4.7.06

un epíleg

En un volvo blanc –que no mercedes- , i amb una conducció absolutament impecable, vam tornar a la ciutat. Potser crèiem que, com que quedaven hores de llum, podríem aprofitar per xerrar encara una estona, però aviat vam adonar-nos que les noies tenien l’agenda molt atapeïda d’activitats i que no se’ns afegirien a la peripècia de trobar un oasi de frescor, malgrat que sense paraules i a través de la gastronomia havíem intentat convèncer-les de la nostra solvència. És clar que els arguments culinaris actualment són ben poc definitius, gens contundents.

Xano-xano vam anar baixant pel Passeig , fins que, prop del lloc des d’on havíem sortit al matí, vam trobar una taula amb quatre cadires: un va encarar l’obra de Domènech i Muntaner, l’altre la de Gaudí. Una aigua i una cervesa (una altra cervesa encara?). I allí, mentre França guanyava a no sé qui en el bar del costat –tot de badocs expectants-, vam anar enfilant conversa –una mica de tot, i de saber acontentar-se i gaudir del pas del sol - fins que van fer-se les nou llargues i la foscor ens anunciava que continuaríem un altre dia.

Una o dues vegades durant el dia vaig pensar que l’Esteve es devia sentir en el dinar de la mateixa manera que explica Narcís Oller d’ell mateix al sopar dels Jocs Florals de 1877: “d’un a un van anar aixecant-se tots els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, l’intrús, l’únic autor allí desconegut amb tot i haver omplert tantes resmes de paper...” El cas no era ben bé igual, però ja m’enteneu: ni una pàgina virtual. És veritat que alguns ja havíeu llegit alguna cosa seva –per aquí mateix corre algun poema-, però les complicitats són diferents. No crec que l’Esteve obri un bloc en un futur immediat, però si ho fes, és possible que de tant en tant apareguessin escrits com aquests –no del tot allunyat d’alguna de les converses de la trobada i del moment-, ara que la seva poesia no li roba el temps.


ELOGI DE LES XONETES

Primer de tot, em convé dir que en el títol d’aquesta crònica no s’hi ha de veure cap mena d’apologia o defensa de la pederàstia o de la pedofília, perquè no hi ha cap al·lusió al nom vulgar, o familiar, que en ocasions s’empra per a referir-se a les vulves de nenes i xiquetes, sinó que al·ludeix a les xonetes (o xones), que és el nom amb què és conegut un tipus de caragols molt estès pel País Valencià –el nom és el que és molt estès i no pas el caragol, perquè es tracta d’una espècie de mol·lusc gastròpode pulmonat del gènere Helix ben escàs arreu–. Una classe de gastròpodes que al Poble es coneix amb la paràfrasi ‘caragol blanc de mont’, i que a bona part de les terres de l’Ebre rep el nom de ‘vaquetes’. Una espècie de mol·lusc tan escassa que pel Poble corre la brama que està protegit per la llei. I si la Guardia Civil t’enxampa amb un sarpat d’aquests caragols, et clava una multa que et deixa cruixit. Tanmateix, no conec ningú que haja patit cap mena de sanció per recol·lectar caragols blancs de mont.


Les xonetes del País València, o les vaquetes de les comarques de l’Ebre, són caragols que muntanya de closca blanquinosa molt estimada per a les paelles, tal com escriu Joan Coromines en el seu diccionari etimològic. I efectivament, dono fe que un arròs amb una dotzena de caragols blancs de mont (o xonetes/vaquetes), un parell de carxofes i un sarpat de pèsols o bajoques és una de les coses més extraordinàries que un hom pot cuinar (i menjar) a finals de primavera i inicis d’estiu.

