribar al passeig de Gràcia entro a Vinçon per la porta del darrere i alenteixo el pas. Entro per la Ronda de Sant Pere i surto per Fontanella. Torno enrere amb el metro, on sembla que s’han pres molt seriosament mantenir la refrigeració a 25 º, sense tenir en compte que la gent que ve de les platges irradia un sol que encara crema. Ja a la posta, el pare i fill que juguen a pilota al passeig de Sant Joan, on les ràfegues d’aire càlid enganyen momentàniament els sentits, em fan desviar la mirada buscant el remei a la font de la caputxeta vermella i el llop, amics circumstancials, que tenen més admiradors que mai. La nit serà llarga malgrat que tiri bé els daus. I demà, i demà passat, i l’altre.
Oh, com m’agradaria d’allunyar-me’n nord enllà on diuen que... Però no he de seguir aquests dies els meus somnis, i em quedaré aquí fins a...
Aquests dies són un continu d’oca a oca. De casa –parèntesi d’aire condicionat al menjador i una mica més- a l’infern del carrer de migdia o primera hora de la tarda, aquesta presó sense reixes on no hi ha fitxa que em valgui, al supermercat on l’aire és encara massa tebi i em fa ficar les mans amb fruïció als congelats i el cap a la nevera dels gelats, tornada casa perquè em porta el corrent. Per arribar al passeig de Gràcia entro a Vinçon per la porta del darrere i alenteixo el pas. Entro per la Ronda de Sant Pere i surto per Fontanella. Torno enrere amb el metro, on sembla que s’han pres molt seriosament mantenir la refrigeració a 25 º, sense tenir en compte que la gent que ve de les platges irradia un sol que encara crema. Ja a la posta, el pare i fill que juguen a pilota al passeig de Sant Joan, on les ràfegues d’aire càlid enganyen momentàniament els sentits, em fan desviar la mirada buscant el remei a la font de la caputxeta vermella i el llop, amics circumstancials, que tenen més admiradors que mai. La nit serà llarga malgrat que tiri bé els daus. I demà, i demà passat, i l’altre.
Oh, com m’agradaria d’allunyar-me’n nord enllà on diuen que... Però no he de seguir aquests dies els meus somnis, i em quedaré aquí fins a...
19.7.06
Lamentació dels cedres del Líban
Quan era petit, i una mica més gran, les meves aventures sovint les imaginava en països orientals, propers i llunyans a la vegada. Vivències exòtiques que llegia o veia en Karl May –Kara ben Nemsi era jo mateix- , Les mil i una nits –on pares ara, Xahrazad?- , El lladre de Bagdad, la mateixa Bíblia que ens feien llegir –quines històries més terribles i més dolces!-. Cal que continuï? Ara, aquell món de misteris, d’aventures, de plaer, que em captivava i al qual pertanyia en la meva imaginació, se m’ha convertit en un territori estrany, incomprensible, d’una realitat que fa mal i que no sé si mai més podré recuperar.
En aquest moment s’està gravant al meu DVD l’episodi de Noms dedicat a Josep Carner. El poeta nòmada, he vist que l’anomenaven. Ja me’l miraré, potser demà o un altre dia. En Jaume, a qui he vist breument en la presentació, li dedica un bloc. Jo aprofito per escriure aquest post per compartir un poema seu que m’inquieta i que em fa present que els meus somnis vells potser només es quedaran en això. Potser ni els arbres restaran com a testimonis del meu temps passat?
LAMENTACIÓ DELS CEDRES DEL LÍBAN
Host sense fi, vetllàrem en rengleres,
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleig, som una tribu
de vells supervivents,
mig dessenyats, barbotejants als vents.
I ja a la vetlla d’estroncar el murmuri,
ens dolem de l’estreta darreria;
no pas que mai el nostre plany arribi
a l’estelada en sos camins previstos
ni a la vogant incertitud dels núvols.
Cal esperar la mort
en sal i polseguera del record.
Entre mar i desert, comptant calitges,
banyats de cel, fent bategar la pedra,
en replans esteníem la brancada,
tots benedicció, greus testimonis
en el junt del visible i l’invisible,
amb un benigne bres,
com si el càntic d’un àngel hi passés.
De tant de prec se’ns perfumà la fusta;
l’esperança va fer-la incorruptible.
Al nostre volt ploraren patriarques
i Déu fiblà per boca dels profetes.
Finat el temps i la mortal angoixa
fóra Sion pels cedres ventallada?
¿Fórem columnes per als gran tendals
dels justos immortals?
Hostes vingueren a destralejar-nos.
(Signes i petges del diví, ¿la terra,
l’home, nat del grumoll, no us descoratgen?)
Cap als harems, o per l’esclat d’un ídol
o d’un rei occidor de multituds,
caravanes i naus van emportar-se
els cedres abatuts.
Les grans ales del cel covant la vida
fan i desfan, i engrunen els vestigis.
Per l’entrejoc de ritmes inefables,
si nosaltres passem, també caigueren
imperis, naus, corones rebatudes;
¡quants ne colgàreu en el clos incert,
tombes de l'estrafeta omnipotència,
oh onades, oh desert!
Amb l’urc de veure’ns acimats en la roca,
de sentir prop els cèlics emissaris,
desplaguérem a Déu en son empiri
del gran silenci d’or, immensurable.
L’encens que Ell vol és la virtut secreta,
la cara trista amoroseix son cor;
i fins si invoquen el seu nom s’allunyen
l’ira, l’orgull, el glavi i el tresor.
Host sense fi, vetllàrem en rengleres
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleix, som una tribu
de vells supervivents.
Pecàrem, i morim entre laments.
En aquest moment s’està gravant al meu DVD l’episodi de Noms dedicat a Josep Carner. El poeta nòmada, he vist que l’anomenaven. Ja me’l miraré, potser demà o un altre dia. En Jaume, a qui he vist breument en la presentació, li dedica un bloc. Jo aprofito per escriure aquest post per compartir un poema seu que m’inquieta i que em fa present que els meus somnis vells potser només es quedaran en això. Potser ni els arbres restaran com a testimonis del meu temps passat?
LAMENTACIÓ DELS CEDRES DEL LÍBAN
Host sense fi, vetllàrem en rengleres,
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleig, som una tribu
de vells supervivents,
mig dessenyats, barbotejants als vents.
I ja a la vetlla d’estroncar el murmuri,
ens dolem de l’estreta darreria;
no pas que mai el nostre plany arribi
a l’estelada en sos camins previstos
ni a la vogant incertitud dels núvols.
Cal esperar la mort
en sal i polseguera del record.
Entre mar i desert, comptant calitges,
banyats de cel, fent bategar la pedra,
en replans esteníem la brancada,
tots benedicció, greus testimonis
en el junt del visible i l’invisible,
amb un benigne bres,
com si el càntic d’un àngel hi passés.
De tant de prec se’ns perfumà la fusta;
l’esperança va fer-la incorruptible.
Al nostre volt ploraren patriarques
i Déu fiblà per boca dels profetes.
Finat el temps i la mortal angoixa
fóra Sion pels cedres ventallada?
¿Fórem columnes per als gran tendals
dels justos immortals?
Hostes vingueren a destralejar-nos.
(Signes i petges del diví, ¿la terra,
l’home, nat del grumoll, no us descoratgen?)
Cap als harems, o per l’esclat d’un ídol
o d’un rei occidor de multituds,
caravanes i naus van emportar-se
els cedres abatuts.
Les grans ales del cel covant la vida
fan i desfan, i engrunen els vestigis.
Per l’entrejoc de ritmes inefables,
si nosaltres passem, també caigueren
imperis, naus, corones rebatudes;
¡quants ne colgàreu en el clos incert,
tombes de l'estrafeta omnipotència,
oh onades, oh desert!
Amb l’urc de veure’ns acimats en la roca,
de sentir prop els cèlics emissaris,
desplaguérem a Déu en son empiri
del gran silenci d’or, immensurable.
L’encens que Ell vol és la virtut secreta,
la cara trista amoroseix son cor;
i fins si invoquen el seu nom s’allunyen
l’ira, l’orgull, el glavi i el tresor.
Host sense fi, vetllàrem en rengleres
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleix, som una tribu
de vells supervivents.
Pecàrem, i morim entre laments.
Josep Carner. Arbres.
18.7.06
dubtes estivals
Ara que estic de vacances barcelonines, potser hauria de fer també un descans en el bloc o, al menys, reconsiderar aquesta dèria gairebé diària que m’empeny a escriure alguna cosa sense saber-ne els motius precisos.
Continuar escrivint o no és la primera qüestió. Fer-ho en privat per poder adquirir posteriorment la fama que el bloc em nega, però potser una editorial em proporcionaria, és el segon pensament.
Escriure què? Poesia? La meva sensibilitat s’hi nega? Narracions curtes, contes? La meva imaginació té uns límits notables, i la capacitat de condensació i altres aspectes que requereix el gènere no m’acompanyen. Assaig? La meva totologia rudimentària m’ho impedeix. Teatre? No puc escriure un gènere que m’avorreix. I si intentés donar forma a una novel·la? La novel·la pot ser un calaix de sastre en què em sembla que tindria algunes possibilitats, però sé que seria incapaç de passar-me dies i dies escrivint i sabent ja el desenllaç. Sigui com sigui, sé que al final triaria una història amb la pretensió de reflectir la realitat social que m’envolta i amb la finalitat de conscienciar els lectors, i això crec que ja no es porta. Fem-ne una prova.
(En primera persona). Veig que la dona de la neteja de la feina està distreta, que no treballa com sempre, de tant en tant, a més, li cau alguna llàgrima. M’acosto i li pregunto què li passa. M’explica en un instant –o no, depèn del gènere- la seva vida: casada als 20 anys perquè tocava, dos fills que ara en tenen 29 i 31 i una filla petita no esperada que en té 7. Els fills ja no viuen a casa i el marit té una amant –penúltima notícia- . La dona li retrau i li demana una decisió. El marit renúncia a la muller legítima –de l’altra no en sabem res- però no a la vivenda familiar. Els fills independitzats –el narrador els imagina amb bons oficis- s’assabenten de la situació i amenacen el pare que si toca la mare el pelaran. La mare se sent profundament agraïda per la reacció dels nois, però la seva vida no es pot dir que sigui satisfactòria a partir d’aquest moment–abans tampoc no ho era-, amb un home que ja no estima gens –abans tampoc no l’estimava gaire- i una filla massa petita per fer-li de confident.
Durant l’any següent –cal especificar algun fet del període?- , el narrador-personatge secundari creu que la dona –coses que passen- ha acceptat la seva situació. No la nota especialment trista –és veritat que mai no li ha semblat massa expressiva- i fa la feina més o menys com sempre, tot i que se la veu més cansada –qüestió de l’edat, potser-. Finalment, però, el narrador –jo, ell?- a causa de la confidència d’altres temps, se sent en l’obligació de demanar-li més notícies de la seva vida. La dona li explica que el seu marit –més estrany que mai, i que només menja i dorm i no li passa un euro del seu sou- continua a casa, que la nena té un any més i que, novetat important, els seus dos fills han deixat els pisos respectius i s’han traslladat a casa seva. Ara la dona cuina per ella i la nena, pel marit i els tres fills i les nóvies dels fills que també es troben molt bé a casa la sogra de fet. Planxa pel marit, la filla, els fills i les noies –per elles només alguna vegada-. Neteja pel marit, la filla, els fills i, de tant en tant, per les xicotes dels fills. Els fills i les noies es passen bona part del dia en les cadires, el sofà i altres seients mirant la tele mentre la mare –i sogra de fet- fa la seua segona jornada laboral. La dona comença a estar preocupada perquè no té clar que el seu sou sigui suficient per mantenir tanta gent. El narrador-personatge-jo (o millor un narrador extern?) s’estranya que uns fills amb pis propi i amb –suposadament- oficis consistents, hagin anat a parar un altre cop a la llar familiar. La-dona-de-la neteja-muller-mare-sogra-de-fet li diu que, als 30 i 32 anys respectivament, als seus fills cada cop els resulta més difícil trobar feina de gogós, que el seu cos ja no és el que era... Així que...
Tota la història la caldria farcir amb els sentiments adients, les descripcions pertinents, les reflexions que facin al cas i, en fi, tot allò que calgui segons es vagi avançant en l’escriptura.
Ja ho veieu, jo també me n’adono: cap interès; per molt que l’allargui i entrecreui històries similars i ho tituli alguna cosa així com Badalona Transfer. I, a més, el final és precipitat i inversemblant.
Decididament...
Continuar escrivint o no és la primera qüestió. Fer-ho en privat per poder adquirir posteriorment la fama que el bloc em nega, però potser una editorial em proporcionaria, és el segon pensament.
Escriure què? Poesia? La meva sensibilitat s’hi nega? Narracions curtes, contes? La meva imaginació té uns límits notables, i la capacitat de condensació i altres aspectes que requereix el gènere no m’acompanyen. Assaig? La meva totologia rudimentària m’ho impedeix. Teatre? No puc escriure un gènere que m’avorreix. I si intentés donar forma a una novel·la? La novel·la pot ser un calaix de sastre en què em sembla que tindria algunes possibilitats, però sé que seria incapaç de passar-me dies i dies escrivint i sabent ja el desenllaç. Sigui com sigui, sé que al final triaria una història amb la pretensió de reflectir la realitat social que m’envolta i amb la finalitat de conscienciar els lectors, i això crec que ja no es porta. Fem-ne una prova.
(En primera persona). Veig que la dona de la neteja de la feina està distreta, que no treballa com sempre, de tant en tant, a més, li cau alguna llàgrima. M’acosto i li pregunto què li passa. M’explica en un instant –o no, depèn del gènere- la seva vida: casada als 20 anys perquè tocava, dos fills que ara en tenen 29 i 31 i una filla petita no esperada que en té 7. Els fills ja no viuen a casa i el marit té una amant –penúltima notícia- . La dona li retrau i li demana una decisió. El marit renúncia a la muller legítima –de l’altra no en sabem res- però no a la vivenda familiar. Els fills independitzats –el narrador els imagina amb bons oficis- s’assabenten de la situació i amenacen el pare que si toca la mare el pelaran. La mare se sent profundament agraïda per la reacció dels nois, però la seva vida no es pot dir que sigui satisfactòria a partir d’aquest moment–abans tampoc no ho era-, amb un home que ja no estima gens –abans tampoc no l’estimava gaire- i una filla massa petita per fer-li de confident.
Durant l’any següent –cal especificar algun fet del període?- , el narrador-personatge secundari creu que la dona –coses que passen- ha acceptat la seva situació. No la nota especialment trista –és veritat que mai no li ha semblat massa expressiva- i fa la feina més o menys com sempre, tot i que se la veu més cansada –qüestió de l’edat, potser-. Finalment, però, el narrador –jo, ell?- a causa de la confidència d’altres temps, se sent en l’obligació de demanar-li més notícies de la seva vida. La dona li explica que el seu marit –més estrany que mai, i que només menja i dorm i no li passa un euro del seu sou- continua a casa, que la nena té un any més i que, novetat important, els seus dos fills han deixat els pisos respectius i s’han traslladat a casa seva. Ara la dona cuina per ella i la nena, pel marit i els tres fills i les nóvies dels fills que també es troben molt bé a casa la sogra de fet. Planxa pel marit, la filla, els fills i les noies –per elles només alguna vegada-. Neteja pel marit, la filla, els fills i, de tant en tant, per les xicotes dels fills. Els fills i les noies es passen bona part del dia en les cadires, el sofà i altres seients mirant la tele mentre la mare –i sogra de fet- fa la seua segona jornada laboral. La dona comença a estar preocupada perquè no té clar que el seu sou sigui suficient per mantenir tanta gent. El narrador-personatge-jo (o millor un narrador extern?) s’estranya que uns fills amb pis propi i amb –suposadament- oficis consistents, hagin anat a parar un altre cop a la llar familiar. La-dona-de-la neteja-muller-mare-sogra-de-fet li diu que, als 30 i 32 anys respectivament, als seus fills cada cop els resulta més difícil trobar feina de gogós, que el seu cos ja no és el que era... Així que...
