3.7.06

1a trobada mundial de b. a P. (breu presentació dels personatges)

Se suposa que un, en la mesura en què es va convertir en instigador i coprotagonista d’una situació té l’obligació de donar la cara. A més, un, també sap que el món blocaire en general espera una valoració de la 1a trobada mundial de blocaires celebrada a P. (mantinguem en un semianonimat el nom perquè les places de la 2a trobada són limitades i l’organització no suportaria els aldarulls d'un nombre excessiu de blocaires demanant l'acreditació en una convenció que per raons d’espai –gran, però no infinit- ha de ser necessàriament limitada) Anem-hi doncs: seré breu (he, he. Ja sé que llegida la introducció alguns comencen a dubtar de la brevetat. A tots aquests diré que... Seré breu).

Com que em conec i sé que ... (seré breu) , he decidit que només enumeraré els participants, que ja és molt, i deixaré per a altres cronistes la valoració de la trobada i la crònica detallada. Alguns ja han dit alguna cosa, però espero més aportacions.

Acabo de dir que no ho faré, ho sé, però no em puc estar de concretar que gastronòmicament l’èxit estava assegurat. Per part meva –egotisme- només afegeixo que si la paella va ser per quinze, a grosso modo (bufar i fer ampolles), l’any que ve estic disposat a cuinar per trenta ( si algú m’agafa la paraula, li tallo el coll i l’Hèctor convertirà en polpa el seu cervell i...). Continuo amb l’apartat gastronòmic. Només hi ha una paraula: excés. Hi havia tal quantitat de menjar, una immensitat tan espectacular d’aliments, tanta qualitat, que ni en les cròniques més hiperbòliques del món antic sobre el tema –quan encara no es coneixien ... m’he perdut- és possible trobar referències semblants que jo, en pro de la brevetat, no intentaré la descripció ni el panigíric.

El que deia, passo a enumerar els participants, que de moment ningú no se n’ha preocupat. Per ordre alfabètic, per ordre d’aparició en la blogosfera, per ordre d’edat (quina bestiesa), per guapos i lletjos (impossible), per ordre d’arribada o de marxa... Ai, que em sembla que començo a allargar-me, ni que demà no tingués res a fer... Els presentaré segons estaven asseguts a la taula i se que me’n deixaré algun perquè era com allò de l’esperit sant que de vegades se’n trobava tres en un.

A la meva dreta, la Gemma, que em va regalar un zippo (dius que no? Bé, bé, la mar ja sap el secret del robatori, i és del domini públic, no en parlem més públicament). Amb la Gemma potser l’any que ve tindré una relació professional, déu no vulgui que sigui massa professional. Amb la Gemma –i algun altre- tenim també el secret del rom Pujol... i més que no seran confessats, i si en voleu saber més detalls, haureu d’esperar fins l’any que ve. Ens em vist tres vegades, Gemma, i encara ens en queden moltes altres. Estic content que la Gemma hagi tornat a escriure tant a partir de dissabte.

Ara és quan em faig un petit embolic perquè m’adono que en la foto de la mar que consulto, l’ordre inicial de la taula ha variat i, a més, qui ens feia la foto? Seguiré, i seré breu, tal com ens veiem a la imatge que tinc.

La P. és una princesa que encara no escriu cap bloc, però que a diferència de alguns participants ja sap que és “Bloo...”?. Experta en comptes. Prefereix l’arròs als espaguetis i el peix a la carn: espectacular. (Per al cronista que expliqui la trobada, i que no ho va veure: cal dir que amb la P. vaig fer un combat de kikboxing en una de les meves anades a la cuina a fumar una cigarreta. Em va guanyar de molt, però no ho va dir a ningú, la qual cosa l’honora. També es veritat que ella es va passar part de l’àpat preparant-se i recuperant forces amb el dit a la boca).

El Pensador en la foto em sembla que està canviat de lloc respecte els orígens. El vaig començar a llegir tard i m’ho passava molt bé quan, de sobte i per raons que ignoro –un mai no es creu les mentides que apareixen en els blocs- , va decidir fer una aturada permanent o provisional. Pensa-ho una mica i continua. És la segona vegada que et veig i espero tornar-te a trobar exercint les tasques de blocaire... I xerrarem una mica més..., ep, si vols.