Amb aquest breu comentari de caràcter lleument gastronòmic no he volgut fer cap competència –que quede clar–, a la pedagògica i il·lustradora secció del doctor Sistac; però atès que aquest fill de Camporells encara no s’ha ocupat com cal de les xonetes/vaquetes/caragol blanc de mont –o de garriga, com he sentit anomenar també en punts de l’Ebre català– m’ha semblat oportú fer-ne una prima pinzellada a l’espera que el doctor Sistac se n’ocupe amb més detall i, sens dubte, destresa.

D’alguns valors gastronòmics dels caragols se n’ocupa Xavier Sust en Guia del tastaolletes II (Barcelona: Edicions 62, 2002), però amb poca devoció. Ara només vull intentar aclarir un dubte que mostra aquest periodista metropolità quan escriu que “No hem trobat ningú que ens corrobori la segona part de la dita que fa «pel juliol, ni dona ni cargol». Potser sí que s’adiuen més per dinar que per sopar, i que quan fa calor ofega convé tenir cura amb quina salsa els adobem, però de cargols se’n poden menjar sempre”. Doncs bé, jo també durant un temps no acabava de veure clar la totalitat del refrany, sóc de l’opinió que de xones i de xonetes, si se’n tenen a l’abast, se’n poden menjar i xuclar tot l’any: són activitats ben agradables i distretes. Però vet aquí que un pagès bon coneixedor de la llengua i dels hòmens del país em va aclarir el sentit últim del refrany: el juliol és un mes d’activitat intensa a la pagesia, i no convé esmerçar forces i energies amb la dona ni nodrir-se ni cuinar un aliment tan poc energètic com són els caragols. Són dues activitats –la dona i el treball agrari– que demanen, si es volen fer com cal, també una altra cosa molt necessària al juliol: temps, dedicació i paciència.

Esteve Betrià



(per si alguns no hi heu passat encara, us recordo que teniu dues cròniques de darrera hora. Una i l'altra encara incompletes?)

9 comentaris:

martí ha dit...

Allí també se'ns varen fer les nou tocades. I la meva part de la crònica, ja completada... ei, sense preguntes! :-)

Xurri ha dit...

Esteve?

pseudònim again?

Xurri ha dit...

(quin embolic)

pere ha dit...

I molt ben completada, martí. No se't pot demanar més... bé, sí, però ho deixarem estar.

Ostres, xurri, o estàs cansada de l'esforç del post d'ahir (poc dormir) o jo m'explico fatal o (ai, ai, ai) no vas està tant atenta com em creia a tot el que es deia en el dinar. És clar que és un pseudònim, però del que tu anomenes el poeta. Em va semblar que ell ho deia en algun moment. En fi, si tu no ho has entès, no ho deu haver entès ningú.

Arare_ ha dit...

jo si
:/
bon dia!

Arare_ ha dit...

ep! jo no hi era, a la última part de la trobada, però m'ho he imaginat, això del pseudònim (ara no us penseu que sóc més bruixa del que sóc) buf buf... intuïció i prou!

Hanna B ha dit...

sort que avui he llegit els comentaris previs (la impaciència moltes vegades em fa escriure abans de llegir a la resta, ai)
ara ja sé qui és l'esteve doncs. tema cargols: res a fer amb mi, sort que no ens vau gastar la brometa... això sí, m'encanta quan sento a dir caragol. ja els veig i tot, pujant per les parets de la cuina del poble, una nit de disbauxa que van tenir perquè la meva àvia s'havia deixat la porteta de la gàbia oberta, i tots enfilats per a recuperar-los...
també em sona vaquetes, però ho haig de confirmar amb el yayo.

pere ha dit...

Bon dia i un somriure, arare, que darrerament et veig una mica trista.

No et preocupis, Hannab, si és per mi, tampoc no en menjaràs de caragols, excepte de mar.
Segur que el iaio les coneix força, les vaquetes

Anònim ha dit...

Hey! Very Nice! Check out this website I found where you can make extra cash.
It's not available everywhere, so go to the site and see if you can find something. I found something and make
and extra $900 a month!

http://www.degree-programs-online.info/extramoney.htm