Tota la història la caldria farcir amb els sentiments adients, les descripcions pertinents, les reflexions que facin al cas i, en fi, tot allò que calgui segons es vagi avançant en l’escriptura.
Ja ho veieu, jo també me n’adono: cap interès; per molt que l’allargui i entrecreui històries similars i ho tituli alguna cosa així com Badalona Transfer. I, a més, el final és precipitat i inversemblant.
Decididament...
17.7.06
en família
El meu cunyat em dona uns quants quilos de verdures i fruites amb la condició que el convidi a sopar i faci servir alguns dels seus productes. Des que té l’hort –tardes i festius d’una intensitat aclaparadora-, el meu cunyat s’ha tornat pràcticament vegetarià, però els seus coneixements de cuina continuen sent rudimentaris: no té temps per dedicar-s´hi. Accedeixo a la seva petició –quin remei- i preparo un menú a base d’esbargínies, cebes, tomates, cogombres, síndria... Com que jo encara no participo de la seva religió, complemento l’àpat amb una mica de vedella al forn que m’ha venut el meu nebot i unes galetes proporcionades per la meva cunyada (l’altra). Tot queda en família.
Després de les postres i els xupitos corresponents, ens atrevim a confessar-nos que si bé les feines remunerades que fem ens proporcionen un mitjà de vida prou digne i relativament satisfactori, mai no arribarem als nivells de confort o de luxe d’altres professionals. Imaginem opcions de futur i arribem a la conclusió que com que la base de tot són els diners, el més senzill és començar amb un banc. Tant ell com jo som persones propenses a anomenar les coses pel seu nom, directes, poc interessades en les metàfores, així que decidim que el nostre negoci s’anomenarà Banc Bang, i el logotip, d’acord amb el tipus de relacions que mantenen en l’actualitat bancs i caixes amb els clients, serà una pistola, res de collonades pseudoculturals mironianes.
Posats d’acord en aquests dos elements bàsics, que considerem suficients per aconseguir l’èxit en els nostre projecte –qui és que no confiarà els seus estalvis a una empresa que mostra tan sincerament i clarament les seves intencions-, només ens queda resoldre un assumpte menor: aconseguir el capital inicial per tal de poder posar en marxa la seu central i alguna sucursal (a casa teva o a casa meva?). Descartem les subvencions institucionals, conscients que la Generalitat, ajuntaments i empreses privades només les concedeixen als qui presenten projectes sense garanties, i decidim fer una crida a l’accionariat anònim, a aquells que, com vosaltres, estan convençuts que la claredat i l’honradesa és l’element imprescindible de les grans empreses del futur. Feu-nos confiança, el negoci és senzill i té segles de tradició. Poseu-vos en contacte amb nosaltres a través d l’adreça de correu electrònic que trobareu si cliqueu a la bústia de la dreta i acordarem condicions, servei personalitzat de veritat. Entre el primer milió (cent mil, mil...?) que ens escrigui rifarem una cristalleria comprada als encants vells. Ah, i prometem que no emetrem targetes de crèdit ni podreu accedir als vostres comptes a través d’Internet, ni fer domiliciacions. Si voleu efectuar algun moviment us haureu de desplaçar al piset de la seu central o de la sucursal. Tot quedarà en família.
P. S. Posats a explicar intimitats... Aquest dijous una dependenta de la planta baixa va estar a punt de vendre'm una crema de doble acció: Celluli-Burner Tan Booster SPF 15. Al final vaig decidir que d'acció només me'n calia una i em vaig decidir per una cosa més barata.
Després de les postres i els xupitos corresponents, ens atrevim a confessar-nos que si bé les feines remunerades que fem ens proporcionen un mitjà de vida prou digne i relativament satisfactori, mai no arribarem als nivells de confort o de luxe d’altres professionals. Imaginem opcions de futur i arribem a la conclusió que com que la base de tot són els diners, el més senzill és començar amb un banc. Tant ell com jo som persones propenses a anomenar les coses pel seu nom, directes, poc interessades en les metàfores, així que decidim que el nostre negoci s’anomenarà Banc Bang, i el logotip, d’acord amb el tipus de relacions que mantenen en l’actualitat bancs i caixes amb els clients, serà una pistola, res de collonades pseudoculturals mironianes.
Posats d’acord en aquests dos elements bàsics, que considerem suficients per aconseguir l’èxit en els nostre projecte –qui és que no confiarà els seus estalvis a una empresa que mostra tan sincerament i clarament les seves intencions-, només ens queda resoldre un assumpte menor: aconseguir el capital inicial per tal de poder posar en marxa la seu central i alguna sucursal (a casa teva o a casa meva?). Descartem les subvencions institucionals, conscients que la Generalitat, ajuntaments i empreses privades només les concedeixen als qui presenten projectes sense garanties, i decidim fer una crida a l’accionariat anònim, a aquells que, com vosaltres, estan convençuts que la claredat i l’honradesa és l’element imprescindible de les grans empreses del futur. Feu-nos confiança, el negoci és senzill i té segles de tradició. Poseu-vos en contacte amb nosaltres a través d l’adreça de correu electrònic que trobareu si cliqueu a la bústia de la dreta i acordarem condicions, servei personalitzat de veritat. Entre el primer milió (cent mil, mil...?) que ens escrigui rifarem una cristalleria comprada als encants vells. Ah, i prometem que no emetrem targetes de crèdit ni podreu accedir als vostres comptes a través d’Internet, ni fer domiliciacions. Si voleu efectuar algun moviment us haureu de desplaçar al piset de la seu central o de la sucursal. Tot quedarà en família.
P. S. Posats a explicar intimitats... Aquest dijous una dependenta de la planta baixa va estar a punt de vendre'm una crema de doble acció: Celluli-Burner Tan Booster SPF 15. Al final vaig decidir que d'acció només me'n calia una i em vaig decidir per una cosa més barata.
14.7.06
Lulu de Honolulu
Ahir –aquestes coses estranyes que passen quan acabes de penjar un post a blogger- em va visitar la Lucille, més coneguda com Lulu. Acaba de fer un any, pesa poc més de sis quilos i fa 65 cm. (dos dents inferiors i les que no es veuen).
Sempre és un plaer rebre visites com la seva, tot i que no em deixi cap comentari per raons òbvies o perquè la seva mare no li deixa tocar el teclat (hhdiiipskm´mmçs....), encara que em sembla que no li’n faltaven les ganes.
Què escriuràs dintre d’uns anys, Lulu de Honolulu, quan tinguis totes les dents i els pensaments i els dits et corrin tan ràpids que a penes es puguin seguir?
Sempre és un plaer rebre visites com la seva, tot i que no em deixi cap comentari per raons òbvies o perquè la seva mare no li deixa tocar el teclat (hhdiiipskm´mmçs....), encara que em sembla que no li’n faltaven les ganes.
Què escriuràs dintre d’uns anys, Lulu de Honolulu, quan tinguis totes les dents i els pensaments i els dits et corrin tan ràpids que a penes es puguin seguir?
totòlegs
En els darrers dies he llegit dues vegades la paraula totòleg a través dels blocs. Primer en un comentari de la Júlia (com em costa parlar en 3a persona amb tu, que entres quan vols a casa meua –sempre benvinguda-, igual que jo vaig i vinc per la teva quan i com em sembla. Això dels blocs estableix unes relacions ben curioses entre virtualitats i realitats). La segona vegada, en el darrer post d’en Jaume, que en una de les seves afirmacions es dirigeix indirectament a mi. A la paraula totòleg, no em digueu que no, se li entreveu un matís significatiu de pallasso que ja d’entrada produeix una sensació que ens indica que no ens hem de prendre seriosament qui ostenti la denominació. A mi se m’havia acudit un altre apel·latiu per a les persones que parlen de tot sense ser expertes en els camps que tracten. És un neologisme que no es convertirà en tal perquè no té una base lingüística científica en la seva creació: omnitòleg. Se m’ha acudit omnitòleg a partir de la repetició del significat: ommni i tot. En tot cas seria un mot que només es podria aplicar als grans totòlegs, als mestres dels totòlegs. De fet, la paraula em porta a una altra de so similar, a una mena de parònim: ornitòleg, que a la vegada em condueix al castellà pàjaro –que no pàjara-, que és un pejoratiu que sovint serviria per definir els totòlegs, i així tornem al concepte original en l’ús de la paraula.
La veritat és que jo no tinc res contra els totòlegs i les totòlogues –ni contra els omnitòlegs i omnitòlogues-. Encara més, moltes vegades prefereixo escoltar-los o llegir-los a haver d’aguantar les llargues dissertacions orals o escrites d’alguns unitòlegs –quina paraula em cal aquí?-, que per unes hores o un dia poden passar, però que a la llarga em fan fugir esperitat quan els albiro o els pressento en la més remota llunyania, i m’abstindré de citar noms. En realitat, el que no suporto dels uns i dels altres és la pedanteria –els segons en solen ser més propensos-, i aquest patrimoni és independent i molt pitjor que qualsevol altra característica humana, congènita o adquirida.
Anem a la quotidianitat que es la que m’afecta més i de la qual no em puc deslliurar i deixem de banda els totòlegs culturals, polítics i d’altres menes. Entre els totòlegs –alguns entren en la categoria d’omnitòlegs- que no suporto i amb qui he de relacionar-me cada dia, destaquen la majoria de venedors de les botigues. Un altre dia potser us parlaré en concret dels venedors d’audiovisuals a partir d’experiències recents, però avui em referiré únicament als del supermercat que freqüento. Cal dir a favor seu, i això és extensible a la majoria de treballadors similars, que les condicions de la seva feina no solen ser òptimes i que es dubtós que alguns tinguin estímuls suficients per especialitzar-se, i passarem per alt la seva voluntat de fer-ho. Resulta que el que avui és peixater demà és forner, que la caixera d’ahir la trobo aquest migdia de carnissera i potser més tard passarà a la secció de fruites i verdures...
Doncs bé, ahir vaig tenir una sorpresa tan agradable en el camp dels totòlegs del meu supermercat –i avui una altra en uns grans magatzems que no us explicaré de moment-, que no em puc resistir a fixar-la.
-Una gallega, sisplau (demanar una gallega em produeix un cert morbo des de fa uns dies).
-Se’ns han acabat (devia ser cosa del morbo?)
-Tens alguna cosa que s’hi sembli?
La noia es mira les peces de pa i dubta, després em diu el nom de dos o tres barres que creu que podrien fer-me el pes, però no acaba d’estar satisfeta amb ella mateixa: la seva honradesa personal acaba vencent la seva totologia imposada i necessita manifestar la seva realitat més profunda. Em fa un somriure:
-Bé, la veritat és que no sé si aquestes barres son molt semblants. És que jo normalment no faig de fornera.
Com que jo sí que conec el pa que pasten, li demano una suprema, que no acaba de ser igual al meu pa de cada dia, però hi té una retirada en textura i preu. Em resisteixo a fer-li un petó a la noia perquè temo ser malinterpretat i perquè la separació que imposa el taulell m’ho impedeix, però em reconcilio, molt provisionalment, amb el gremi de venedors i venedores de supermercat abocats a ser totòlegs en contra de la seva voluntat. Agraeixo també que l’encarregat no rondés per allí, perquè hagués perillat el lloc de treball de l’Estrella sud-americana, que a partir d’ara ocuparà per sempre un raconet en el meu firmament particular.
La veritat és que jo no tinc res contra els totòlegs i les totòlogues –ni contra els omnitòlegs i omnitòlogues-. Encara més, moltes vegades prefereixo escoltar-los o llegir-los a haver d’aguantar les llargues dissertacions orals o escrites d’alguns unitòlegs –quina paraula em cal aquí?-, que per unes hores o un dia poden passar, però que a la llarga em fan fugir esperitat quan els albiro o els pressento en la més remota llunyania, i m’abstindré de citar noms. En realitat, el que no suporto dels uns i dels altres és la pedanteria –els segons en solen ser més propensos-, i aquest patrimoni és independent i molt pitjor que qualsevol altra característica humana, congènita o adquirida.
Anem a la quotidianitat que es la que m’afecta més i de la qual no em puc deslliurar i deixem de banda els totòlegs culturals, polítics i d’altres menes. Entre els totòlegs –alguns entren en la categoria d’omnitòlegs- que no suporto i amb qui he de relacionar-me cada dia, destaquen la majoria de venedors de les botigues. Un altre dia potser us parlaré en concret dels venedors d’audiovisuals a partir d’experiències recents, però avui em referiré únicament als del supermercat que freqüento. Cal dir a favor seu, i això és extensible a la majoria de treballadors similars, que les condicions de la seva feina no solen ser òptimes i que es dubtós que alguns tinguin estímuls suficients per especialitzar-se, i passarem per alt la seva voluntat de fer-ho. Resulta que el que avui és peixater demà és forner, que la caixera d’ahir la trobo aquest migdia de carnissera i potser més tard passarà a la secció de fruites i verdures...
Doncs bé, ahir vaig tenir una sorpresa tan agradable en el camp dels totòlegs del meu supermercat –i avui una altra en uns grans magatzems que no us explicaré de moment-, que no em puc resistir a fixar-la.
-Una gallega, sisplau (demanar una gallega em produeix un cert morbo des de fa uns dies).
-Se’ns han acabat (devia ser cosa del morbo?)
-Tens alguna cosa que s’hi sembli?
La noia es mira les peces de pa i dubta, després em diu el nom de dos o tres barres que creu que podrien fer-me el pes, però no acaba d’estar satisfeta amb ella mateixa: la seva honradesa personal acaba vencent la seva totologia imposada i necessita manifestar la seva realitat més profunda. Em fa un somriure:
-Bé, la veritat és que no sé si aquestes barres son molt semblants. És que jo normalment no faig de fornera.
Com que jo sí que conec el pa que pasten, li demano una suprema, que no acaba de ser igual al meu pa de cada dia, però hi té una retirada en textura i preu. Em resisteixo a fer-li un petó a la noia perquè temo ser malinterpretat i perquè la separació que imposa el taulell m’ho impedeix, però em reconcilio, molt provisionalment, amb el gremi de venedors i venedores de supermercat abocats a ser totòlegs en contra de la seva voluntat. Agraeixo també que l’encarregat no rondés per allí, perquè hagués perillat el lloc de treball de l’Estrella sud-americana, que a partir d’ara ocuparà per sempre un raconet en el meu firmament particular.
13.7.06
de la importància de les seqüències
El que importa són les seqüències: que funcionin, fins i tot quan resulten un pèl inversemblants –no ho és tot una mica, d’inversemblant?- Si les seqüències se succeeixen ben enllaçades, millor. Si el total és arrodonit, perfecte. Però tampoc no té tanta importància. El que val és la seqüència del moment, la que fa que no tingui tant d'interès la del passat i que no ens importi gaire la del futur.