La bitxo (no el bitxo) ens va fer uns pebrots farcits de gambes sensacionals –i em va tallar l’enganxosa anguila-, amb una beixamel que incloïa la nou moscada, tal com cal i com no posa el DIEC. L’he trobada en viu dues vegades i l’he seguida d’altres (avui amb mi se l’ha jugada). Vaig escoltar una cosa de la bitxo que no vaig entendre i no voldria posar la pota –un sembla despistat però no ho és del tot-: qui se l’hagi deixat perdre és un babau.

En Bellosoli és un dels que va venir de més lluny, del nord de la meva terra d’origen. Era el més jove, just acaba d’acabar una carrera d’aquelles tan difícils. Gairebé no hi vaig parlar i em fa ràbia que sigui tan jove (és broma). Li demano una segona oportunitat i prometo, en la mesura que pugui influir la meva decisió, no el meu sentit de l'orientació, que no el tornarem a portar a un carreró sense sortida.

Ei, l’Hèctor! Sense ell m’haguessin apedregat tots els altres (sí, si, no dissimuleu). Feia anys que no trobava una complicitat tan gran amb una persona, i això que ara ens veiem poc. És clar que amb ell no costa gaire i si no existís (ell) me l’hauria d’inventar. I no diré res més perquè encara pensaríeu que...

L’Arare és un buf d’aire fresc a la blogosfera. La persona més oberta i directa que hi ha? També ens hem trobat dues vegades (en la primera només ens vam intuir). És molt maca i té uns ulls una mica tristos que captiven. La va venir a buscar el seu capità perquè aquests dies...en fi, ja ho sabeu. Estic segur que ens tornarem a trobar i em menjaré tota la seva amanida, perquè, en contra del que males llengües i pensaments puguin elucubrar, jo sóc home d’amanides... i parlarem de qüestions professionals i no.

En Martí també s’ha canviat en la foto de la mar. Em va alegrar saber que venia perquè volia conèixer qui havia fet el marc d’un quadre que tinc i que aprecio molt. No, Martí, que també, però ja saps que sóc un admirador teu i que, sobretot, m’ho passo de conya amb els teus palíndroms, on de tant en tant em deixes participar –en l’aquari no hi deixo tanta cosa, que ja tens més admiradors disposats a escriure-hi-. En Martí va col·laborar en els excessos portant mitja –o era tota?- la producció de fruita de Cardedeu. Jo em quedo amb les cireres.

La Xurri em va portar a casa la mar i en el camí vaig veure –ho tafanejo tot quan me’n recordo- que també ens portava xocolata. La Xurri és com aquella xocolata boníssima que conté el 90 % de cacau, que tothom sap que existeix, però que ningú sap on trobar. Ei, però la Xurri era amb nosaltres. Com la xocolata negra negra, de vegades es fa l’amargant, però es desfà a la boca -ja sé, Xurri, que saps que jo només menjo xocolata amb llet i ets capaç de dir-ho, però t’ho prohibeixo-. A la foto no la veig, però no em cal, perquè me la sé de memòria. Em va confessar un secret que encara me la va fer més propera i es va menjar tres pastilles de menta de les que només deixo tastar als més amics, i això ens uneix per sempre més.

I la HannaB és un terrosset de sucre rosset (si li dic això en directe, envermelleix, em diu ... ni ho vull sentir, i em mata, en aquest ordre, o també es pot fer la despistada) que també conec tant que és inútil que descrigui, veniu a veure-la si voleu. La Hanna em va voler protegir del foc i li estaré agraït per sempre més. A la Hanna li vaig tocar el nas i a partir d’aquest moment vaig saber –ella encara no n’era conscient- que també per sempre més. Un dia potser m’invitarà a tastar una esqueixada o qualsevol altra cosa... D’acord, ja en parlarem. Ja sé que si em fessis la proposta ens espantaríem tots dos.

L’Albert em va salvar la vida amb les cerveses. L’Abert és un poeta sensible, vell conegut, que un dia, no fa gaire, em va fer envermellir en la distància. L’Albert també me’l sé força, però no tant. Quan parlaré una mica més amb ell? Ai, que darrerament no tot t’ha anat com volies i que com tots nosaltres tens i no tens Temps al temps, ens tornarem a veure i a poc a poc anirem desgranant.

Ego... estaves al meu costat i vaig parlar tant poc amb tu... Gairebé com si fóssim estranys. Estaves maquíssima i et vaig tocar dues vegades aquesta panxa de quatre mesos –això per mi ja és definitiu, no em vaig atrevir a insistir- que aviat en sumarà una altra als bessons... i ja sereu vuit (m’equivoco?). Escriu una mica més al bloc, que és un plaer llegir-te. Molt bé, ja ho sé que ara tens moltes altres coses. També ens veurem -amb pica-pica o sense-, Ego, i tant.

