19.7.06

Lamentació dels cedres del Líban

Quan era petit, i una mica més gran, les meves aventures sovint les imaginava en països orientals, propers i llunyans a la vegada. Vivències exòtiques que llegia o veia en Karl May –Kara ben Nemsi era jo mateix- , Les mil i una nits –on pares ara, Xahrazad?- , El lladre de Bagdad, la mateixa Bíblia que ens feien llegir –quines històries més terribles i més dolces!-. Cal que continuï? Ara, aquell món de misteris, d’aventures, de plaer, que em captivava i al qual pertanyia en la meva imaginació, se m’ha convertit en un territori estrany, incomprensible, d’una realitat que fa mal i que no sé si mai més podré recuperar.

En aquest moment s’està gravant al meu DVD l’episodi de Noms dedicat a Josep Carner. El poeta nòmada, he vist que l’anomenaven. Ja me’l miraré, potser demà o un altre dia. En Jaume, a qui he vist breument en la presentació, li dedica un bloc. Jo aprofito per escriure aquest post per compartir un poema seu que m’inquieta i que em fa present que els meus somnis vells potser només es quedaran en això. Potser ni els arbres restaran com a testimonis del meu temps passat?

LAMENTACIÓ DELS CEDRES DEL LÍBAN

Host sense fi, vetllàrem en rengleres,
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleig, som una tribu
de vells supervivents,
mig dessenyats, barbotejants als vents.

I ja a la vetlla d’estroncar el murmuri,
ens dolem de l’estreta darreria;
no pas que mai el nostre plany arribi
a l’estelada en sos camins previstos
ni a la vogant incertitud dels núvols.
Cal esperar la mort
en sal i polseguera del record.

Entre mar i desert, comptant calitges,
banyats de cel, fent bategar la pedra,
en replans esteníem la brancada,
tots benedicció, greus testimonis
en el junt del visible i l’invisible,
amb un benigne bres,
com si el càntic d’un àngel hi passés.

De tant de prec se’ns perfumà la fusta;
l’esperança va fer-la incorruptible.
Al nostre volt ploraren patriarques
i Déu fiblà per boca dels profetes.
Finat el temps i la mortal angoixa
fóra Sion pels cedres ventallada?
¿Fórem columnes per als gran tendals
dels justos immortals?

Hostes vingueren a destralejar-nos.
(Signes i petges del diví, ¿la terra,
l’home, nat del grumoll, no us descoratgen?)
Cap als harems, o per l’esclat d’un ídol
o d’un rei occidor de multituds,
caravanes i naus van emportar-se
els cedres abatuts.

Les grans ales del cel covant la vida
fan i desfan, i engrunen els vestigis.
Per l’entrejoc de ritmes inefables,
si nosaltres passem, també caigueren
imperis, naus, corones rebatudes;
¡quants ne colgàreu en el clos incert,
tombes de l'estrafeta omnipotència,
oh onades, oh desert!

Amb l’urc de veure’ns acimats en la roca,
de sentir prop els cèlics emissaris,
desplaguérem a Déu en son empiri
del gran silenci d’or, immensurable.
L’encens que Ell vol és la virtut secreta,
la cara trista amoroseix son cor;
i fins si invoquen el seu nom s’allunyen
l’ira, l’orgull, el glavi i el tresor.

Host sense fi, vetllàrem en rengleres
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleix, som una tribu
de vells supervivents.
Pecàrem, i morim entre laments.

Josep Carner. Arbres.







12 comentaris:

júlia ha dit...

Jo tenia un oncle capellà, que va morir gairebé amb cent anys i havia fet algun viatge a Terra Santa i el Líban, fa molts anys era un exemple de país tranquil, tolerant i que l'admirava pel nivell de convivència que hi trobava, n'havien arribat a dir la Suïssa d'Orient. El conflicte palestí, que no sembla acabar ni està en bones vies de solució, ho va espatllar tot. Els motius són molt complexos, més enllà dels comentaris de caire progre que s'escolten i que no aporten solucions, i si no hi ha una intervenció diplomàtica seriosa em sembla que morirem sense haver vist la zona pacificada. Encara que quan se'n pacifica una se'n militaritza i espatlla una altra, al món, sembla que la cosa no té remei. Rabin, en pau descansi, però, va dir en una ocasió que també França i Alemanya havien passat segles i segles estossinant-se. L'esperança no es pot perdre.