Recordeu la pel·lícula Mad Dog and Glory, que aquí es va titular La chica del gánster? Ell, Robert de Niro (irònicament “perro loco”), un fotògraf forense de la policia, tímid, avorrit, covard... Ella, Uma Thurman, el regal del gànster al policia durant una setmana, que al principi no té cap interès especial en l’anodí personatge masculí. En aquesta pel·lícula, produïda per Scorsese i dirigida per John McNaughton, que la crítica no va deixar gaire bé, i ho entenc, hi ha dues seqüències que per raons diferents, i tenint en compte el meu tarannà sentimental, encara recordo perfectament.
Mad Dog arriba una nit a l’escena d’un crim amb la resta de la policia. Ell ha de fer les fotos del cadàver, una barreja d’espaguetis i sang. Tots estan seriosos o desinteressats en una situació rutinària. El protagonista s’acosta a la màquina dels discos, hi fica una moneda i, mentre sona la cançó, es posa els guants de làtex, va ballant i va taral·lejant i cantant. Els companys s’ho miren entre atònits i divertits- els clients, impassibles: això és Amèrica-. L’amor triomfa sobre la mort, se li’n burla, en sentit real i metafòric. Inversemblant, però, no ho és de vegades l’amor, aquesta exaltació que et fa prescindir de tota la resta que no sigui tu i ella o ell, que diuen que t’arriba a canviar completament? La cançó, imprescindible, en la veu de Nat King Cole, amb una lletra oposada al personatge que coneixem.
Powered by Castpost
L’altra seqüència és anterior. Aquest solitari es dedica a fotografiar a la matinada els carrers buits, o gairebé, de la ciutat. Les seves fotos professionals de violència contrasten amb les de la quietud de la nit. Són hores màgiques, potser irreals. De tant en tant, una sorpresa, un imprevist, com el cérvol perdut que es converteix en una aparició, potser un miratge, en un instant en què tot és possible. No sé si ara la nit de Barcelona ofereix situacions semblants, abans sí.
I la resta de seqüències de la pel·lícula? A qui li importen avui? Què hi fa com acabarà la història?
Recordeu la pel·lícula Mad Dog and Glory, que aquí es va titular La chica del gánster? Ell, Robert de Niro (irònicament “perro loco”), un fotògraf forense de la policia, tímid, avorrit, covard... Ella, Uma Thurman, el regal del gànster al policia durant una setmana, que al principi no té cap interès especial en l’anodí personatge masculí. En aquesta pel·lícula, produïda per Scorsese i dirigida per John McNaughton, que la crítica no va deixar gaire bé, i ho entenc, hi ha dues seqüències que per raons diferents, i tenint en compte el meu tarannà sentimental, encara recordo perfectament.
Mad Dog arriba una nit a l’escena d’un crim amb la resta de la policia. Ell ha de fer les fotos del cadàver, una barreja d’espaguetis i sang. Tots estan seriosos o desinteressats en una situació rutinària. El protagonista s’acosta a la màquina dels discos, hi fica una moneda i, mentre sona la cançó, es posa els guants de làtex, va ballant i va taral·lejant i cantant. Els companys s’ho miren entre atònits i divertits- els clients, impassibles: això és Amèrica-. L’amor triomfa sobre la mort, se li’n burla, en sentit real i metafòric. Inversemblant, però, no ho és de vegades l’amor, aquesta exaltació que et fa prescindir de tota la resta que no sigui tu i ella o ell, que diuen que t’arriba a canviar completament? La cançó, imprescindible, en la veu de Nat King Cole, amb una lletra oposada al personatge que coneixem.
Powered by Castpost
L’altra seqüència és anterior. Aquest solitari es dedica a fotografiar a la matinada els carrers buits, o gairebé, de la ciutat. Les seves fotos professionals de violència contrasten amb les de la quietud de la nit. Són hores màgiques, potser irreals. De tant en tant, una sorpresa, un imprevist, com el cérvol perdut que es converteix en una aparició, potser un miratge, en un instant en què tot és possible. No sé si ara la nit de Barcelona ofereix situacions semblants, abans sí.
I la resta de seqüències de la pel·lícula? A qui li importen avui? Què hi fa com acabarà la història?
12.7.06
no ho tinc del tot clar i em -us- remeto als clàssics
Avui no tocava, però el darrer post de l'Arare, i els comentaris diversos, em fan recuperar el mestre Metge, que he esmentat diverses vegades i de qui recomanaria Lo somni un cop més si no fos perquè no vull assumir responsabilitats posteriors. El poca-solta de Tirèsias –cal comprendre que quan una dona, encara que sigui una deessa, t’ha deixat cec a causa del que a la majoria dels mortals els semblaria una ximpleria, un no estigui de gaire humor la resta de la seva llarga vida i blasmi, amb raó o sense, les dones en general- es dedica a Lo Somni a criticar les dones sense tenir en compte que, a la fi, les seves actuacions no responen més que a l’exemple que reben dels homes, com molt bé li retrau el propi Bernat Metge posteriorment. És a dir, que la cosa ve de lluny, de més lluny encara. I vet aquí el fragment, que encara m’embolicaré més si continuo parlant:
Quan bé seran arreades e debuixades, si algú les mirava les mamelles, les qual elles desigen per tothom ésser mirades, car per això les traen defora, amaguen-les corrent, volents donar a entendre que no han plaser que hom les veja; e és tot lo contrari, car a penes les hauran cobertes, les tornaran a descobrir e mostrar com pus deshonestamant poran, per tal que hom les tenga per belles e els vaja bestiejant detràs. Puis, si algú les guardarà qui es prenga a lloar llur bellesa, seran tan alegres que tot quant los pories demanar te donarien tantost, si no els faïa fretura. E si algú haurà dit lo contrari o passant no les haurà guardades (car d'ésser ben mirades han gran desig), volrien-lo haver mort de llurs pròpies mans.
Quan bé seran arreades e debuixades, si algú les mirava les mamelles, les qual elles desigen per tothom ésser mirades, car per això les traen defora, amaguen-les corrent, volents donar a entendre que no han plaser que hom les veja; e és tot lo contrari, car a penes les hauran cobertes, les tornaran a descobrir e mostrar com pus deshonestamant poran, per tal que hom les tenga per belles e els vaja bestiejant detràs. Puis, si algú les guardarà qui es prenga a lloar llur bellesa, seran tan alegres que tot quant los pories demanar te donarien tantost, si no els faïa fretura. E si algú haurà dit lo contrari o passant no les haurà guardades (car d'ésser ben mirades han gran desig), volrien-lo haver mort de llurs pròpies mans.
11.7.06
paella per a 15 (encara)
(A darrera hora he pogut disposar d'unes fotos magnífiques perpetrades per la xurri i la hanna, fetes amb la càmera -desapareguda i feliçment apareguda (lloat sigui el cel i el gremi de taxistes)- de la hanna. N'hi ha moltes més, però... La meva preferida és la del foc: algun dia hauré de parlar de la meva piromania)
Immodèstia a part, la trobada de blocaires de P. va tenir un aglutinant gastronòmic: la paella. Com i d’on va sorgir la idea exactament, ho ignoro –ho he repetit abastament-, i no em dedicaré ara a repassar posts i comentaris en els blocs o correus. D’altra banda, tots sabem, i és comunament acceptat, que l’arròs i altres menges eren només l’excusa per veure cares, sentir veus, fer un pols amb la realitat real, passar l’estona, i totes les altres coses que vosaltres vulgueu. Res d’això no m’interessa en aquest moment, ni tampoc la possibilitat que el meu amic F., valencià ortodox en qüestions paellaires, amb qui cada estiu tinc llargues i tempestuoses discussions sobre l’art de la paella, llegeixi algun dia aquest apunt i m’excomuniqui per sempre més: és un risc que correré. El que vull en aquest moment, el que pretenc, passat un temps prudencial, és concretar un procés, el de l’elaboració de la paella i la seva posterior degustació, que ha produït més literatura blocaire, més moviment virtual i real que cap altra trobada d’escriptors que s’hagi realitzat mai, i qui digui el contrari que ho demostri: posts, enllaços, blocs mig adormits que adquireixen una activitat notable, trobades posteriors... i el que se m’escapa i ningú no m’ha comunicat. És veritat que la paella no va ser l´únic element a tenir en compte en la trobada, al contrari, la intervenció diversa i l’aportació gastronòmica de tothom va ser determinant i l’acte hagués acabat com a la gande bouffe si no hagués estat pel seny dels participants, que tenien millors coses a fer que baixar el cap i omplir la forquilla. Amb els aliments que van sobrar, físics i esprituals, paella inclosa, s’hagués pogut alimentar... ni em cap al cap. Bé vaig al gra perquè la meva intenció és únicament deixar constància de la part gastronòmica en què vaig participar més directament. Vet aquí recepta i circumstàncies d’elaboració. No tinc imatges perquè altra feina tenia, i crec que cap dels blocaires pot presentar detalls de tot el procés, malgrat la quantitat de digitals que van aparèixer a casa la mar.
PAELLA MIXTA PER A QUINZE
No em feu dir els ingredients com si això fos un plat normal. Els ingredients van anar apareixent a mesura que s’anava descobrint el que havia comprat la mar, el que servidor havia portat i el que els col·laboradors més o menys espontanis anaven suggerint.
Es tallen un pebrot verd i un de vermell a trossos petits. Es ratlla una ceba mitjana o gran (la ceba sol ablanir l’arròs, però li posarem: ningú no hi diu res prou consistent en contra). Es tallen a sisens sis carxofes comprades al Corte Inglés fora de temporada i que només serveixen per a guisats. Es trossegen 20 o 25 bajoques que no sé on s’han comprat però que són de primera categoria. Es ratlla tomata (s’ha descartat la de pot que a mi ja m’anava bé), no només per a la paella sinó també per les torrades d’anguila fumada, i es fa una picada d’all i julivert en un bol de vidre, perquè es troba la mà de morter però no el morter, que potser fa temps que ha passat a millor vida i que facilitaria massa el procés.
Preparat tot això, comença la primera cimera entre participants que estan al cas: cal passar per la paella les gambés i els escamarlans abans de res o es tiren al final? Guanya la primera opció, malgrat el meu escepticisme inicial.
Bé, aquest és el moment en què es recorda que la paella antiadherent s’ha de posar en una barbacoa d’aquelles que estan construïdes a la paret, que tenen una graella que es pot situar a diferents mides i que s’alimenten de llenya diversa, incloses pinyes. Si la llenya s’acaba, en J. –aquí que cadascú es busqui el proveïdor- serà l’encarregat de portar-nos-en..
Fet el foc amb gran facilitat –suposo-, se situa a sobre de la graella la paella amb l´oli corresponent –no, una mica més- i es tiren gambés i escamarlans en nombre indeterminat però generós (s’ha optat que no hi entraran les desenes de llagostins, que es faran a part per a l’aperitiu). Es retira el material del foc i es reserva per al final.
Mentrestant, en una cassola a part, s’ha anat coent a foc lent la sípia –la que sobrava, molta, s’ha congelat- tallada a trossos petits i remenant de tant en tant. Com que no s’ha trobat conyac a la casa i el veí no dóna senyals de vida, s’ha optat per afegir rom Pujol, que queda molt del país i perfuma el molusc com mai no s’ha fet fins ara. Es procura que poca gent s’adoni de la mixtificació, tot i que es fa olorar el resultat als més propers perquè hi diguin la seva.
A la paella s’han tirat 16 salsitxes empordaneses (qui en va menjar una de més? Qui es va quedar sense?) i costella de porc tallada petita. Es podria haver afegit conill o pollastre, però per aquí no hi passo per raons que no cal comentar. Hem de treure per un moment la paella del foc perquè les salsitxes venien lligades de quatre en quatre i cal tallar els nexes d’unió. El foc és irregular i cal anar donat voltes a la paella per aconseguir una certa homogeneïtat (anar voltant l’estri serà imprescindible en tot el procés, i anar traient la paella del foc per tal d’afegir els ingredients, perquè entre la paella i el sostre de la barbacoa l’espai es excessivament limitat, cosa que dificulta la visió i fa difícil deixar-hi els productes seleccionats).
Sense treure la carn, afegim les verdures: ceba, carxofes, pebrot i bajoques. S’afegeix també la sípia, que ha quedat tendríssima . Quan la ceba rosseja, es tira una part de la tomata seleccionada (no em pregunteu la quantitat perquè no ho sé, però no exagereu). S’afegeix sal i sucre per treure l’acidesa (aquí caldria afegir una mica de conyac i no ens vam atrevir a tirar-li uns raigs de rom per por de perfumar excessivament el conjunt). Quan la tomata ha perdut l’aigua és el moment d’afegir una part de la picada d’all i julivert i remenar una mica. Ara també hi van uns quants grapats de pèsols apareguts per art de màgia.
I arriba el moment d’afegir l’aigua o l’arròs. En aquest cas, i després d’una deliberació curta, es prefereix començar amb l’arròs. Un quilo d’arròs bomba de la casa Nomen a, aproximadament, 6 euros el quilo- cal assegurar-se contra possibles contratemps i improvisacions, i això només ho permet l’arròs bomba, que té una ductilitat extraordinària segons hem llegit-. Ha arribat el moment de posar-hi unes quantes rossellones i musclos. Amb les rossellones no hi ha problema, però resulta que els musclos ja s’han bullit tots i es conserven sobre una sola closca –excés d’eficàcia-, de manera que no serà possible trobar aquell arròs boníssim i una mica més estovat que queda entre les closques.
Arribats en aquest punt, resulta que els dos litres d’aigua previstos inicialment del fumet preparat per la mar amb un cap de rap i algun altre ingredient ignorat encara no bullen i la paella comença a socarrimar-se per un dels extrems. Cal treure-la del foc, deixar-la a terra i rascar la part cremada. Al cap d’una estona l’aigua ja està a punt i es pot afegir a l’arròs que torna a estar al foc.
I ara és qüestió d’anar esperant: més llenya al foc quan calgui, i veure com la cendra –element purificador per excel·lència- es va barrejant al conjunt –pocs testimonis en aquest moment-, i més aigua de tant en tant perquè el càlcul inicial no ha estat prou precís. I anar donant voltes a la paella per aconseguir que el foc vagi coent el conjunt per igual (guant ignífug que es crema malgrat la garantia de fàbrica). Com que sembla que la llenya serà insuficient, se’n demana una mica més de no se sap on, que al final no cal. Es planteja la possibilitat de donar un color ataronjat fosc a l’arròs, però és impossible trobar safrà i es descarta el pebre vermell.
Quan ens sembla que falta poc per treure la paella, afegim com podem escamarlans i gambes (ens és difícil aconseguir una disposició homogènia, d’aquelles que mostra satisfet el cambrer en presentar el plat abans de servir-lo, però que, desenganyeu-vos, no asseguren la bondat del plat). Immediatament afegim la part de picada que ens quedava. Dos minuts, i fora. Total aproximat: 20 minuts a foc irregular (i l’arròs no ha quedat covat).
Vet aquí que ja podem posar la paella a sobre de la taula supletòria per tal que reposi una estona abans de servir-la. La resta és literatura.
Tal com heu llegit, tot va estar senzill i sense contratemps. Això sí, aquesta paella només es pot cuinar a P., ha de ser necessàriament per a quinze, amb ajudants nombrosos i experts –alguns més sacrificats que d’altres-, i feta a la barbacoa. Qualsevol intent que no s’ajusti a alguna d’aquestes circumstàncies està abocat al fracàs –relatiu, evidentment-. Us pot sortir una cosa similar, mengívola, però mai el mateix. Ja m’ho direu si teniu mai 15 convidats, no 13 ni 14, que seria tota una altra cosa.
