postal poètica

Quan un viatja a un altre país hauria de poder trobar fàcilment a les llibreries algun volum que portés un títol semblant a Literatura autòctona per a turistes impacients. Alguna coseta lleugera que et donés una perspectiva del que s’ha escrit en els darrers anys. Potser contes o poesia, perquè la novel·la o l’assaig no s’adiuen gaire amb les presses del nomadisme constant del viatger estival –estic parlant de mi, és clar: hi ha qui prefereix l’estiu de balneari-.

La rosseta de cara rodona, ulls d’aiguamarina seriosos i somriure als llavis de “La casa del libro” de Bilbao, em va augurar que seria difícil trobar alguna antologia de poesia basca bilingüe –encara tinc algunes dificultats amb l’idioma-. Em va assenyalar la secció i em va fer algun suggeriment, però vaig ser finalment jo qui va triar dos llibres.

Un puente de palabras. 5 jóvenes poetas vascos –l’enllaç us dóna les dades que cal- va ser, penso, una tria encertada. Escriptors joves, nascut als anys 70, veus diverses amb més d’un poema –ignoro, i no hi jugo, si premodernes, modernes, postmodernes o postpostmodernes-. Sorpresa agradable: no només el jo, que ja em carrega, sinó també una reflexió, unes espurnes, sobre els altres, sobre l’entorn, sobre el país. I una facilitat de comprensió que em va fer pensar que hi havia trampa. No ens enganyem, els poemes no em van explicar el país ni la seva gent, ni tan sols els mateixos poetes, però m’hi van acostar una mica, i això sempre és d’agrair.

Avui us passo dos poemes que podem anomenar programàtics, i us amenaço que en vindran d’altres. Si us interessa buscar informació sobre els autors, vosaltres mateixos, perquè jo avui no us facilitaré la feina –espero que no esteu especialment interessats en els originals en basc, que em costa molt reproduir-los (i disculpeu-me els errors de traducció)-.

Una novel·la té massa paraules.
Per això escric poemes. Com si fer poemes no fos
suficient, em pregunten perquè ho faig.
Jo escric poemes perquè menteixo. Perquè sóc mentidera
i perquè exagero les coses, Si no exagerés les coses,
ningú no em creuria.

Els poemes es perden sense treva, es perden
dia a dia perquè ningú no els guarda, perquè ningú
no els escriu. Jo sóc caçadora de poemes; no sóc escriptora.

Castillo Suárez: Spam poemak, 2004.

Quina imatge tan esplèndida: caçadora de poemes! I acabo. No perquè ja ho sapiguem deixa de ser necessari reafirmar el que diu Àngel Erro -comprendreu que aquí us he de transcriure l'original-.

(Oro errana da, aspaldidanik.
Oro errana dela ere errana da.
Oro errana da, bada, ezinbestean.
Oro errana da, baina ez nik.)

Tot ja s'ha dit, des d'antic.
Que tot ja s'ha dit, ja està dit.
Tot ja s'ha dit, doncs, sense remei.
Tot ja s'ha dit, però no per mi.

Àngel Erro: Eta harkadian ni, 2002.

(Us voldria fer notar l'homofonia i la ironia del títol del poemari d'Àngel Erro: harkadia significa pedregar i Arkadia, Arcàdia (paradís).

P. S. Continuaré amb les postals quan pugui. I ara me'n vaig a dormir, i ja faig tard, que no voldria perdré els bons costums d'aquests dies.