Hanna B ha dit...

ai, a mi això em passa una mica amb la xina, però també amb orient així en genèric, gràcies per aquest link, que vull mirar amb calma.
el conflicte entre israel i palestina em dol molt, i cada vegada sembla més complicat i més dur i més dolorós... és terrible... i ara líban, de nou... horrorós. no me'n se avenir de que les coses no es puguin solucionar pacíficament, com pot ser???

Arare_ ha dit...

això: com pot ser que la gent no pugui parlar pacíficament? no me n'acabo de fer a la idea. Els tenim com aquell que diu "aquí al costat". Són persones com nosaltres, amb els seus sentiments, buf buf!

Francament, no crec que això meu sigui ingenuïtat. És incredulitat.

Petonets calorosos.

jaka ha dit...

Demà a Tarragona hi ha convocada una manifestació de la “Coordinadora per la Pau” aquestos m’han fet arribar això. Es al•lucinant.

http://bubbleshare.com/album/47671/1356651/overview

:((

pere ha dit...

De vegades es pot arribar a tenir la sensació, Júlia, que com que la natura sembla que no s'encarrega de fer evolucionar o esborrar-nos del mapa, són els propis humans que busquen encarregar-se del seu fi. En tot aquest assumpte, jo no veig més que la possibilitat de petits parèntesis. Sembla mentida que els jueus, que han sofert tant al llarg dels segles no busquin desespeardament la tranquil·litat, però postser és el seu propi sofriment el que els porta a actuar així. I els altres... En fi, em resulta incomprensible des de la distància.

M'és molt difícil opinar, Hanna. La mort planificada sempre m'ha resultat difícil d'entendre, fins i tot quan darrere d'aquesta planificació hi ha l'instint de supervivència d'uns i dels altres.

I com tu dius, Arare, ho tenim aquí al costat, som nosaltres mateixos, i cada vegada més tots som un.

Realment esgarrifoses les fotos que m'has fet arribar, Jaka. I no només perquè siguin les vides dels més innocents, sinó perquè ningú no ha de poder disposar de les vides dels altres.

Xurri ha dit...

Els jueus fan el que volen perque en realitat el 80% del capital mundial és seu. O era del capital d'estats units. Ara no ho recordo, ni el fet que jo ho recordi té cap importànica. Ni tan sols té importància que sigui cert.

Aixó si, experimentar amb cèl.lules mare és intolerable, són vides humanes.
Quin goig moral, saber que com a comunitat vetllem pel bé de l'humanitat.
Quina joia saber-se partícip de la justícia i la lluita contra el mal (aquests homes sinistres d'ulls foscos i escàs afaitat). Quina benedicció viure al primer mon.
Qué coherents que som tots plegats (perque des d'el moment que hi participem vivint aquí és un som, no un son)
N'estic orgullosa.

Molinera ha dit...

Doncs és curiós que detectant tot aquest capital s'hagin vist com s'han vist. Sense l'antisemitisme europeu que va arribar on va arribaria anat congriant i que s'havia anat congriant al llarg de segles, no s'hauria arribat al que s'ha arribat. Malauradament això que en diem 'la comunitat internacional' encara és inoperant quan van mal dades. Parlar dels 'jueus' és no dir res i cal diferenciar una política estatal de la gent 'normaleta'. Viure al primer món no ens vacuna de res, ja erem al primer món -més o menys- a Europa, els anys trenta i quaranta, i també crec era gairebé primer món l'antiga Iugoslàvia. 60 milions de morts durant la segona guerra mundial, més els d'Espanya, palesen la fragilitat d'aquest primer món, tan feble com els altres.

Molinera ha dit...

corregeixo:
'va arribar on va arribar i que s'havia anat congriant...'

Molinera ha dit...

Per cert, perdoneu, dubto de l'eficàcia de totes aquestes manifestacions massives on fem volar coloms i cridem contra els americans i altres satèl·lits. Això és quedar bé amb poc gasto, que diuen. A més, estic tipa d'escoltar disbarats arrauxats 'en contra', tan violents com els que es condemnen, en aquestes manifestacions progres.

Arare_ ha dit...

D'acord, molinera.

pere ha dit...

Uf!

Anònim ha dit...

Nice! Where you get this guestbook? I want the same script.. Awesome content. thankyou.
»