Immodèstia a part, la trobada de blocaires de P. va tenir un aglutinant gastronòmic: la paella. Com i d’on va sorgir la idea exactament, ho ignoro –ho he repetit abastament-, i no em dedicaré ara a repassar posts i comentaris en els blocs o correus. D’altra banda, tots sabem, i és comunament acceptat, que l’arròs i altres menges eren només l’excusa per veure cares, sentir veus, fer un pols amb la realitat real, passar l’estona, i totes les altres coses que vosaltres vulgueu. Res d’això no m’interessa en aquest moment, ni tampoc la possibilitat que el meu amic F., valencià ortodox en qüestions paellaires, amb qui cada estiu tinc llargues i tempestuoses discussions sobre l’art de la paella, llegeixi algun dia aquest apunt i m’excomuniqui per sempre més: és un risc que correré. El que vull en aquest moment, el que pretenc, passat un temps prudencial, és concretar un procés, el de l’elaboració de la paella i la seva posterior degustació, que ha produït més literatura blocaire, més moviment virtual i real que cap altra trobada d’escriptors que s’hagi realitzat mai, i qui digui el contrari que ho demostri: posts, enllaços, blocs mig adormits que adquireixen una activitat notable, trobades posteriors... i el que se m’escapa i ningú no m’ha comunicat. És veritat que la paella no va ser l´únic element a tenir en compte en la trobada, al contrari, la intervenció diversa i l’aportació gastronòmica de tothom va ser determinant i l’acte hagués acabat com a la gande bouffe si no hagués estat pel seny dels participants, que tenien millors coses a fer que baixar el cap i omplir la forquilla. Amb els aliments que van sobrar, físics i esprituals, paella inclosa, s’hagués pogut alimentar... ni em cap al cap. Bé vaig al gra perquè la meva intenció és únicament deixar constància de la part gastronòmica en què vaig participar més directament. Vet aquí recepta i circumstàncies d’elaboració. No tinc imatges perquè altra feina tenia, i crec que cap dels blocaires pot presentar detalls de tot el procés, malgrat la quantitat de digitals que van aparèixer a casa la mar.
PAELLA MIXTA PER A QUINZE
No em feu dir els ingredients com si això fos un plat normal. Els ingredients van anar apareixent a mesura que s’anava descobrint el que havia comprat la mar, el que servidor havia portat i el que els col·laboradors més o menys espontanis anaven suggerint.Es tallen un pebrot verd i un de vermell a trossos petits. Es ratlla una ceba mitjana o gran (la ceba sol ablanir l’arròs, però li posarem: ningú no hi diu res prou consistent en contra). Es tallen a sisens sis carxofes comprades al Corte Inglés fora de temporada i que només serveixen per a guisats. Es trossegen 20 o 25 bajoques que no sé on s’han comprat però que són de primera categoria. Es ratlla tomata (s’ha descartat la de pot que a mi ja m’anava bé), no només per a la paella sinó també per les torrades d’anguila fumada, i es fa una picada d’all i julivert en un bol de vidre, perquè es troba la mà de morter però no el morter, que potser fa temps que ha passat a millor vida i que facilitaria massa el procés.
Preparat tot això, comença la primera cimera entre participants que estan al cas: cal passar per la paella les gambés i els escamarlans abans de res o es tiren al final? Guanya la primera opció, malgrat el meu escepticisme inicial.
Bé, aquest és el moment en què es recorda que la paella antiadherent s’ha de posar en una barbacoa d’aquelles que estan construïdes a la paret, que tenen una graella que es pot situar a diferents mides i que s’alimenten de llenya diversa, incloses pinyes. Si la llenya s’acaba, en J. –aquí que cadascú es busqui el proveïdor- serà l’encarregat de portar-nos-en..Fet el foc amb gran facilitat –suposo-, se situa a sobre de la graella la paella amb l´oli corresponent –no, una mica més- i es tiren gambés i escamarlans en nombre indeterminat però generós (s’ha optat que no hi entraran les desenes de llagostins, que es faran a part per a l’aperitiu). Es retira el material del foc i es reserva per al final.
Mentrestant, en una cassola a part, s’ha anat coent a foc lent la sípia –la que sobrava, molta, s’ha congelat- tallada a trossos petits i remenant de tant en tant. Com que no s’ha trobat conyac a la casa i el veí no dóna senyals de vida, s’ha optat per afegir rom Pujol, que queda molt del país i perfuma el molusc com mai no s’ha fet fins ara. Es procura que poca gent s’adoni de la mixtificació, tot i que es fa olorar el resultat als més propers perquè hi diguin la seva.A la paella s’han tirat 16 salsitxes empordaneses (qui en va menjar una de més? Qui es va quedar sense?) i costella de porc tallada petita. Es podria haver afegit conill o pollastre, però per aquí no hi passo per raons que no cal comentar. Hem de treure per un moment la paella del foc perquè les salsitxes venien lligades de quatre en quatre i cal tallar els nexes d’unió. El foc és irregular i cal anar donat voltes a la paella per aconseguir una certa homogeneïtat (anar voltant l’estri serà imprescindible en tot el procés, i anar traient la paella del foc per tal d’afegir els ingredients, perquè entre la paella i el sostre de la barbacoa l’espai es excessivament limitat, cosa que dificulta la visió i fa difícil deixar-hi els productes seleccionats).
Sense treure la carn, afegim les verdures: ceba, carxofes, pebrot i bajoques. S’afegeix també la sípia, que ha quedat tendríssima . Quan la ceba rosseja, es tira una part de la tomata seleccionada (no em pregunteu la quantitat perquè no ho sé, però no exagereu). S’afegeix sal i sucre per treure l’acidesa (aquí caldria afegir una mica de conyac i no ens vam atrevir a tirar-li uns raigs de rom per por de perfumar excessivament el conjunt). Quan la tomata ha perdut l’aigua és el moment d’afegir una part de la picada d’all i julivert i remenar una mica. Ara també hi van uns quants grapats de pèsols apareguts per art de màgia.I arriba el moment d’afegir l’aigua o l’arròs. En aquest cas, i després d’una deliberació curta, es prefereix començar amb l’arròs. Un quilo d’arròs bomba de la casa Nomen a, aproximadament, 6 euros el quilo- cal assegurar-se contra possibles contratemps i improvisacions, i això només ho permet l’arròs bomba, que té una ductilitat extraordinària segons hem llegit-. Ha arribat el moment de posar-hi unes quantes rossellones i musclos. Amb les rossellones no hi ha problema, però resulta que els musclos ja s’han bullit tots i es conserven sobre una sola closca –excés d’eficàcia-, de manera que no serà possible trobar aquell arròs boníssim i una mica més estovat que queda entre les closques.
Arribats en aquest punt, resulta que els dos litres d’aigua previstos inicialment del fumet preparat per la mar amb un cap de rap i algun altre ingredient ignorat encara no bullen i la paella comença a socarrimar-se per un dels extrems. Cal treure-la del foc, deixar-la a terra i rascar la part cremada. Al cap d’una estona l’aigua ja està a punt i es pot afegir a l’arròs que torna a estar al foc.
I ara és qüestió d’anar esperant: més llenya al foc quan calgui, i veure com la cendra –element purificador per excel·lència- es va barrejant al conjunt –pocs testimonis en aquest moment-, i més aigua de tant en tant perquè el càlcul inicial no ha estat prou precís. I anar donant voltes a la paella per aconseguir que el foc vagi coent el conjunt per igual (guant ignífug que es crema malgrat la garantia de fàbrica). Com que sembla que la llenya serà insuficient, se’n demana una mica més de no se sap on, que al final no cal. Es planteja la possibilitat de donar un color ataronjat fosc a l’arròs, però és impossible trobar safrà i es descarta el pebre vermell.
Quan ens sembla que falta poc per treure la paella, afegim com podem escamarlans i gambes (ens és difícil aconseguir una disposició homogènia, d’aquelles que mostra satisfet el cambrer en presentar el plat abans de servir-lo, però que, desenganyeu-vos, no asseguren la bondat del plat). Immediatament afegim la part de picada que ens quedava. Dos minuts, i fora. Total aproximat: 20 minuts a foc irregular (i l’arròs no ha quedat covat).Vet aquí que ja podem posar la paella a sobre de la taula supletòria per tal que reposi una estona abans de servir-la. La resta és literatura.
Tal com heu llegit, tot va estar senzill i sense contratemps. Això sí, aquesta paella només es pot cuinar a P., ha de ser necessàriament per a quinze, amb ajudants nombrosos i experts –alguns més sacrificats que d’altres-, i feta a la barbacoa. Qualsevol intent que no s’ajusti a alguna d’aquestes circumstàncies està abocat al fracàs –relatiu, evidentment-. Us pot sortir una cosa similar, mengívola, però mai el mateix. Ja m’ho direu si teniu mai 15 convidats, no 13 ni 14, que seria tota una altra cosa.
10.7.06
indignacions moderades
Quin cony/collons de titular de primera pàgina és això: El Papa se despide de Valencia sin censurar a Zapatero. Només faltaria que un cap d’estat, ni que sigui el del Vaticà, tingués per finalitat en un dels seus viatges, encara que fos marginal, criticar el president del país amfitrió. És clar que al gran regne de Camps (qui torni a parlar de deficiències en el metro serà perseguit per la llei) i la taifa de la Rita tot és possible. I què me’n dieu del cap de l’estat espanyol, un territori més o menys aconfessional oficialment, que es desviu pel seu homòleg insigne i per poc que no li roba el protagonisme: es representava a si mateix o representava “todos los españoles”? I entrevista amb en Rajoy, que no fa gaire ens ha sortit que el presidente no representa l’estat? Continuo llegint, i la conclusió generalitzada és que el Papa ha estat suau i no ha fet política . Bé, potser és veritat, la política la fan els diaris, a la fi el cap d’estat només va venir per preguntar per la família: -la família bé, i la seva?
Continuo a les pàgines interiors:
El Congrés dels Diputats a Madrid debatrà a favor de crear zones per a no fumadors a les platges. Davant d’aquesta proposta em pregunto si, de la mateixa manera, no podria destinar-se una zona de no top-less a les platges per a les que no som aficionades a aquesta pràctica. Penso que aquest espectacle no és recomanable per a marits i menys encara per als nostres fills. Als meus fills, que cursen primària, intento evitar-los les imatges sexuals explícites que sobreabunden a les nostres televisions.
Més inadequat encara per a la seva formació infantil és contemplar seminús al natural, per molt de platja que siguin. Seria desitjable que les administracions vetllessin per aquests espais públics essent tolerants amb totes les opinions, de la mateixa manera que ho han estat en segregar platges senceres per a la pràctica nudista.
M. Camino Ventura.
Potser seria interessant o divertit anar comentant l’escrit (em plauria que el marit de la Camino –els fills sé que no ho saben- em digués en quina zona fa top-less la seva esposa o si fins i tot ha presenciat un nu integral), encara que em sembla que jo no podria; però el que trobo increïble que aquesta sigui la carta estrella de “La Vanguardia” d’avui. I és que aquesta empresa tampoc no és que tingui manies a l’hora de promocionar els integrals en alguns mitjans i el sexe explícit a través dels seus anuncis, o és que “Delicias anales, acariciamos tu próstata” és la publicitat d’un consultori mèdic especialitzat en hemorroides i operacions de pròstata indolores. Evidentment, però, cada cosa al seu lloc, no fos cas.
En fi, les històries interminables de cada dia.
Continuo a les pàgines interiors:
El Congrés dels Diputats a Madrid debatrà a favor de crear zones per a no fumadors a les platges. Davant d’aquesta proposta em pregunto si, de la mateixa manera, no podria destinar-se una zona de no top-less a les platges per a les que no som aficionades a aquesta pràctica. Penso que aquest espectacle no és recomanable per a marits i menys encara per als nostres fills. Als meus fills, que cursen primària, intento evitar-los les imatges sexuals explícites que sobreabunden a les nostres televisions.
Més inadequat encara per a la seva formació infantil és contemplar seminús al natural, per molt de platja que siguin. Seria desitjable que les administracions vetllessin per aquests espais públics essent tolerants amb totes les opinions, de la mateixa manera que ho han estat en segregar platges senceres per a la pràctica nudista.
M. Camino Ventura.
Potser seria interessant o divertit anar comentant l’escrit (em plauria que el marit de la Camino –els fills sé que no ho saben- em digués en quina zona fa top-less la seva esposa o si fins i tot ha presenciat un nu integral), encara que em sembla que jo no podria; però el que trobo increïble que aquesta sigui la carta estrella de “La Vanguardia” d’avui. I és que aquesta empresa tampoc no és que tingui manies a l’hora de promocionar els integrals en alguns mitjans i el sexe explícit a través dels seus anuncis, o és que “Delicias anales, acariciamos tu próstata” és la publicitat d’un consultori mèdic especialitzat en hemorroides i operacions de pròstata indolores. Evidentment, però, cada cosa al seu lloc, no fos cas.
En fi, les històries interminables de cada dia.
9.7.06
el meu país
El rectangle obert en la muralla us deixa veure, primer, la part de ponent oferta pel turonet: els Masos de Pals amb l’església i l’anguilejant cinta blanca de la carretera que hi condueix, els terrenys baixos de la platja, el mar, l’Éstartit i les Medes. La visió forma un conjunt que només la gran pintura ha donat en els moments de més noble intel·ligència. La composició és perfecta, la precisió fascinadora, la gràcia aèria. El mar i la terra s’hi encaixen amb una naturalitat que de tan ben trobada té una elegància angèlica.
Josep Pla. El meu país.
Sense passar pel rectangle obert a la muralla i sense gaudir, doncs, de la gràcia angèlica, anem directament a la platja. Ja no es veuen les antenes americanes de l’estiu passat: ni rastre de les instal·lacions. El primer sol a la sorra de la temporada. L’aigua, una mica tèrbola. Només a la dreta escolto la llengua del país. De tant en tant, molt tènue, m’arriba l’olor dels sofregits de les paelles del restaurant proper: dinarem tard. També m’acompanya la veu de Marie Laforêt, apareguda a l’atzar, com per art de màgia. Una mica més d'una hora. Més tard, el cel es torna sobtadament gris i la calitja, incòmoda.
Powered by Castpost
Josep Pla. El meu país.
Sense passar pel rectangle obert a la muralla i sense gaudir, doncs, de la gràcia angèlica, anem directament a la platja. Ja no es veuen les antenes americanes de l’estiu passat: ni rastre de les instal·lacions. El primer sol a la sorra de la temporada. L’aigua, una mica tèrbola. Només a la dreta escolto la llengua del país. De tant en tant, molt tènue, m’arriba l’olor dels sofregits de les paelles del restaurant proper: dinarem tard. També m’acompanya la veu de Marie Laforêt, apareguda a l’atzar, com per art de màgia. Una mica més d'una hora. Més tard, el cel es torna sobtadament gris i la calitja, incòmoda.
Powered by Castpost
7.7.06
s'ha fet la llum
Des de fa uns mesos que, segons diuen els diaris, patim (patíem?) una onada de delinqüència espectacular al país que fins i tot havia arribat a afectar, en la modalitat anomenada “dels silenciosos”, algun dels membres de la nostra comunitat blocaire, provocant una barreja de ràbia i de por que compartíem. No entraré ara en consideracions i detalls.
