1a trobada mundial de b. a P. (breu presentació dels personatges)

Se suposa que un, en la mesura en què es va convertir en instigador i coprotagonista d’una situació té l’obligació de donar la cara. A més, un, també sap que el món blocaire en general espera una valoració de la 1a trobada mundial de blocaires celebrada a P. (mantinguem en un semianonimat el nom perquè les places de la 2a trobada són limitades i l’organització no suportaria els aldarulls d'un nombre excessiu de blocaires demanant l'acreditació en una convenció que per raons d’espai –gran, però no infinit- ha de ser necessàriament limitada) Anem-hi doncs: seré breu (he, he. Ja sé que llegida la introducció alguns comencen a dubtar de la brevetat. A tots aquests diré que... Seré breu).

Com que em conec i sé que ... (seré breu) , he decidit que només enumeraré els participants, que ja és molt, i deixaré per a altres cronistes la valoració de la trobada i la crònica detallada. Alguns ja han dit alguna cosa, però espero més aportacions.

Acabo de dir que no ho faré, ho sé, però no em puc estar de concretar que gastronòmicament l’èxit estava assegurat. Per part meva –egotisme- només afegeixo que si la paella va ser per quinze, a grosso modo (bufar i fer ampolles), l’any que ve estic disposat a cuinar per trenta ( si algú m’agafa la paraula, li tallo el coll i l’Hèctor convertirà en polpa el seu cervell i...). Continuo amb l’apartat gastronòmic. Només hi ha una paraula: excés. Hi havia tal quantitat de menjar, una immensitat tan espectacular d’aliments, tanta qualitat, que ni en les cròniques més hiperbòliques del món antic sobre el tema –quan encara no es coneixien ... m’he perdut- és possible trobar referències semblants que jo, en pro de la brevetat, no intentaré la descripció ni el panigíric.

El que deia, passo a enumerar els participants, que de moment ningú no se n’ha preocupat. Per ordre alfabètic, per ordre d’aparició en la blogosfera, per ordre d’edat (quina bestiesa), per guapos i lletjos (impossible), per ordre d’arribada o de marxa... Ai, que em sembla que començo a allargar-me, ni que demà no tingués res a fer... Els presentaré segons estaven asseguts a la taula i se que me’n deixaré algun perquè era com allò de l’esperit sant que de vegades se’n trobava tres en un.

A la meva dreta, la Gemma, que em va regalar un zippo (dius que no? Bé, bé, la mar ja sap el secret del robatori, i és del domini públic, no en parlem més públicament). Amb la Gemma potser l’any que ve tindré una relació professional, déu no vulgui que sigui massa professional. Amb la Gemma –i algun altre- tenim també el secret del rom Pujol... i més que no seran confessats, i si en voleu saber més detalls, haureu d’esperar fins l’any que ve. Ens em vist tres vegades, Gemma, i encara ens en queden moltes altres. Estic content que la Gemma hagi tornat a escriure tant a partir de dissabte.

Ara és quan em faig un petit embolic perquè m’adono que en la foto de la mar que consulto, l’ordre inicial de la taula ha variat i, a més, qui ens feia la foto? Seguiré, i seré breu, tal com ens veiem a la imatge que tinc.

La P. és una princesa que encara no escriu cap bloc, però que a diferència de alguns participants ja sap que és “Bloo...”?. Experta en comptes. Prefereix l’arròs als espaguetis i el peix a la carn: espectacular. (Per al cronista que expliqui la trobada, i que no ho va veure: cal dir que amb la P. vaig fer un combat de kikboxing en una de les meves anades a la cuina a fumar una cigarreta. Em va guanyar de molt, però no ho va dir a ningú, la qual cosa l’honora. També es veritat que ella es va passar part de l’àpat preparant-se i recuperant forces amb el dit a la boca).

El Pensador en la foto em sembla que està canviat de lloc respecte els orígens. El vaig començar a llegir tard i m’ho passava molt bé quan, de sobte i per raons que ignoro –un mai no es creu les mentides que apareixen en els blocs- , va decidir fer una aturada permanent o provisional. Pensa-ho una mica i continua. És la segona vegada que et veig i espero tornar-te a trobar exercint les tasques de blocaire... I xerrarem una mica més..., ep, si vols.

La bitxo (no el bitxo) ens va fer uns pebrots farcits de gambes sensacionals –i em va tallar l’enganxosa anguila-, amb una beixamel que incloïa la nou moscada, tal com cal i com no posa el DIEC. L’he trobada en viu dues vegades i l’he seguida d’altres (avui amb mi se l’ha jugada). Vaig escoltar una cosa de la bitxo que no vaig entendre i no voldria posar la pota –un sembla despistat però no ho és del tot-: qui se l’hagi deixat perdre és un babau.

En Bellosoli és un dels que va venir de més lluny, del nord de la meva terra d’origen. Era el més jove, just acaba d’acabar una carrera d’aquelles tan difícils. Gairebé no hi vaig parlar i em fa ràbia que sigui tan jove (és broma). Li demano una segona oportunitat i prometo, en la mesura que pugui influir la meva decisió, no el meu sentit de l'orientació, que no el tornarem a portar a un carreró sense sortida.

Ei, l’Hèctor! Sense ell m’haguessin apedregat tots els altres (sí, si, no dissimuleu). Feia anys que no trobava una complicitat tan gran amb una persona, i això que ara ens veiem poc. És clar que amb ell no costa gaire i si no existís (ell) me l’hauria d’inventar. I no diré res més perquè encara pensaríeu que...

