6.7.06

signes dels temps

Em truca la Joana per dir-me que hem quedat per sopar amb un amic que acaba d’arribar de València per participar en un curset de la M P. Després de vagar una estona –no li dic res del meu intent de paella perquè ortodòxies i heterodòxies seran per sempre més incompatibles-, anem al carrer Argenteria. És inevitable parlar del metro. El lloc de l’accident està prop de casa seva. Com que aquests dies estava sol i és usuari de la línia, la família i amics, jo també, el va intentar localitzar, cosa que no va ser fàcil perquè un dels plaers que tenim alguns és els de restar incomunicats en hores que no preveiem moviment telefònic. Ahir no tenia gaire més informació que nosaltres, que fins i tot havíem vist que oficiaven un funeral en directe per la televisió –“¿dónde estaba Dios en este momento? Por qué permanecio callado?”, es preguntava l’arquebisbe. La resposta fa temps que la sabem-. El desgraciat accident –és necessari que el diari porti una biografia i fotografies de les víctimes?- ens porta al desequilibri en inversions que es fan entre els grans esdeveniments i les infrastructures de la ciutat, encara que la diferència, en major o menor mesura, la podem detectar en moltes poblacions, tot i que en València, segons diu ell, és espectacular.

Aquestes despeses enormes ens porten a la vinguda del Papa de cap de setmana. No hi números clars sobre l’assumpte i és difícil de dir els beneficis que reportarà a la ciutat aquesta petita olimpíada religiosa dedicada a la família (avui en una carta d’un lector llegeixo que troba molt oportuna la presència del Papa –cap d’estat del Vaticà, diu- per consolidar una institució que el nostre estat té abandonada i sembla que vol dissoldre. Jo, la veritat, trobo que mai com ara ha tingut tantes oportunitats la família: matrimonis de gais i lesbianes, facilitats de divorci i, per tant, de recreació familiar (fills amb quatre o més pares), facilitats –poques encara- per adoptar...). Al meu amic valencià, li han cridat l’atenció, abans d’agafar el tren en una tarda increïblement calorosa, les llargues fileres de vàters mòbils que s’anaven col·locant en previsió no només d’una purificació de l’esperit sinó també del cos, un altre negoci rodó, aquests dies. Encara li anem donant voltes a l’assumpte amb el cost de l’altar papal, provisional, on es crearà un microclima òptim per tal que el pontífex se senti més prop del cel que de la terra mentre la resta de ciutadans sàpiguen que és una aproximació a l’infern, i el negoci de les cases particulars, i .... Continuem parlant d’altres temes que no vénen al cas fins que canvia el dia i alguns decideixen han d’anar a dormir.

La imatge dels vàters que ha vist en R. m’encurioseix –ja sabeu com m’agraden les estructures regulars- i miro de trobar a Google algun exemple. Res. El que si que trobo és un bloc que informa abastament de la setmana valenciana: Apòstates de Mallorca. La veritat és que no entenc la voluntat dels àpostates de parlar contínuament del motiu de la seva apostasia. Que et vols apartar d’alguna associació? Doncs oblida-la i passa pàgina.

Els apòstates, o qui sigui, promocionen una pancarta (la podeu veure més avall) per col·locar en els balcons que em sembla molt adient en aquesta època de diversitat ideològica. No tant interessant, per reaccionària, em sembla la samarreta sobre Rita Barberà (si algú no l’entén que em pregunti) que es veurà aquests dies (no a TV1, espero). A la fi, penso que les orientacions sexuals de tothom mereixen un respecte, fins i tot les de la Rita i les del Papa.























P. S. M’ha passat per alt que aquesta nit se celebra la festa de la Teresa Rebull al Palau. Jo ja no hi puc anar i em sembla que vosaltres ho teniu molt justet. Ja li vaig fer el meu homenatge i li continuo fent de tant en tant.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Respecte a l'accident, com sempre,la tele ens mostra el surrealisme vigent, minuts de silenci amb cara de circumstancies, poca transparència en els profunds motius de l'accident, i anar a empipar la gent, que ja ho passa prou malament, amb preguntes i fotografies i repetint els topics de sempre. Per si un cas, el govern valencià es posa a repartir indemnitzacions (veure editorial 'Avui'). Sobre les samarretes, una mica d'ambient fallero no fa mal, i n'he llegit de molt més agressives. Per cert, els mitjans tenen un altre cas per sucar-hi pa, el de l'assassina, trucant i cercant parents i coneguts. NO hi ha límits informatius, en aquests casos? Sembla que no...

Anònim ha dit...

Les televisions creuen que el millor suc a treure d'una notícia és el morbós, aquell que regalima intimitat per tots costats... i és una llàstima que molta gent passi les hores amorrada a la tele per veure qui s'ha mort i què feia, i de què treballava, i estava casat?? el pais en què vivim és així... bon dia tingueu! petooons

Hanna B ha dit...

ets un heroi de còmic pere! mira que no dir res de la teva gesta paellera...
tema accident, i amb tot el que ve ara de bons i dolents i diners malgastats i corrupteles vàries... jo agraeixo la biografia (fotografia ja no la demanaria pero encara humanitza més) de les víctimes, sinó tot queda en números, i darrera de cada número hi ha una vida.. em sembla més humà fer-ho així.
tema papa, es que el senyor ratzinger em cau molt bé, què hi farem. tot i ser atea potser l'aniria a veure si passés per aquí.

miquel ha dit...