Estic segur que molts de vosaltres recordareu que entre aquestes notícies que llegíem cada dia n’hi va haver una que destacava perquè tenia una característica de singularitat que provocava la incredulitat i ratllava la comicitat: algú s’havia emportat una torre elèctrica de més de 12 metres de Vilanova de Bellpuig. El fet aïllat no suposava gaire alarma social, però es podia arribar a pensar que de generalitzar-se i diversificar-se, el territori es podia convertir en un erm. Es comença per una torre en desús i s’acaba apagant la llum de tot el país. Es comença per 12 metres linials i s’acaba per 70 m2 del teu piset que trobes a faltar quan tornes d’un dia a la platja. I al robatori d’un piset insignificant li segueix la desaparició d’una ciutat. I al cap d’un temps t’adones que Catalunya ha tornat a la prehistòria, però sense pintures rupestres.
Avui, però, podem respirar tranquils perquè resulta que tot va ser una falsa alarma. Els veïns de Vilanova de Belllpuig ja fa temps que respiren tranquils, perquè al cap de dos dies del suposat robatori el Consistori es va assabentar que la torre se l’havien emportada els operaris d’una filial de Fecsa-Endesa perquè era seva. L’ajuntament, però, amb un sentit de l’humor, amb un esperit lúdic i amb una capacitat de sacrifici que els honora, sembla que van apostar que els Mossos no serien capaços de resoldre el cas amb la immediatesa que requeria , i van fer prometre als de Fecsa que callarien. Es van equivocar, la nostra policia autonòmica, amb la diligència i eficàcia que la caracteritza ha aconseguit aclarir tota la veritat en un mes escàs.
És veritat que els mossos estan una mica emprenyats perquè consideren que els seus efectius tenien precisament en aquestes dates alguns casos més urgents a resoldre. Jo, no obstant, penso que aquest assumpte diu molt en el seu favor: no crec que hi hagi moltes policies al món que puguin ensenyar un currículum en què consti la resolució d’un cas inexistent. També m’agradaria felicitar a les autoritats de Vilanova de Bellpuig i als seus habitants en general perquè penso que no és fàcil mantenir la boca tancada durant tot un mes en un acte heroic destinat a aconseguir – aquest era el veritable objectiu- el reconeixement i la fama de la policia del país. Quant a Fecsa i la seva filial, la veritat és que no cal fer-ne cap esment especial, tots sabem prou bé que al llarg de la seva història han estat capaços de no deixar sortir a l’exterior de la companyia cap detall que la pogués incriminar en fets que afectessin els usuaris i habitants del territori en general. El seu lema sempre ha estat “com menys llum, millor”.
Estic segur que molts de vosaltres recordareu que entre aquestes notícies que llegíem cada dia n’hi va haver una que destacava perquè tenia una característica de singularitat que provocava la incredulitat i ratllava la comicitat: algú s’havia emportat una torre elèctrica de més de 12 metres de Vilanova de Bellpuig. El fet aïllat no suposava gaire alarma social, però es podia arribar a pensar que de generalitzar-se i diversificar-se, el territori es podia convertir en un erm. Es comença per una torre en desús i s’acaba apagant la llum de tot el país. Es comença per 12 metres linials i s’acaba per 70 m2 del teu piset que trobes a faltar quan tornes d’un dia a la platja. I al robatori d’un piset insignificant li segueix la desaparició d’una ciutat. I al cap d’un temps t’adones que Catalunya ha tornat a la prehistòria, però sense pintures rupestres.
Avui, però, podem respirar tranquils perquè resulta que tot va ser una falsa alarma. Els veïns de Vilanova de Belllpuig ja fa temps que respiren tranquils, perquè al cap de dos dies del suposat robatori el Consistori es va assabentar que la torre se l’havien emportada els operaris d’una filial de Fecsa-Endesa perquè era seva. L’ajuntament, però, amb un sentit de l’humor, amb un esperit lúdic i amb una capacitat de sacrifici que els honora, sembla que van apostar que els Mossos no serien capaços de resoldre el cas amb la immediatesa que requeria , i van fer prometre als de Fecsa que callarien. Es van equivocar, la nostra policia autonòmica, amb la diligència i eficàcia que la caracteritza ha aconseguit aclarir tota la veritat en un mes escàs.
És veritat que els mossos estan una mica emprenyats perquè consideren que els seus efectius tenien precisament en aquestes dates alguns casos més urgents a resoldre. Jo, no obstant, penso que aquest assumpte diu molt en el seu favor: no crec que hi hagi moltes policies al món que puguin ensenyar un currículum en què consti la resolució d’un cas inexistent. També m’agradaria felicitar a les autoritats de Vilanova de Bellpuig i als seus habitants en general perquè penso que no és fàcil mantenir la boca tancada durant tot un mes en un acte heroic destinat a aconseguir – aquest era el veritable objectiu- el reconeixement i la fama de la policia del país. Quant a Fecsa i la seva filial, la veritat és que no cal fer-ne cap esment especial, tots sabem prou bé que al llarg de la seva història han estat capaços de no deixar sortir a l’exterior de la companyia cap detall que la pogués incriminar en fets que afectessin els usuaris i habitants del territori en general. El seu lema sempre ha estat “com menys llum, millor”.
per a petits i grans
Llegeixo al suplement “Cultura” un article de Bru de Sala que em sorprèn per desacostumat en el tema en el seu cas –potser no ho és, però la meva memòria de subsistència no m’ho aclarirà-, per la claredat expositiva i lògica, per la capacitat de concentració i per la justesa del pensament . És titula “Las piernas del cerebro” i us en transcric uns fragments en català –espero no trair-lo excessivament- per tal d’anar una mica més ràpid en la còpia.
No abomino dels valors i la seva transmissió. Una combinació d’epicureisme i estoïcisme no aniria gens malament a les nostres societats. La meta, en fi, de tota construcció humana individual és anar progressant per camins que condueixin a la bondat, a la indulgència amb les debilitats alienes, als intents de correcció de les pròpies, a la integritat com a meta, a una certa plenitud vital, no exempta de petites renúncies assoliments (èxits?) certs, que entenc com l’única font de satisfacció amb un mateix. Però això a l’escola, tal com podem concebre-la, no es pot aprendre. Els valors, els que siguin, i no sempre són positius, impregnen l’atmosfera, són ambientals, ho amaren tot: millorar-los no és la feina dels educadors sinó de tots.
La primera part del fragment, la que concreta els valors desitjables, la trobo tan encertada que avui no se m’acudiria afegir res més, potser sí que ho faria demà, però tampoc voldré, ja en tinc prou. En la segona part ens recorda el que tots sabem però que de vegades dissimulem: l’escola té un paper molt relatiu, cada vegada més petit en l’intent de transmissió d’aquests valors, si és que intenta transmetre’ls. Fins a quina edat és poden adquirir o canviar uns valors adquirits és una cosa que en Bru de Sala no especifica i que a mi se m’escapa, però em temo que alguns dels principis exposats són propis del període de creixement físic i que poca cosa s’hi pot fer en l’edat adulta, si és que realment es vol, és clar. Observeu que en l’article es parla de “construcció humana individual” i no s’insinua la construcció humana social. En aquest aspecte, la transmissió de valors i la seva fixació, lligats als anteriors, potser no és tan fàcil de discernir o potser l’autor ja no si veu amb cor, és clar que potser només són una conseqüència i adequació dels anteriors.
En l’article, encara que fins aquest moment no ho ha exposat, Bru de Sala parla bàsicament de l’ensenyament, del paper de l’escola, d’una diversitat que de vegades oblida o dilueix l’essencialitat, del moment adequat per a la transmissió de valors i coneixements. Diu que s’haurien de dedicar les primeres etapes d’aprenentatge escolar a incrementar la lectoescriptura i la capacitat de càlcul. Completament d’acord, i que difícil en la part que em toca per raons diverses en què ara no m’entretindré. Deixo de banda la part central de l’escrit –vosaltres decidireu si el voleu llegir en la seva totalitat- i copio el darrer paràgraf, les conclusions, en què justifica la humilitat aparent del programa escolar proposat, i qui diu escolar, afegeixo jo, diu social.
El programa pot ser titllat de modest, si ho preferiu humil. No ho és. L’objectiu és ascendir pels dos vessants. Una, la comprensió del llenguatge escrit i el perfeccionament de l’expressió pròpia, que són un i el mateix. L’altra, el càlcul, en primer lloc numèric, després abstracte, combinatòria conceptual. Això és el primordial, juntament amb la memòria, que és el camp pel qual transita la intel·ligència, la majoria de vegades amb una extraordinària i cansada lentitud, excepcionalment amb un brillant galop. Sobre com procurar-se una existència emocional satisfactòria, per exemple, en sabem molt poc, de manera que és millor no intentar ensenyar res. A comprendre, a calcular sí que es pot ensenyar, mitjançant la creació de noves connexions, producte de l’esforç individual. Amb això gairebé és suficient.
Aquí queda. Es pot discutir, pot ser simplement un punt de partida, però em sembla d’una lucidesa important. Sigui com sigui, tot s’ha de dir, per a la majoria d’individus o d’institucions no deixarà de ser paper mullat, massa difícil de portar a la pràctica, cosa del futur o idees del passat.
No abomino dels valors i la seva transmissió. Una combinació d’epicureisme i estoïcisme no aniria gens malament a les nostres societats. La meta, en fi, de tota construcció humana individual és anar progressant per camins que condueixin a la bondat, a la indulgència amb les debilitats alienes, als intents de correcció de les pròpies, a la integritat com a meta, a una certa plenitud vital, no exempta de petites renúncies assoliments (èxits?) certs, que entenc com l’única font de satisfacció amb un mateix. Però això a l’escola, tal com podem concebre-la, no es pot aprendre. Els valors, els que siguin, i no sempre són positius, impregnen l’atmosfera, són ambientals, ho amaren tot: millorar-los no és la feina dels educadors sinó de tots.
La primera part del fragment, la que concreta els valors desitjables, la trobo tan encertada que avui no se m’acudiria afegir res més, potser sí que ho faria demà, però tampoc voldré, ja en tinc prou. En la segona part ens recorda el que tots sabem però que de vegades dissimulem: l’escola té un paper molt relatiu, cada vegada més petit en l’intent de transmissió d’aquests valors, si és que intenta transmetre’ls. Fins a quina edat és poden adquirir o canviar uns valors adquirits és una cosa que en Bru de Sala no especifica i que a mi se m’escapa, però em temo que alguns dels principis exposats són propis del període de creixement físic i que poca cosa s’hi pot fer en l’edat adulta, si és que realment es vol, és clar. Observeu que en l’article es parla de “construcció humana individual” i no s’insinua la construcció humana social. En aquest aspecte, la transmissió de valors i la seva fixació, lligats als anteriors, potser no és tan fàcil de discernir o potser l’autor ja no si veu amb cor, és clar que potser només són una conseqüència i adequació dels anteriors.
En l’article, encara que fins aquest moment no ho ha exposat, Bru de Sala parla bàsicament de l’ensenyament, del paper de l’escola, d’una diversitat que de vegades oblida o dilueix l’essencialitat, del moment adequat per a la transmissió de valors i coneixements. Diu que s’haurien de dedicar les primeres etapes d’aprenentatge escolar a incrementar la lectoescriptura i la capacitat de càlcul. Completament d’acord, i que difícil en la part que em toca per raons diverses en què ara no m’entretindré. Deixo de banda la part central de l’escrit –vosaltres decidireu si el voleu llegir en la seva totalitat- i copio el darrer paràgraf, les conclusions, en què justifica la humilitat aparent del programa escolar proposat, i qui diu escolar, afegeixo jo, diu social.
El programa pot ser titllat de modest, si ho preferiu humil. No ho és. L’objectiu és ascendir pels dos vessants. Una, la comprensió del llenguatge escrit i el perfeccionament de l’expressió pròpia, que són un i el mateix. L’altra, el càlcul, en primer lloc numèric, després abstracte, combinatòria conceptual. Això és el primordial, juntament amb la memòria, que és el camp pel qual transita la intel·ligència, la majoria de vegades amb una extraordinària i cansada lentitud, excepcionalment amb un brillant galop. Sobre com procurar-se una existència emocional satisfactòria, per exemple, en sabem molt poc, de manera que és millor no intentar ensenyar res. A comprendre, a calcular sí que es pot ensenyar, mitjançant la creació de noves connexions, producte de l’esforç individual. Amb això gairebé és suficient.
Aquí queda. Es pot discutir, pot ser simplement un punt de partida, però em sembla d’una lucidesa important. Sigui com sigui, tot s’ha de dir, per a la majoria d’individus o d’institucions no deixarà de ser paper mullat, massa difícil de portar a la pràctica, cosa del futur o idees del passat.
6.7.06
signes dels temps
Em truca la Joana per dir-me que hem quedat per sopar amb un amic que acaba d’arribar de València per participar en un curset de la M P. Després de vagar una estona –no li dic res del meu intent de paella perquè ortodòxies i heterodòxies seran per sempre més incompatibles-, anem al carrer Argenteria. És inevitable parlar del metro. El lloc de l’accident està prop de casa seva. Com que aquests dies estava sol i és usuari de la línia, la família i amics, jo també, el va intentar localitzar, cosa que no va ser fàcil perquè un dels plaers que tenim alguns és els de restar incomunicats en hores que no preveiem moviment telefònic. Ahir no tenia gaire més informació que nosaltres, que fins i tot havíem vist que oficiaven un funeral en directe per la televisió –“¿dónde estaba Dios en este momento? Por qué permanecio callado?”, es preguntava l’arquebisbe. La resposta fa temps que la sabem-. El desgraciat accident –és necessari que el diari porti una biografia i fotografies de les víctimes?- ens porta al desequilibri en inversions que es fan entre els grans esdeveniments i les infrastructures de la ciutat, encara que la diferència, en major o menor mesura, la podem detectar en moltes poblacions, tot i que en València, segons diu ell, és espectacular.
Aquestes despeses enormes ens porten a la vinguda del Papa de cap de setmana. No hi números clars sobre l’assumpte i és difícil de dir els beneficis que reportarà a la ciutat aquesta petita olimpíada religiosa dedicada a la família (avui en una carta d’un lector llegeixo que troba molt oportuna la presència del Papa –cap d’estat del Vaticà, diu- per consolidar una institució que el nostre estat té abandonada i sembla que vol dissoldre. Jo, la veritat, trobo que mai com ara ha tingut tantes oportunitats la família: matrimonis de gais i lesbianes, facilitats de divorci i, per tant, de recreació familiar (fills amb quatre o més pares), facilitats –poques encara- per adoptar...). Al meu amic valencià, li han cridat l’atenció, abans d’agafar el tren en una tarda increïblement calorosa, les llargues fileres de vàters mòbils que s’anaven col·locant en previsió no només d’una purificació de l’esperit sinó també del cos, un altre negoci rodó, aquests dies. Encara li anem donant voltes a l’assumpte amb el cost de l’altar papal, provisional, on es crearà un microclima òptim per tal que el pontífex se senti més prop del cel que de la terra mentre la resta de ciutadans sàpiguen que és una aproximació a l’infern, i el negoci de les cases particulars, i .... Continuem parlant d’altres temes que no vénen al cas fins que canvia el dia i alguns decideixen han d’anar a dormir.
La imatge dels vàters que ha vist en R. m’encurioseix –ja sabeu com m’agraden les estructures regulars- i miro de trobar a Google algun exemple. Res. El que si que trobo és un bloc que informa abastament de la setmana valenciana: Apòstates de Mallorca. La veritat és que no entenc la voluntat dels àpostates de parlar contínuament del motiu de la seva apostasia. Que et vols apartar d’alguna associació? Doncs oblida-la i passa pàgina.