L’Arare és un buf d’aire fresc a la blogosfera. La persona més oberta i directa que hi ha? També ens hem trobat dues vegades (en la primera només ens vam intuir). És molt maca i té uns ulls una mica tristos que captiven. La va venir a buscar el seu capità perquè aquests dies...en fi, ja ho sabeu. Estic segur que ens tornarem a trobar i em menjaré tota la seva amanida, perquè, en contra del que males llengües i pensaments puguin elucubrar, jo sóc home d’amanides... i parlarem de qüestions professionals i no.

En Martí també s’ha canviat en la foto de la mar. Em va alegrar saber que venia perquè volia conèixer qui havia fet el marc d’un quadre que tinc i que aprecio molt. No, Martí, que també, però ja saps que sóc un admirador teu i que, sobretot, m’ho passo de conya amb els teus palíndroms, on de tant en tant em deixes participar –en l’aquari no hi deixo tanta cosa, que ja tens més admiradors disposats a escriure-hi-. En Martí va col·laborar en els excessos portant mitja –o era tota?- la producció de fruita de Cardedeu. Jo em quedo amb les cireres.

La Xurri em va portar a casa la mar i en el camí vaig veure –ho tafanejo tot quan me’n recordo- que també ens portava xocolata. La Xurri és com aquella xocolata boníssima que conté el 90 % de cacau, que tothom sap que existeix, però que ningú sap on trobar. Ei, però la Xurri era amb nosaltres. Com la xocolata negra negra, de vegades es fa l’amargant, però es desfà a la boca -ja sé, Xurri, que saps que jo només menjo xocolata amb llet i ets capaç de dir-ho, però t’ho prohibeixo-. A la foto no la veig, però no em cal, perquè me la sé de memòria. Em va confessar un secret que encara me la va fer més propera i es va menjar tres pastilles de menta de les que només deixo tastar als més amics, i això ens uneix per sempre més.

I la HannaB és un terrosset de sucre rosset (si li dic això en directe, envermelleix, em diu ... ni ho vull sentir, i em mata, en aquest ordre, o també es pot fer la despistada) que també conec tant que és inútil que descrigui, veniu a veure-la si voleu. La Hanna em va voler protegir del foc i li estaré agraït per sempre més. A la Hanna li vaig tocar el nas i a partir d’aquest moment vaig saber –ella encara no n’era conscient- que també per sempre més. Un dia potser m’invitarà a tastar una esqueixada o qualsevol altra cosa... D’acord, ja en parlarem. Ja sé que si em fessis la proposta ens espantaríem tots dos.

L’Albert em va salvar la vida amb les cerveses. L’Abert és un poeta sensible, vell conegut, que un dia, no fa gaire, em va fer envermellir en la distància. L’Albert també me’l sé força, però no tant. Quan parlaré una mica més amb ell? Ai, que darrerament no tot t’ha anat com volies i que com tots nosaltres tens i no tens Temps al temps, ens tornarem a veure i a poc a poc anirem desgranant.

Ego... estaves al meu costat i vaig parlar tant poc amb tu... Gairebé com si fóssim estranys. Estaves maquíssima i et vaig tocar dues vegades aquesta panxa de quatre mesos –això per mi ja és definitiu, no em vaig atrevir a insistir- que aviat en sumarà una altra als bessons... i ja sereu vuit (m’equivoco?). Escriu una mica més al bloc, que és un plaer llegir-te. Molt bé, ja ho sé que ara tens moltes altres coses. També ens veurem -amb pica-pica o sense-, Ego, i tant.

Que faltes tu? Que m’he saltat el teu lloc a la taula? Ei, mar, que l’amfitriona sempre es deixa per al final, ocupi el lloc que ocupi a la taula. I si ara no digués res de tu? Ja he anat llegit el que t’han anat dient pertot arreu i què més podria afegir? Bé, és veritat moltes coses, però ja te les dic tan sovint que ara, en públic, només afegiré uns petons d’agraïment (uf, que fred!) i una abraçada fortíssima que et pugui arribar ben endins de... ei, que no, que no ho diré.

No, no em deixo qui va fer la foto. Cuida’l, que va estar magnífic.

I els altres, els qui no vau venir?

Volia ser breu i ho he aconseguit, encara que el post se m’ha anat escapant de les mans i m’ha anat sortint endogàmic (previsible) i amb tant gust de mel (no tant previsible) que no sé si haureu arribat fins aquí. A més, torno a sortir de l’estil que m’és propi, sembla que m’estigui tornant ximple o bé rebo males influències. De continuar així hauré de plegar. Feta la presentació de personatges, potser m’hauria d’atrevir a explicar els fets. D’acord, no ho faré, però m’agradaria que algú tingués la paciència d’intentar-ho de forma detallada. Evidentment, això només ho pot fer algú dels tres que van marxar els darrers. Jo, feu el que us sembli, però, triaria a en Martí, a través del seu bloc Un cos sóc, nu.

Gairebé he escrit tres quartes parts del post, cosa que em satisfà força. Ara, però, hauré de plegar, que em sembla que ja és hora d’anar a dormir o que toqui el despertador. No us preocupeu, demà continuaré, i potser corregiré aquest esbós.

P. S.
M'estranya que a Vilaweb no parlin de la trobada. Qui era l'encarregat de les relacions amb la premsa?