Lamentació dels cedres del Líban

Quan era petit, i una mica més gran, les meves aventures sovint les imaginava en països orientals, propers i llunyans a la vegada. Vivències exòtiques que llegia o veia en Karl May –Kara ben Nemsi era jo mateix- , Les mil i una nits –on pares ara, Xahrazad?- , El lladre de Bagdad, la mateixa Bíblia que ens feien llegir –quines històries més terribles i més dolces!-. Cal que continuï? Ara, aquell món de misteris, d’aventures, de plaer, que em captivava i al qual pertanyia en la meva imaginació, se m’ha convertit en un territori estrany, incomprensible, d’una realitat que fa mal i que no sé si mai més podré recuperar.

En aquest moment s’està gravant al meu DVD l’episodi de Noms dedicat a Josep Carner. El poeta nòmada, he vist que l’anomenaven. Ja me’l miraré, potser demà o un altre dia. En Jaume, a qui he vist breument en la presentació, li dedica un bloc. Jo aprofito per escriure aquest post per compartir un poema seu que m’inquieta i que em fa present que els meus somnis vells potser només es quedaran en això. Potser ni els arbres restaran com a testimonis del meu temps passat?

LAMENTACIÓ DELS CEDRES DEL LÍBAN

Host sense fi, vetllàrem en rengleres,
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleig, som una tribu
de vells supervivents,
mig dessenyats, barbotejants als vents.

I ja a la vetlla d’estroncar el murmuri,
ens dolem de l’estreta darreria;
no pas que mai el nostre plany arribi
a l’estelada en sos camins previstos
ni a la vogant incertitud dels núvols.
Cal esperar la mort
en sal i polseguera del record.

Entre mar i desert, comptant calitges,
banyats de cel, fent bategar la pedra,
en replans esteníem la brancada,
tots benedicció, greus testimonis
en el junt del visible i l’invisible,
amb un benigne bres,
com si el càntic d’un àngel hi passés.

De tant de prec se’ns perfumà la fusta;
l’esperança va fer-la incorruptible.
Al nostre volt ploraren patriarques
i Déu fiblà per boca dels profetes.
Finat el temps i la mortal angoixa
fóra Sion pels cedres ventallada?
¿Fórem columnes per als gran tendals
dels justos immortals?

Hostes vingueren a destralejar-nos.
(Signes i petges del diví, ¿la terra,
l’home, nat del grumoll, no us descoratgen?)
Cap als harems, o per l’esclat d’un ídol
o d’un rei occidor de multituds,
caravanes i naus van emportar-se
els cedres abatuts.

Les grans ales del cel covant la vida
fan i desfan, i engrunen els vestigis.
Per l’entrejoc de ritmes inefables,
si nosaltres passem, també caigueren
imperis, naus, corones rebatudes;
¡quants ne colgàreu en el clos incert,
tombes de l'estrafeta omnipotència,
oh onades, oh desert!

Amb l’urc de veure’ns acimats en la roca,
de sentir prop els cèlics emissaris,
desplaguérem a Déu en son empiri
del gran silenci d’or, immensurable.
L’encens que Ell vol és la virtut secreta,
la cara trista amoroseix son cor;
i fins si invoquen el seu nom s’allunyen
l’ira, l’orgull, el glavi i el tresor.

Host sense fi, vetllàrem en rengleres
cims i tombants d’aquesta roca antiga;
ara, en un sol relleix, som una tribu
de vells supervivents.
Pecàrem, i morim entre laments.

Josep Carner. Arbres.