Els apòstates, o qui sigui, promocionen una pancarta (la podeu veure més avall) per col·locar en els balcons que em sembla molt adient en aquesta època de diversitat ideològica. No tant interessant, per reaccionària, em sembla la samarreta sobre Rita Barberà (si algú no l’entén que em pregunti) que es veurà aquests dies (no a TV1, espero). A la fi, penso que les orientacions sexuals de tothom mereixen un respecte, fins i tot les de la Rita i les del Papa.
P. S. M’ha passat per alt que aquesta nit se celebra la festa de la Teresa Rebull al Palau. Jo ja no hi puc anar i em sembla que vosaltres ho teniu molt justet. Ja li vaig fer el meu homenatge i li continuo fent de tant en tant.
Aquestes despeses enormes ens porten a la vinguda del Papa de cap de setmana. No hi números clars sobre l’assumpte i és difícil de dir els beneficis que reportarà a la ciutat aquesta petita olimpíada religiosa dedicada a la família (avui en una carta d’un lector llegeixo que troba molt oportuna la presència del Papa –cap d’estat del Vaticà, diu- per consolidar una institució que el nostre estat té abandonada i sembla que vol dissoldre. Jo, la veritat, trobo que mai com ara ha tingut tantes oportunitats la família: matrimonis de gais i lesbianes, facilitats de divorci i, per tant, de recreació familiar (fills amb quatre o més pares), facilitats –poques encara- per adoptar...). Al meu amic valencià, li han cridat l’atenció, abans d’agafar el tren en una tarda increïblement calorosa, les llargues fileres de vàters mòbils que s’anaven col·locant en previsió no només d’una purificació de l’esperit sinó també del cos, un altre negoci rodó, aquests dies. Encara li anem donant voltes a l’assumpte amb el cost de l’altar papal, provisional, on es crearà un microclima òptim per tal que el pontífex se senti més prop del cel que de la terra mentre la resta de ciutadans sàpiguen que és una aproximació a l’infern, i el negoci de les cases particulars, i .... Continuem parlant d’altres temes que no vénen al cas fins que canvia el dia i alguns decideixen han d’anar a dormir.
La imatge dels vàters que ha vist en R. m’encurioseix –ja sabeu com m’agraden les estructures regulars- i miro de trobar a Google algun exemple. Res. El que si que trobo és un bloc que informa abastament de la setmana valenciana: Apòstates de Mallorca. La veritat és que no entenc la voluntat dels àpostates de parlar contínuament del motiu de la seva apostasia. Que et vols apartar d’alguna associació? Doncs oblida-la i passa pàgina.
Els apòstates, o qui sigui, promocionen una pancarta (la podeu veure més avall) per col·locar en els balcons que em sembla molt adient en aquesta època de diversitat ideològica. No tant interessant, per reaccionària, em sembla la samarreta sobre Rita Barberà (si algú no l’entén que em pregunti) que es veurà aquests dies (no a TV1, espero). A la fi, penso que les orientacions sexuals de tothom mereixen un respecte, fins i tot les de la Rita i les del Papa.
P. S. M’ha passat per alt que aquesta nit se celebra la festa de la Teresa Rebull al Palau. Jo ja no hi puc anar i em sembla que vosaltres ho teniu molt justet. Ja li vaig fer el meu homenatge i li continuo fent de tant en tant.
4.7.06
un epíleg
En un volvo blanc –que no mercedes- , i amb una conducció absolutament impecable, vam tornar a la ciutat. Potser crèiem que, com que quedaven hores de llum, podríem aprofitar per xerrar encara una estona, però aviat vam adonar-nos que les noies tenien l’agenda molt atapeïda d’activitats i que no se’ns afegirien a la peripècia de trobar un oasi de frescor, malgrat que sense paraules i a través de la gastronomia havíem intentat convèncer-les de la nostra solvència. És clar que els arguments culinaris actualment són ben poc definitius, gens contundents.
Xano-xano vam anar baixant pel Passeig , fins que, prop del lloc des d’on havíem sortit al matí, vam trobar una taula amb quatre cadires: un va encarar l’obra de Domènech i Muntaner, l’altre la de Gaudí. Una aigua i una cervesa (una altra cervesa encara?). I allí, mentre França guanyava a no sé qui en el bar del costat –tot de badocs expectants-, vam anar enfilant conversa –una mica de tot, i de saber acontentar-se i gaudir del pas del sol - fins que van fer-se les nou llargues i la foscor ens anunciava que continuaríem un altre dia.
Una o dues vegades durant el dia vaig pensar que l’Esteve es devia sentir en el dinar de la mateixa manera que explica Narcís Oller d’ell mateix al sopar dels Jocs Florals de 1877: “d’un a un van anar aixecant-se tots els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, l’intrús, l’únic autor allí desconegut amb tot i haver omplert tantes resmes de paper...” El cas no era ben bé igual, però ja m’enteneu: ni una pàgina virtual. És veritat que alguns ja havíeu llegit alguna cosa seva –per aquí mateix corre algun poema-, però les complicitats són diferents. No crec que l’Esteve obri un bloc en un futur immediat, però si ho fes, és possible que de tant en tant apareguessin escrits com aquests –no del tot allunyat d’alguna de les converses de la trobada i del moment-, ara que la seva poesia no li roba el temps.
ELOGI DE LES XONETES
Primer de tot, em convé dir que en el títol d’aquesta crònica no s’hi ha de veure cap mena d’apologia o defensa de la pederàstia o de la pedofília, perquè no hi ha cap al·lusió al nom vulgar, o familiar, que en ocasions s’empra per a referir-se a les vulves de nenes i xiquetes, sinó que al·ludeix a les xonetes (o xones), que és el nom amb què és conegut un tipus de caragols molt estès pel País Valencià –el nom és el que és molt estès i no pas el caragol, perquè es tracta d’una espècie de mol·lusc gastròpode pulmonat del gènere Helix ben escàs arreu–. Una classe de gastròpodes que al Poble es coneix amb la paràfrasi ‘caragol blanc de mont’, i que a bona part de les terres de l’Ebre rep el nom de ‘vaquetes’. Una espècie de mol·lusc tan escassa que pel Poble corre la brama que està protegit per la llei. I si la Guardia Civil t’enxampa amb un sarpat d’aquests caragols, et clava una multa que et deixa cruixit. Tanmateix, no conec ningú que haja patit cap mena de sanció per recol·lectar caragols blancs de mont.
Les xonetes del País València, o les vaquetes de les comarques de l’Ebre, són caragols que muntanya de closca blanquinosa molt estimada per a les paelles, tal com escriu Joan Coromines en el seu diccionari etimològic. I efectivament, dono fe que un arròs amb una dotzena de caragols blancs de mont (o xonetes/vaquetes), un parell de carxofes i un sarpat de pèsols o bajoques és una de les coses més extraordinàries que un hom pot cuinar (i menjar) a finals de primavera i inicis d’estiu.
Amb aquest breu comentari de caràcter lleument gastronòmic no he volgut fer cap competència –que quede clar–, a la pedagògica i il·lustradora secció del doctor Sistac; però atès que aquest fill de Camporells encara no s’ha ocupat com cal de les xonetes/vaquetes/caragol blanc de mont –o de garriga, com he sentit anomenar també en punts de l’Ebre català– m’ha semblat oportú fer-ne una prima pinzellada a l’espera que el doctor Sistac se n’ocupe amb més detall i, sens dubte, destresa.
D’alguns valors gastronòmics dels caragols se n’ocupa Xavier Sust en Guia del tastaolletes II (Barcelona: Edicions 62, 2002), però amb poca devoció. Ara només vull intentar aclarir un dubte que mostra aquest periodista metropolità quan escriu que “No hem trobat ningú que ens corrobori la segona part de la dita que fa «pel juliol, ni dona ni cargol». Potser sí que s’adiuen més per dinar que per sopar, i que quan fa calor ofega convé tenir cura amb quina salsa els adobem, però de cargols se’n poden menjar sempre”. Doncs bé, jo també durant un temps no acabava de veure clar la totalitat del refrany, sóc de l’opinió que de xones i de xonetes, si se’n tenen a l’abast, se’n poden menjar i xuclar tot l’any: són activitats ben agradables i distretes. Però vet aquí que un pagès bon coneixedor de la llengua i dels hòmens del país em va aclarir el sentit últim del refrany: el juliol és un mes d’activitat intensa a la pagesia, i no convé esmerçar forces i energies amb la dona ni nodrir-se ni cuinar un aliment tan poc energètic com són els caragols. Són dues activitats –la dona i el treball agrari– que demanen, si es volen fer com cal, també una altra cosa molt necessària al juliol: temps, dedicació i paciència.
Esteve Betrià
(per si alguns no hi heu passat encara, us recordo que teniu dues cròniques de darrera hora. Una i l'altra encara incompletes?)
Xano-xano vam anar baixant pel Passeig , fins que, prop del lloc des d’on havíem sortit al matí, vam trobar una taula amb quatre cadires: un va encarar l’obra de Domènech i Muntaner, l’altre la de Gaudí. Una aigua i una cervesa (una altra cervesa encara?). I allí, mentre França guanyava a no sé qui en el bar del costat –tot de badocs expectants-, vam anar enfilant conversa –una mica de tot, i de saber acontentar-se i gaudir del pas del sol - fins que van fer-se les nou llargues i la foscor ens anunciava que continuaríem un altre dia.
Una o dues vegades durant el dia vaig pensar que l’Esteve es devia sentir en el dinar de la mateixa manera que explica Narcís Oller d’ell mateix al sopar dels Jocs Florals de 1877: “d’un a un van anar aixecant-se tots els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, l’intrús, l’únic autor allí desconegut amb tot i haver omplert tantes resmes de paper...” El cas no era ben bé igual, però ja m’enteneu: ni una pàgina virtual. És veritat que alguns ja havíeu llegit alguna cosa seva –per aquí mateix corre algun poema-, però les complicitats són diferents. No crec que l’Esteve obri un bloc en un futur immediat, però si ho fes, és possible que de tant en tant apareguessin escrits com aquests –no del tot allunyat d’alguna de les converses de la trobada i del moment-, ara que la seva poesia no li roba el temps.
ELOGI DE LES XONETES
Primer de tot, em convé dir que en el títol d’aquesta crònica no s’hi ha de veure cap mena d’apologia o defensa de la pederàstia o de la pedofília, perquè no hi ha cap al·lusió al nom vulgar, o familiar, que en ocasions s’empra per a referir-se a les vulves de nenes i xiquetes, sinó que al·ludeix a les xonetes (o xones), que és el nom amb què és conegut un tipus de caragols molt estès pel País Valencià –el nom és el que és molt estès i no pas el caragol, perquè es tracta d’una espècie de mol·lusc gastròpode pulmonat del gènere Helix ben escàs arreu–. Una classe de gastròpodes que al Poble es coneix amb la paràfrasi ‘caragol blanc de mont’, i que a bona part de les terres de l’Ebre rep el nom de ‘vaquetes’. Una espècie de mol·lusc tan escassa que pel Poble corre la brama que està protegit per la llei. I si la Guardia Civil t’enxampa amb un sarpat d’aquests caragols, et clava una multa que et deixa cruixit. Tanmateix, no conec ningú que haja patit cap mena de sanció per recol·lectar caragols blancs de mont.
Les xonetes del País València, o les vaquetes de les comarques de l’Ebre, són caragols que muntanya de closca blanquinosa molt estimada per a les paelles, tal com escriu Joan Coromines en el seu diccionari etimològic. I efectivament, dono fe que un arròs amb una dotzena de caragols blancs de mont (o xonetes/vaquetes), un parell de carxofes i un sarpat de pèsols o bajoques és una de les coses més extraordinàries que un hom pot cuinar (i menjar) a finals de primavera i inicis d’estiu.
Amb aquest breu comentari de caràcter lleument gastronòmic no he volgut fer cap competència –que quede clar–, a la pedagògica i il·lustradora secció del doctor Sistac; però atès que aquest fill de Camporells encara no s’ha ocupat com cal de les xonetes/vaquetes/caragol blanc de mont –o de garriga, com he sentit anomenar també en punts de l’Ebre català– m’ha semblat oportú fer-ne una prima pinzellada a l’espera que el doctor Sistac se n’ocupe amb més detall i, sens dubte, destresa.
D’alguns valors gastronòmics dels caragols se n’ocupa Xavier Sust en Guia del tastaolletes II (Barcelona: Edicions 62, 2002), però amb poca devoció. Ara només vull intentar aclarir un dubte que mostra aquest periodista metropolità quan escriu que “No hem trobat ningú que ens corrobori la segona part de la dita que fa «pel juliol, ni dona ni cargol». Potser sí que s’adiuen més per dinar que per sopar, i que quan fa calor ofega convé tenir cura amb quina salsa els adobem, però de cargols se’n poden menjar sempre”. Doncs bé, jo també durant un temps no acabava de veure clar la totalitat del refrany, sóc de l’opinió que de xones i de xonetes, si se’n tenen a l’abast, se’n poden menjar i xuclar tot l’any: són activitats ben agradables i distretes. Però vet aquí que un pagès bon coneixedor de la llengua i dels hòmens del país em va aclarir el sentit últim del refrany: el juliol és un mes d’activitat intensa a la pagesia, i no convé esmerçar forces i energies amb la dona ni nodrir-se ni cuinar un aliment tan poc energètic com són els caragols. Són dues activitats –la dona i el treball agrari– que demanen, si es volen fer com cal, també una altra cosa molt necessària al juliol: temps, dedicació i paciència.
Esteve Betrià
(per si alguns no hi heu passat encara, us recordo que teniu dues cròniques de darrera hora. Una i l'altra encara incompletes?)
entreacte
Déu meu! Ara resulta que en Duran i Lleida se’ns ha tornat xarnego. En aquest país –i en els altres la situació és semblant- basta que un polític digui, sigui o aparenti alguna cosa perquè els altres diguin “jo més!” o, per la cas és igual,: “jo mai!”. La qüestió és aprofitar les idees, aparences o realitats dels altres, que a la vegada són les dels altres, que a la vegada són... La llàstima dels polítics és que només copien les idees, les frases i les circumstàncies dels mateixos polítics, i així ens va.
I encara hi ha qui parla del plagi literari!
xarnego xarnega m. i f. DESP. Fill d'una persona catalana i d'una de no catalana, esp. francesa. DESP. Immigrant castellanoparlant resident a Catalunya.
D’acord, Duran (i l'accent a la a?), els diccionaris sempre van uns passos enrere respecte la realitat que respirem: és veritat que el detall dels francesos ja no el solem tenir en compte, i mira que quedaria bé ara que potser guanyaran el mundial. A partir d’ara, segons dius, tots els de la Franja sou xarnegos, i ells que se n’acaben d’assabentar.
A tots els cartells de propaganda electoral, en lletra més petita o més gran, apareixerà Vota xarnego!? M’agradarà veure què fan alguns polítics per retrobar les seves arrels xarnegues. Va, que queda poc.
I encara hi ha qui parla del plagi literari!
xarnego xarnega m. i f. DESP. Fill d'una persona catalana i d'una de no catalana, esp. francesa. DESP. Immigrant castellanoparlant resident a Catalunya.