I a mi, Júlia, encara el que em costa de creure és com familiars i amics s'avenen a respondre, ensenyar fotos de 1a comunió... Potser és que en calent no hi ha gaire reflexió i és una manera de compartir el dolor o potser és que ja ens hem convertit en un circ.
Sí, si no fos per la capacitat que de vegades tenen de riure's d'ells mateixos, els valencians s'haurien de passar el dia plorant amb el que perpetren els seus polítics.
Els clients del bar diuen que trobaran a faltar la truita de patates i el gaspatxo de la presumpta assassina...

I després, resulta, Esther, que el mort no interessava quan estava viu més que al seu propi entorn. Què és ara, un símbol de què... de la quotidianitat?

Sí; Hanna, realment... J
I no n’hi ha prou amb el nom i alguna altra dada del DNI? Cal que s’expliqui que li quedaven només 6 mesos per acabar de pagar la hipoteca? Cal que ens diguin que li agradava molt participar en les falles? Hem de saber que el dependent del forn que la va veure per darrera vegada considera que és la clienta model, la millor? Ens han d’explicar que la seva mare te les cames vermelles dels cops de desesperació que s’ha donat? Per què? Hauríem de saber també aquests detalls dels qui moren en accident de trànsit, o d’un accident vascular? Darrere de cada número hi ha una mort que potser s’hagués pogut evitar (“coses que passen” “no tornarà a passar” “... unes bones indemnitzacions”...), i ara es demanen responsabilitats polítiques... polítiques?
Ep, que a mi també m’agrada veure al Papa. Les decisions i discursos d’aquest cap d’estat no només afecten els seus súbdits del Vaticà, sinó milions de persones, fins i tot a mi. Després resulta que em passa com quan escolto els altres polítics. Una altra cosa és que jo prefereixo escoltar-lo des del microclima de casa, davant la tele. Ja ho saps: qüestió de multituds.

Anònim ha dit...

Doncs a mi això del Pare Sant no fa ni fred ni calor, no mouria ni el dit petit del peu per anar ha veure’l ( que fort oi? Com estic avui) ara quan vaig sentir el que pujaven les despeses per la seva anada a València, vaig quedar astorada i si que em va agafar una mena de calor degut segurament a la indignació... Aquesta gent son els deixebles de Crist ? “Jo tampoc l’espere”

Montse ha dit...

Aix, avui he vist a TV3 (la vostra) una colla de gent cantant "Y viva el papaaaaa" amb la música de "Y viva españa"... he sentit vergonya aliena (se'n diu així, de la vergüenza ajena?)

"jo tampoc l'espere"

Montse ha dit...

ep! (jo, com sempre, rellegeixo quan ja ho he enviat, i així em va) que això de "La vostra" ara que no ofengui ningú, eh? que la gent és una mica susceptible (i ja sabeu que jo m'empasso el cor i Ventdelpla, que ja em val!)
apa... ara em quedo més tranquil·la.
Absit injuria verbo!!!

aiguamarina ha dit...

Doncs si no hi estàn d'acord en el superb dispendi amb la seua vinguda... que es queixin, com ha de ser... Si no ens queixem de lo que ens moleste de debó... sembla que hi donem la raó, penso jo.

La tv, l'accident... sempre les mateixes actituds per part dels mitjans... poca informació de la de veritat, no s'ha de molestar massa als polítics... i quan més dolor es pugui trasmetre... més pujen els anuncis entre programes... sort que la veig poc... o desgràcia, qui sap.

Una abraçadota!!

miquel ha dit...

Em fa l'efecte, jaka, que les despeses reals, per astronòmiques que semblin ara imalgrat el que es digui, mai no s'arribaran a saber, com passa en tants casos semblants.
Els deixebles i els tresorers de Crist.

Ja sé que me'n vaig a una altre tema, arare, però és que tu m'ho tornes a recordar. Quan sento la publicitat que es fa de les noves tecnologies aplicades als mitjans de comunicació i dels avanços que el fet suposa, i de la proliferació i diversitat de canals, no deixo de pensar que el que es multiplica en realitat és la porqueria i que em resultarà cada dia més difícil trobar alguna cosa que m'interessi perquè, que consti, jo també miro la televisió. Avui, per exmple, he vist per primera vegada un programa que m'ha semblat lamentable i que es podria resumir dient que el fi justifica els mitjans; és clar que avui també he vist "Polònia".

Ja es queixen, ja, aiguamarina, però poc i desorganitzadament, com tots nosaltres. Qui més qui menys sembla que tenim moltes coses importants a fer i poc temps per aquestes insignificàncies de cada dia, no et sembla?
El trist és que alguns no sabem viure sense la informació que ens donen i que la informació sovint ens desinforma. En la tele especialment, malgrat que totes les cadenes es justifiquen, la lluita per l'audiència és l'objectiu principal (em fa vergonyar repetir el que tots sabeu).

aiguamarina ha dit...

les insignificancies de cada día per a mí son d'altres...

Suposo que ja ho saps :)

I s'ha de tenir temps per elles, que son les que alimenten l'ànima :)

Petons

miquel ha dit...

I tant que conec les teves insigníficàncies, i ja saps que m'ho passo molt bé. Alimenten l'ànima i el cos :-)