Que faltes tu? Que m’he saltat el teu lloc a la taula? Ei, mar, que l’amfitriona sempre es deixa per al final, ocupi el lloc que ocupi a la taula. I si ara no digués res de tu? Ja he anat llegit el que t’han anat dient pertot arreu i què més podria afegir? Bé, és veritat moltes coses, però ja te les dic tan sovint que ara, en públic, només afegiré uns petons d’agraïment (uf, que fred!) i una abraçada fortíssima que et pugui arribar ben endins de... ei, que no, que no ho diré.

No, no em deixo qui va fer la foto. Cuida’l, que va estar magnífic.

I els altres, els qui no vau venir?

Volia ser breu i ho he aconseguit, encara que el post se m’ha anat escapant de les mans i m’ha anat sortint endogàmic (previsible) i amb tant gust de mel (no tant previsible) que no sé si haureu arribat fins aquí. A més, torno a sortir de l’estil que m’és propi, sembla que m’estigui tornant ximple o bé rebo males influències. De continuar així hauré de plegar. Feta la presentació de personatges, potser m’hauria d’atrevir a explicar els fets. D’acord, no ho faré, però m’agradaria que algú tingués la paciència d’intentar-ho de forma detallada. Evidentment, això només ho pot fer algú dels tres que van marxar els darrers. Jo, feu el que us sembli, però, triaria a en Martí, a través del seu bloc Un cos sóc, nu.

Gairebé he escrit tres quartes parts del post, cosa que em satisfà força. Ara, però, hauré de plegar, que em sembla que ja és hora d’anar a dormir o que toqui el despertador. No us preocupeu, demà continuaré, i potser corregiré aquest esbós.

P. S.
M'estranya que a Vilaweb no parlin de la trobada. Qui era l'encarregat de les relacions amb la premsa?

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dia!

Confirmo la nostra propera relació professional, que no només serà aquesta...

Una abraçada!

Anònim ha dit...

La primera part de la crònica, genial. Qui la continuarà? Ep! Confirmo que el que vaig tallar i esmicolar era l'anguila d'en pere -enganxosa, sí, però inofensiva ja que venia envasada al buit- :)

Anònim ha dit...

Ostres! Que maco que devia ser tot això! Us felicito de tot cor :)

Anònim ha dit...

Bona crònica, o excel.lent panegíric dels il.lustríssims :-)))

D'acord Pere, accepto el repte de fer una crònica resumida de la trobada en format cap-i-cua, a veure si així desperto el son gairebé letàrgic de la pàgina.


Una abraçada,

Anònim ha dit...

Ja ho veus, pere, des que compartim zippo i secret, i potser algun tipus de relació professional, que em passo el dia a casa teva!

(és broma,ja sabem que compartim altres coses, i certament, no sé que va tenir la trobada de dissabte, però vaig tornar a barna amb més energia... seràn les bones vibracions que tots vam sentir mentre feiem la gran bufff?)

Petonets a tots!

mar ha dit...

hola pere
eiii, que t'has deixat al de les "rastes"!!!
(encara que no surti a la foto, bé hi va ser)(i parlant de foto... què et sembla si la publiques?)

ja ho sé que de mi no cal que diguis res més, i que ja m'ho dius sovint, i que ja està escrit en altres llocs, i que ... jo què sé...
però...
què dius què? què, quan ho repetim??? què, qui cuinarà???
doncs quan vulgueu!
ja saps que casa meva és casa teva (vostra) si és que hi ha cases d'algú

ps- un somriure de part de la princesa (que no té blog però té "bluetooth")

Anònim ha dit...

Bona nit Pere, m'agrada molt el que has escrit- diu Arare-

No et fiïs de l'Arare, que és una "llançada"!- diu la Montse.

Petonets blaus de bona nit.

miquel ha dit...

Saps que m'ha fet molt content, gemma, veure com des de dissabte estàs en tan bona forma, i pensar que jo en tinc una mica -petita- de "culpa" encara em sembla millor. A veure si haurem de repetir les trobades cada quinze dies...
Haurem de parlar aviat de la nostra relació professional -això és una cosa seriosa- i de les altres.
A casa meva sempre ets benvinguda, t'hi pots quedar el temps que vulguis, i veig que m'has guardat un raconet a casa tevà.