D’acord, Duran (i l'accent a la a?), els diccionaris sempre van uns passos enrere respecte la realitat que respirem: és veritat que el detall dels francesos ja no el solem tenir en compte, i mira que quedaria bé ara que potser guanyaran el mundial. A partir d’ara, segons dius, tots els de la Franja sou xarnegos, i ells que se n’acaben d’assabentar.
A tots els cartells de propaganda electoral, en lletra més petita o més gran, apareixerà Vota xarnego!? M’agradarà veure què fan alguns polítics per retrobar les seves arrels xarnegues. Va, que queda poc.
3.7.06
1a trobada mundial de b. a P. (breu presentació dels personatges)
Se suposa que un, en la mesura en què es va convertir en instigador i coprotagonista d’una situació té l’obligació de donar la cara. A més, un, també sap que el món blocaire en general espera una valoració de la 1a trobada mundial de blocaires celebrada a P. (mantinguem en un semianonimat el nom perquè les places de la 2a trobada són limitades i l’organització no suportaria els aldarulls d'un nombre excessiu de blocaires demanant l'acreditació en una convenció que per raons d’espai –gran, però no infinit- ha de ser necessàriament limitada) Anem-hi doncs: seré breu (he, he. Ja sé que llegida la introducció alguns comencen a dubtar de la brevetat. A tots aquests diré que... Seré breu).
Com que em conec i sé que ... (seré breu) , he decidit que només enumeraré els participants, que ja és molt, i deixaré per a altres cronistes la valoració de la trobada i la crònica detallada. Alguns ja han dit alguna cosa, però espero més aportacions.
Acabo de dir que no ho faré, ho sé, però no em puc estar de concretar que gastronòmicament l’èxit estava assegurat. Per part meva –egotisme- només afegeixo que si la paella va ser per quinze, a grosso modo (bufar i fer ampolles), l’any que ve estic disposat a cuinar per trenta ( si algú m’agafa la paraula, li tallo el coll i l’Hèctor convertirà en polpa el seu cervell i...). Continuo amb l’apartat gastronòmic. Només hi ha una paraula: excés. Hi havia tal quantitat de menjar, una immensitat tan espectacular d’aliments, tanta qualitat, que ni en les cròniques més hiperbòliques del món antic sobre el tema –quan encara no es coneixien ... m’he perdut- és possible trobar referències semblants que jo, en pro de la brevetat, no intentaré la descripció ni el panigíric.
El que deia, passo a enumerar els participants, que de moment ningú no se n’ha preocupat. Per ordre alfabètic, per ordre d’aparició en la blogosfera, per ordre d’edat (quina bestiesa), per guapos i lletjos (impossible), per ordre d’arribada o de marxa... Ai, que em sembla que començo a allargar-me, ni que demà no tingués res a fer... Els presentaré segons estaven asseguts a la taula i se que me’n deixaré algun perquè era com allò de l’esperit sant que de vegades se’n trobava tres en un.
A la meva dreta, la Gemma, que em va regalar un zippo (dius que no? Bé, bé, la mar ja sap el secret del robatori, i és del domini públic, no en parlem més públicament). Amb la Gemma potser l’any que ve tindré una relació professional, déu no vulgui que sigui massa professional. Amb la Gemma –i algun altre- tenim també el secret del rom Pujol... i més que no seran confessats, i si en voleu saber més detalls, haureu d’esperar fins l’any que ve. Ens em vist tres vegades, Gemma, i encara ens en queden moltes altres. Estic content que la Gemma hagi tornat a escriure tant a partir de dissabte.
Ara és quan em faig un petit embolic perquè m’adono que en la foto de la mar que consulto, l’ordre inicial de la taula ha variat i, a més, qui ens feia la foto? Seguiré, i seré breu, tal com ens veiem a la imatge que tinc.
La P. és una princesa que encara no escriu cap bloc, però que a diferència de alguns participants ja sap que és “Bloo...”?. Experta en comptes. Prefereix l’arròs als espaguetis i el peix a la carn: espectacular. (Per al cronista que expliqui la trobada, i que no ho va veure: cal dir que amb la P. vaig fer un combat de kikboxing en una de les meves anades a la cuina a fumar una cigarreta. Em va guanyar de molt, però no ho va dir a ningú, la qual cosa l’honora. També es veritat que ella es va passar part de l’àpat preparant-se i recuperant forces amb el dit a la boca).
El Pensador en la foto em sembla que està canviat de lloc respecte els orígens. El vaig començar a llegir tard i m’ho passava molt bé quan, de sobte i per raons que ignoro –un mai no es creu les mentides que apareixen en els blocs- , va decidir fer una aturada permanent o provisional. Pensa-ho una mica i continua. És la segona vegada que et veig i espero tornar-te a trobar exercint les tasques de blocaire... I xerrarem una mica més..., ep, si vols.
La bitxo (no el bitxo) ens va fer uns pebrots farcits de gambes sensacionals –i em va tallar l’enganxosa anguila-, amb una beixamel que incloïa la nou moscada, tal com cal i com no posa el DIEC. L’he trobada en viu dues vegades i l’he seguida d’altres (avui amb mi se l’ha jugada). Vaig escoltar una cosa de la bitxo que no vaig entendre i no voldria posar la pota –un sembla despistat però no ho és del tot-: qui se l’hagi deixat perdre és un babau.
En Bellosoli és un dels que va venir de més lluny, del nord de la meva terra d’origen. Era el més jove, just acaba d’acabar una carrera d’aquelles tan difícils. Gairebé no hi vaig parlar i em fa ràbia que sigui tan jove (és broma). Li demano una segona oportunitat i prometo, en la mesura que pugui influir la meva decisió, no el meu sentit de l'orientació, que no el tornarem a portar a un carreró sense sortida.
Ei, l’Hèctor! Sense ell m’haguessin apedregat tots els altres (sí, si, no dissimuleu). Feia anys que no trobava una complicitat tan gran amb una persona, i això que ara ens veiem poc. És clar que amb ell no costa gaire i si no existís (ell) me l’hauria d’inventar. I no diré res més perquè encara pensaríeu que...
L’Arare és un buf d’aire fresc a la blogosfera. La persona més oberta i directa que hi ha? També ens hem trobat dues vegades (en la primera només ens vam intuir). És molt maca i té uns ulls una mica tristos que captiven. La va venir a buscar el seu capità perquè aquests dies...en fi, ja ho sabeu. Estic segur que ens tornarem a trobar i em menjaré tota la seva amanida, perquè, en contra del que males llengües i pensaments puguin elucubrar, jo sóc home d’amanides... i parlarem de qüestions professionals i no.
En Martí també s’ha canviat en la foto de la mar. Em va alegrar saber que venia perquè volia conèixer qui havia fet el marc d’un quadre que tinc i que aprecio molt. No, Martí, que també, però ja saps que sóc un admirador teu i que, sobretot, m’ho passo de conya amb els teus palíndroms, on de tant en tant em deixes participar –en l’aquari no hi deixo tanta cosa, que ja tens més admiradors disposats a escriure-hi-. En Martí va col·laborar en els excessos portant mitja –o era tota?- la producció de fruita de Cardedeu. Jo em quedo amb les cireres.
La Xurri em va portar a casa la mar i en el camí vaig veure –ho tafanejo tot quan me’n recordo- que també ens portava xocolata. La Xurri és com aquella xocolata boníssima que conté el 90 % de cacau, que tothom sap que existeix, però que ningú sap on trobar. Ei, però la Xurri era amb nosaltres. Com la xocolata negra negra, de vegades es fa l’amargant, però es desfà a la boca -ja sé, Xurri, que saps que jo només menjo xocolata amb llet i ets capaç de dir-ho, però t’ho prohibeixo-. A la foto no la veig, però no em cal, perquè me la sé de memòria. Em va confessar un secret que encara me la va fer més propera i es va menjar tres pastilles de menta de les que només deixo tastar als més amics, i això ens uneix per sempre més.
I la HannaB és un terrosset de sucre rosset (si li dic això en directe, envermelleix, em diu ... ni ho vull sentir, i em mata, en aquest ordre, o també es pot fer la despistada) que també conec tant que és inútil que descrigui, veniu a veure-la si voleu. La Hanna em va voler protegir del foc i li estaré agraït per sempre més. A la Hanna li vaig tocar el nas i a partir d’aquest moment vaig saber –ella encara no n’era conscient- que també per sempre més. Un dia potser m’invitarà a tastar una esqueixada o qualsevol altra cosa... D’acord, ja en parlarem. Ja sé que si em fessis la proposta ens espantaríem tots dos.
L’Albert em va salvar la vida amb les cerveses. L’Abert és un poeta sensible, vell conegut, que un dia, no fa gaire, em va fer envermellir en la distància. L’Albert també me’l sé força, però no tant. Quan parlaré una mica més amb ell? Ai, que darrerament no tot t’ha anat com volies i que com tots nosaltres tens i no tens Temps al temps, ens tornarem a veure i a poc a poc anirem desgranant.
Ego... estaves al meu costat i vaig parlar tant poc amb tu... Gairebé com si fóssim estranys. Estaves maquíssima i et vaig tocar dues vegades aquesta panxa de quatre mesos –això per mi ja és definitiu, no em vaig atrevir a insistir- que aviat en sumarà una altra als bessons... i ja sereu vuit (m’equivoco?). Escriu una mica més al bloc, que és un plaer llegir-te. Molt bé, ja ho sé que ara tens moltes altres coses. També ens veurem -amb pica-pica o sense-, Ego, i tant.
Que faltes tu? Que m’he saltat el teu lloc a la taula? Ei, mar, que l’amfitriona sempre es deixa per al final, ocupi el lloc que ocupi a la taula. I si ara no digués res de tu? Ja he anat llegit el que t’han anat dient pertot arreu i què més podria afegir? Bé, és veritat moltes coses, però ja te les dic tan sovint que ara, en públic, només afegiré uns petons d’agraïment (uf, que fred!) i una abraçada fortíssima que et pugui arribar ben endins de... ei, que no, que no ho diré.
No, no em deixo qui va fer la foto. Cuida’l, que va estar magnífic.
I els altres, els qui no vau venir?
Volia ser breu i ho he aconseguit, encara que el post se m’ha anat escapant de les mans i m’ha anat sortint endogàmic (previsible) i amb tant gust de mel (no tant previsible) que no sé si haureu arribat fins aquí. A més, torno a sortir de l’estil que m’és propi, sembla que m’estigui tornant ximple o bé rebo males influències. De continuar així hauré de plegar. Feta la presentació de personatges, potser m’hauria d’atrevir a explicar els fets. D’acord, no ho faré, però m’agradaria que algú tingués la paciència d’intentar-ho de forma detallada. Evidentment, això només ho pot fer algú dels tres que van marxar els darrers. Jo, feu el que us sembli, però, triaria a en Martí, a través del seu bloc Un cos sóc, nu.
Gairebé he escrit tres quartes parts del post, cosa que em satisfà força. Ara, però, hauré de plegar, que em sembla que ja és hora d’anar a dormir o que toqui el despertador. No us preocupeu, demà continuaré, i potser corregiré aquest esbós.
P. S.
M'estranya que a Vilaweb no parlin de la trobada. Qui era l'encarregat de les relacions amb la premsa?
Com que em conec i sé que ... (seré breu) , he decidit que només enumeraré els participants, que ja és molt, i deixaré per a altres cronistes la valoració de la trobada i la crònica detallada. Alguns ja han dit alguna cosa, però espero més aportacions.
Acabo de dir que no ho faré, ho sé, però no em puc estar de concretar que gastronòmicament l’èxit estava assegurat. Per part meva –egotisme- només afegeixo que si la paella va ser per quinze, a grosso modo (bufar i fer ampolles), l’any que ve estic disposat a cuinar per trenta ( si algú m’agafa la paraula, li tallo el coll i l’Hèctor convertirà en polpa el seu cervell i...). Continuo amb l’apartat gastronòmic. Només hi ha una paraula: excés. Hi havia tal quantitat de menjar, una immensitat tan espectacular d’aliments, tanta qualitat, que ni en les cròniques més hiperbòliques del món antic sobre el tema –quan encara no es coneixien ... m’he perdut- és possible trobar referències semblants que jo, en pro de la brevetat, no intentaré la descripció ni el panigíric.
El que deia, passo a enumerar els participants, que de moment ningú no se n’ha preocupat. Per ordre alfabètic, per ordre d’aparició en la blogosfera, per ordre d’edat (quina bestiesa), per guapos i lletjos (impossible), per ordre d’arribada o de marxa... Ai, que em sembla que començo a allargar-me, ni que demà no tingués res a fer... Els presentaré segons estaven asseguts a la taula i se que me’n deixaré algun perquè era com allò de l’esperit sant que de vegades se’n trobava tres en un.
A la meva dreta, la Gemma, que em va regalar un zippo (dius que no? Bé, bé, la mar ja sap el secret del robatori, i és del domini públic, no en parlem més públicament). Amb la Gemma potser l’any que ve tindré una relació professional, déu no vulgui que sigui massa professional. Amb la Gemma –i algun altre- tenim també el secret del rom Pujol... i més que no seran confessats, i si en voleu saber més detalls, haureu d’esperar fins l’any que ve. Ens em vist tres vegades, Gemma, i encara ens en queden moltes altres. Estic content que la Gemma hagi tornat a escriure tant a partir de dissabte.
Ara és quan em faig un petit embolic perquè m’adono que en la foto de la mar que consulto, l’ordre inicial de la taula ha variat i, a més, qui ens feia la foto? Seguiré, i seré breu, tal com ens veiem a la imatge que tinc.
La P. és una princesa que encara no escriu cap bloc, però que a diferència de alguns participants ja sap que és “Bloo...”?. Experta en comptes. Prefereix l’arròs als espaguetis i el peix a la carn: espectacular. (Per al cronista que expliqui la trobada, i que no ho va veure: cal dir que amb la P. vaig fer un combat de kikboxing en una de les meves anades a la cuina a fumar una cigarreta. Em va guanyar de molt, però no ho va dir a ningú, la qual cosa l’honora. També es veritat que ella es va passar part de l’àpat preparant-se i recuperant forces amb el dit a la boca).
El Pensador en la foto em sembla que està canviat de lloc respecte els orígens. El vaig començar a llegir tard i m’ho passava molt bé quan, de sobte i per raons que ignoro –un mai no es creu les mentides que apareixen en els blocs- , va decidir fer una aturada permanent o provisional. Pensa-ho una mica i continua. És la segona vegada que et veig i espero tornar-te a trobar exercint les tasques de blocaire... I xerrarem una mica més..., ep, si vols.
La bitxo (no el bitxo) ens va fer uns pebrots farcits de gambes sensacionals –i em va tallar l’enganxosa anguila-, amb una beixamel que incloïa la nou moscada, tal com cal i com no posa el DIEC. L’he trobada en viu dues vegades i l’he seguida d’altres (avui amb mi se l’ha jugada). Vaig escoltar una cosa de la bitxo que no vaig entendre i no voldria posar la pota –un sembla despistat però no ho és del tot-: qui se l’hagi deixat perdre és un babau.
En Bellosoli és un dels que va venir de més lluny, del nord de la meva terra d’origen. Era el més jove, just acaba d’acabar una carrera d’aquelles tan difícils. Gairebé no hi vaig parlar i em fa ràbia que sigui tan jove (és broma). Li demano una segona oportunitat i prometo, en la mesura que pugui influir la meva decisió, no el meu sentit de l'orientació, que no el tornarem a portar a un carreró sense sortida.
Ei, l’Hèctor! Sense ell m’haguessin apedregat tots els altres (sí, si, no dissimuleu). Feia anys que no trobava una complicitat tan gran amb una persona, i això que ara ens veiem poc. És clar que amb ell no costa gaire i si no existís (ell) me l’hauria d’inventar. I no diré res més perquè encara pensaríeu que...
L’Arare és un buf d’aire fresc a la blogosfera. La persona més oberta i directa que hi ha? També ens hem trobat dues vegades (en la primera només ens vam intuir). És molt maca i té uns ulls una mica tristos que captiven. La va venir a buscar el seu capità perquè aquests dies...en fi, ja ho sabeu. Estic segur que ens tornarem a trobar i em menjaré tota la seva amanida, perquè, en contra del que males llengües i pensaments puguin elucubrar, jo sóc home d’amanides... i parlarem de qüestions professionals i no.
En Martí també s’ha canviat en la foto de la mar. Em va alegrar saber que venia perquè volia conèixer qui havia fet el marc d’un quadre que tinc i que aprecio molt. No, Martí, que també, però ja saps que sóc un admirador teu i que, sobretot, m’ho passo de conya amb els teus palíndroms, on de tant en tant em deixes participar –en l’aquari no hi deixo tanta cosa, que ja tens més admiradors disposats a escriure-hi-. En Martí va col·laborar en els excessos portant mitja –o era tota?- la producció de fruita de Cardedeu. Jo em quedo amb les cireres.
La Xurri em va portar a casa la mar i en el camí vaig veure –ho tafanejo tot quan me’n recordo- que també ens portava xocolata. La Xurri és com aquella xocolata boníssima que conté el 90 % de cacau, que tothom sap que existeix, però que ningú sap on trobar. Ei, però la Xurri era amb nosaltres. Com la xocolata negra negra, de vegades es fa l’amargant, però es desfà a la boca -ja sé, Xurri, que saps que jo només menjo xocolata amb llet i ets capaç de dir-ho, però t’ho prohibeixo-. A la foto no la veig, però no em cal, perquè me la sé de memòria. Em va confessar un secret que encara me la va fer més propera i es va menjar tres pastilles de menta de les que només deixo tastar als més amics, i això ens uneix per sempre més.
I la HannaB és un terrosset de sucre rosset (si li dic això en directe, envermelleix, em diu ... ni ho vull sentir, i em mata, en aquest ordre, o també es pot fer la despistada) que també conec tant que és inútil que descrigui, veniu a veure-la si voleu. La Hanna em va voler protegir del foc i li estaré agraït per sempre més. A la Hanna li vaig tocar el nas i a partir d’aquest moment vaig saber –ella encara no n’era conscient- que també per sempre més. Un dia potser m’invitarà a tastar una esqueixada o qualsevol altra cosa... D’acord, ja en parlarem. Ja sé que si em fessis la proposta ens espantaríem tots dos.
L’Albert em va salvar la vida amb les cerveses. L’Abert és un poeta sensible, vell conegut, que un dia, no fa gaire, em va fer envermellir en la distància. L’Albert també me’l sé força, però no tant. Quan parlaré una mica més amb ell? Ai, que darrerament no tot t’ha anat com volies i que com tots nosaltres tens i no tens Temps al temps, ens tornarem a veure i a poc a poc anirem desgranant.
Ego... estaves al meu costat i vaig parlar tant poc amb tu... Gairebé com si fóssim estranys. Estaves maquíssima i et vaig tocar dues vegades aquesta panxa de quatre mesos –això per mi ja és definitiu, no em vaig atrevir a insistir- que aviat en sumarà una altra als bessons... i ja sereu vuit (m’equivoco?). Escriu una mica més al bloc, que és un plaer llegir-te. Molt bé, ja ho sé que ara tens moltes altres coses. També ens veurem -amb pica-pica o sense-, Ego, i tant.
Que faltes tu? Que m’he saltat el teu lloc a la taula? Ei, mar, que l’amfitriona sempre es deixa per al final, ocupi el lloc que ocupi a la taula. I si ara no digués res de tu? Ja he anat llegit el que t’han anat dient pertot arreu i què més podria afegir? Bé, és veritat moltes coses, però ja te les dic tan sovint que ara, en públic, només afegiré uns petons d’agraïment (uf, que fred!) i una abraçada fortíssima que et pugui arribar ben endins de... ei, que no, que no ho diré.
No, no em deixo qui va fer la foto. Cuida’l, que va estar magnífic.
I els altres, els qui no vau venir?
Volia ser breu i ho he aconseguit, encara que el post se m’ha anat escapant de les mans i m’ha anat sortint endogàmic (previsible) i amb tant gust de mel (no tant previsible) que no sé si haureu arribat fins aquí. A més, torno a sortir de l’estil que m’és propi, sembla que m’estigui tornant ximple o bé rebo males influències. De continuar així hauré de plegar. Feta la presentació de personatges, potser m’hauria d’atrevir a explicar els fets. D’acord, no ho faré, però m’agradaria que algú tingués la paciència d’intentar-ho de forma detallada. Evidentment, això només ho pot fer algú dels tres que van marxar els darrers. Jo, feu el que us sembli, però, triaria a en Martí, a través del seu bloc Un cos sóc, nu.
Gairebé he escrit tres quartes parts del post, cosa que em satisfà força. Ara, però, hauré de plegar, que em sembla que ja és hora d’anar a dormir o que toqui el despertador. No us preocupeu, demà continuaré, i potser corregiré aquest esbós.
P. S.
M'estranya que a Vilaweb no parlin de la trobada. Qui era l'encarregat de les relacions amb la premsa?
2.7.06
Què hi farem si avui sóc críptic?
Dos és ideal, tres pot ser sensacional, quatre potser és equilibri, més és multitud. Un sap aquestes coses, un coneix les seves limitacions. Un, que ja és gran, cau de tant en tant en un parany que hauria d’evitar. Un entén que continuarà, no demà, però potser més endavant, molt més endavant, fent el mateix que avui. Un, avui, pensa en una pel·lícula –recordeu l’escena al restaurant on demanava crancs de riu en veu alta al cambrer?- en què el protagonista ho volia fer el millor possible, però no en sabia més i arribava un moment en què deia alguna cosa així com “déu meu que difícil és parlar (penseu en el verb que us vagi millor) sempre així!”. Un, que és lent per captar els detalls, les concrecions, té no obstant, sempre l’ha tingut malgrat les aparences, una empatia important, i pateix quan els altres pateixen i sap que pateixen (poseu el verb equivalent que us sembli que no tinc ganes de buscar la precisió) i sap per què, i ho troba confirmat posteriorment. Un, avui, se sent trist perquè com sempre, la seva empatia li ha servit per detectar però no per corregir i perquè pensa que té una part (les gradacions no són el seu fort) de culpa. Un se sent trist perquè li sap greu la tristor (el substantiu precís és cosa vostra) dels altres (el masculí és una convenció lingüística). Un ara escriuria un contrapunt divertit perquè sap que podria, però avui un no vol. Un sap que no fa servir l’estil i el to que li és propi, però avui ho necessita escriure així. Un sap que el dos, el tres i el quatre que voldria, amb temps lent, en altres circumstàncies, ja no serà possible i li sap greu. Un sap –ho sap tothom- que demà serà un altre dia i que la vida continua. Un, finalment, demana disculpes per escriure aquí el que caldria escriure en un altre/altres lloc/llocs.
1.7.06
"ensimismats"
Com que aquests dies llegeixo els diaris a mitges i en diagonal, segur que m’he perdut alguna cosa bàsica i la sorpresa en llegir un dels tres editorials de “La Vanguardia” respon a la meva ignorància sobre l’actualitat més immediata i important. Un editorial sobre l’IEC! Què deu haver passat?
Com que amb la remodelació del web del diari sóc incapaç de trobar l’article i posar-vos un enllaç, us el transcric traduït al català perquè m’és més ràpid i faré menys faltes – a més, la nit anterior de perpretar un crim em costa agafar el son, així que vaig fent temps-. Procuraré ser el més literal possible per no trair la grandesa del llenguatge emprat (els parèntesis són meus):
CONTRASTOS LITERARIS
Javier Marías (no tradueixo el nom. Ocupant de la butaca R des d'ahir en substitució de Lázaro Carreter) fabulador originalíssim i subtil observador de la condició humana (bufa!), ha estat elegit acadèmic de la llengua (castellana), cosa que confirma la sendera (uf, quina traducció, però corriol seria pitjor) de modernització empresa per la Real Acadèmia Española (RAE). Criticada a finals del franquisme pel seu conservadorisme filològic i la seva repugnància (?) a connectar amb la realitat, la RAE va escometre una vigorosa reforma que troba la millor expressió en la seva influència social. És una institució viva, en què filòlegs eminents i personalitats de relleu es conjuguen amb una important plèiade literària que aporta sensibilitat lingüística i connexió amb la realitat. El prestigi de Marías reforçarà el prestigi de la RAE, com ja passava amb els Vargas Llosa, Pombo, Matute, Muñoz Molina, Sampedro; Gimferrer (aquest em sona), Ángel González (aquest em sona menys), Mateo Dìez i molts d’altres.
Aquesta connexió literària i obertura de mires contrasta amb l’"ensimismament"(m'agrada: no ho intento traduir, sé que no me'n sortiria") de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), institució que sembla incapaç de superar la fase “resistencialista” (tal qual). A penes té escriptors. Només uns guants (l’error és només meu) han estat invitats: J. F. Mira; Joamn Margarit, Jaumé Cabré. Un segle enrere, els Maragall (volen dir Joan, que només era un), Guimerà, Carner, D’Ors, Sagarra i companyia van contribuir decisivament en la tasca d’en Pompeu Fabra. Fins quant es permetran el luxe de prescindir dels Porcel (també em sembla que només n’hi ha un), Monzó (també escriu a “La Vanguardia”), De Palol, Coca, Pacerisas, Comadira, Gimferrer (es pot ser membre de les dues institucions?), Formosa, Puig (el de Convergència?) o Saladrigas? Enormes són els problemes que la llengua catalana té plantejats. Els nous usos mediàtics, el declinant prestigi social, l’incert futur, el tremend (el feu servir aquest adjectiu?) problema valencià (ui, toca ferro, segons qui ho llegeixi...; i els de l’Alguer i la Franja, i d'altres, discriminats?). Les respostes de l’IEC no es troben a l’alçada d’aquests reptes.
Algú em pot explicar què és el que ha passat, què els ha picat? Quin és el motiu d’aquest manifest, just en aquest moment: simplement per l'elecció de Marías? Per què “La Vanguardia” (sense accent), aferrissada defensora de la llengua d’uns quants catalans i habitants d’altres territoris perifèrics, ha esperat just el dia abans de començament de les rebaixes per oferir-nos una opinió tan colpidora: simplement per l'elecció de Marías? Quants dels escriptors proposats per resoldre els usos mediàtics, la qüestió del prestigi social, l’incert futur (a causa del prestigi social?), el terrible problema valencià... no han escrit mai al diari? Són els escriptors els cridats a resoldre aquests problemes i alguns altres? I els filòlegs, i els polítics... i tu i jo? Ja m’he cansat dels interrogants, això que ara podria començar a escriure’n uns quants relacionats amb el primer paràgraf.
Per cert –ja veieu que avui estic espès i ignorant com darrerament-, les altres quatre seccions de l’IEC tenen equivalència en la RAE?
Si fos una mica més espavilat i constant, obriria ara mateix un bloc dedicat únicament a la RAE i a l’IEC. Si “La Vanguardia” els dedica un editorial vol dir que la cosa promet. En sentirem parlar, de contrastos literaris... i algun dia, de vaques que volen. Temps al temps.
Com que amb la remodelació del web del diari sóc incapaç de trobar l’article i posar-vos un enllaç, us el transcric traduït al català perquè m’és més ràpid i faré menys faltes – a més, la nit anterior de perpretar un crim em costa agafar el son, així que vaig fent temps-. Procuraré ser el més literal possible per no trair la grandesa del llenguatge emprat (els parèntesis són meus):
CONTRASTOS LITERARIS
Javier Marías (no tradueixo el nom. Ocupant de la butaca R des d'ahir en substitució de Lázaro Carreter) fabulador originalíssim i subtil observador de la condició humana (bufa!), ha estat elegit acadèmic de la llengua (castellana), cosa que confirma la sendera (uf, quina traducció, però corriol seria pitjor) de modernització empresa per la Real Acadèmia Española (RAE). Criticada a finals del franquisme pel seu conservadorisme filològic i la seva repugnància (?) a connectar amb la realitat, la RAE va escometre una vigorosa reforma que troba la millor expressió en la seva influència social. És una institució viva, en què filòlegs eminents i personalitats de relleu es conjuguen amb una important plèiade literària que aporta sensibilitat lingüística i connexió amb la realitat. El prestigi de Marías reforçarà el prestigi de la RAE, com ja passava amb els Vargas Llosa, Pombo, Matute, Muñoz Molina, Sampedro; Gimferrer (aquest em sona), Ángel González (aquest em sona menys), Mateo Dìez i molts d’altres.
Aquesta connexió literària i obertura de mires contrasta amb l’"ensimismament"(m'agrada: no ho intento traduir, sé que no me'n sortiria") de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), institució que sembla incapaç de superar la fase “resistencialista” (tal qual). A penes té escriptors. Només uns guants (l’error és només meu) han estat invitats: J. F. Mira; Joamn Margarit, Jaumé Cabré. Un segle enrere, els Maragall (volen dir Joan, que només era un), Guimerà, Carner, D’Ors, Sagarra i companyia van contribuir decisivament en la tasca d’en Pompeu Fabra. Fins quant es permetran el luxe de prescindir dels Porcel (també em sembla que només n’hi ha un), Monzó (també escriu a “La Vanguardia”), De Palol, Coca, Pacerisas, Comadira, Gimferrer (es pot ser membre de les dues institucions?), Formosa, Puig (el de Convergència?) o Saladrigas? Enormes són els problemes que la llengua catalana té plantejats. Els nous usos mediàtics, el declinant prestigi social, l’incert futur, el tremend (el feu servir aquest adjectiu?) problema valencià (ui, toca ferro, segons qui ho llegeixi...; i els de l’Alguer i la Franja, i d'altres, discriminats?). Les respostes de l’IEC no es troben a l’alçada d’aquests reptes.
Algú em pot explicar què és el que ha passat, què els ha picat? Quin és el motiu d’aquest manifest, just en aquest moment: simplement per l'elecció de Marías? Per què “La Vanguardia” (sense accent), aferrissada defensora de la llengua d’uns quants catalans i habitants d’altres territoris perifèrics, ha esperat just el dia abans de començament de les rebaixes per oferir-nos una opinió tan colpidora: simplement per l'elecció de Marías? Quants dels escriptors proposats per resoldre els usos mediàtics, la qüestió del prestigi social, l’incert futur (a causa del prestigi social?), el terrible problema valencià... no han escrit mai al diari? Són els escriptors els cridats a resoldre aquests problemes i alguns altres? I els filòlegs, i els polítics... i tu i jo? Ja m’he cansat dels interrogants, això que ara podria començar a escriure’n uns quants relacionats amb el primer paràgraf.
Per cert –ja veieu que avui estic espès i ignorant com darrerament-, les altres quatre seccions de l’IEC tenen equivalència en la RAE?
Si fos una mica més espavilat i constant, obriria ara mateix un bloc dedicat únicament a la RAE i a l’IEC. Si “La Vanguardia” els dedica un editorial vol dir que la cosa promet. En sentirem parlar, de contrastos literaris... i algun dia, de vaques que volen. Temps al temps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