La veritat, bitxo, vaig pensar que qui millor que un bitxo per esmicolar un altre bitxo. En la propera trobada, si m'ho permets, m'asseure una estoneta al teu costat.

Gràcies, isnel. Em sembla que si hi ha un altre encontre t'avisaré directament. Teníem servei de guarderia, de manera que podies portar tranquil·lament l'Oleguer.

Gràcies, martí, no sé si tothom hi està d'acord ;-)
Veig que la teva paraula és de llei i has estat rapidíssim, potser fins i tot et queda inspiració, perquè em sembla que hi ha alguns detalls que no apareixen...
Una abraçada

No, no m'he deixat el rastes. Hi surt, encara que només sigui en una frase. Per una banda, alguna de les petites converses que vam tenir són irreproduïbles i poc aconsellables de resumir, i per l'altra, va fer tant de "negre" que ni m'he atrevit a escriure que el vam fer anar a buscar llenya quan ja no en necessitàvem. I després encara et queixes.
No et queixis del tracte que et dono, mar, que és a l´´unica que faig una abraçada públicament, i tu ja saps com em costa de fer aquest tipus d'abraçades. Ets absolutament genial.
Quan vulguis torno (tornem?), però ara que ja els conec, encolomaré la meva feina a un altre. quins nervis, no ho saps prou.

Ai, arare i montse, m'agradeu totes dues i me'n refio de les dues, aixi que cap de les dues em posarà en contra de l'altra: sou complementàries.
Petons de quart creixent.

Anònim ha dit...

Ai, quina enveja que em feu, jo no hi podia ser, a veure si per la propera, i sinó, n'haurem de fer una al Poble-sec. Per cert, la premsa només va a les blogotrobades oficials, com la de Sant Cugat, amb lletraferits d'alcúrnia, no vull dir noms, la majoria lligats a mitjans de comunicació nostrats.

Hanna B ha dit...

que bonic pere! té molt més mèrit fer-ho després que no pas abans, sort que m'ho vas fer entendre...
jo no porto tant de sucre eh? de vegades pico i de vegades asprejo, però gràcies igualment. l'esqueixada quan vulguis! petó.
també em posaré endogàmica i afegiré que la xurri de cacau en porta un 70%, el suficient per a enganxar incondicionalment, i el 30% restant és dolç i amorós! (no tenim cap affaire, ho juro)
de la resta no tinc prou dades però en tinc molt bon record!!

miquel ha dit...

Si la premsa hi hagués vingut, júlia, se'ns hagués tallat la digestió segurament. De totes maneres, ja veus que als blocs hi ha també periodistes de totes les tendències.
Potser sí que n'hi haurà una altra de trobada, o potser primer serà la del Poble-sec (o la del Marès). Encara que ja saps que les nostres trobades a través de la pantalla són les que, en darrer terme, importen cada dia.
Sigui com sigui, llàstima de no veure't.

Dona, Hannab, més que bonic és una imitació de prosa adolescent no del tot reeixit. Menos mal que la xurri s'ha encarregat de contrarestar-la en un to més "friends".
És clar que tu no portes tant de sucre ni la xurri tant de cacau (tot i que creeu addicció), només faltaria.
I ara et contradic, la teva idea de descripció prèvia era molt millor. No em tornis a fer cas.

bellosoli ha dit...

a veure, la xocolata amb tant de cacau és massa per mi... ho deixem amb un dolca negre de tota la vida? Be, de tota la meva vida, més curta que la dels altres blogaires de la trobada. Però jo no era pas el més jove! hi havia el noi de les rastes i la noieta que adora el pastís de xocolata (tant que em va saber greu menjar-me'l, i això que estava de vici!) Ja hi haurà més oportunitats de parlar tot i que adverteixo que no sóc massa xerraire (tot i que escribint m'enrollo més que les persianes!) Gran orientació la vostra!!!

miquel ha dit...

Jo, ja ho he dit, només menjo xocolata amb llet (i poca), però no ho puc dir entre els entesos perquè em miren malament.
Tens raó, hi havia els dos germans, però encara no tenen bloc i de totes maneres el que compta -encara que això ho sap poca gent i molts se'n riuen i no ho accepten- són els anys de l'esperit.
Jo ja veus que també m'enrotllo per aquí, però al mateix temps tinc el Guinness de l'any 92 de no obrir boca en públic. En som uns quants així.
A veure si ens veiem un altre cop.

Anònim ha dit...

pere, pel que fa a allò de seure al meu costat una estoneta, està fet! :)

miquel ha dit...

Fet, bitxo!