21.7.06

la manta al coll i el cabasset

Decididament, demà la manta al coll -d'acord, ara fa massa calor per a les mantes, però és una manera de parlar- i el cabasset i cap a ... per uns dies, que de tant en tant cal canviar una mica d’aires i de calors.

I com que l’estiu es presta a les reposicions i recuperacions, jo també hi participaré. Ahir, després de penjar el post a data de caducitat, m’estava repassant les cançons que hi havia i vaig decidir que em calia tornar als meus orígens populars: no els puc amagar, ni vull. Malgrat que la proposta que us faré no està de moda, jo us la deixo, que ja seré prou lluny.

Fa ja força estius vaig anar a parar a unes festes d’un poblet del Pirineu –encara que em matéssiu no us sabria dir-ne el nom- i em vaig trobar que actuaven en una sala tancada Els Pavesos, amb un Joan Monleon exuberant que s’escarrassava inútilment per crear la complicitat necessària entre el grup i el públic. L’auditori és mostrava potser no fred però sí poc entusiasta. Mentrestant, la Joana i jo intentàvem suplir la falta d’entusiasme dels autòctons d’una manera que, la veritat, tampoc ens era natural. No crec que ara Els Pavesos tinguessin més èxit... Si fins i tot molts dels valencians il·lustrats els negarien tres vegades, i les que feren falta, en aquest mateix moment.

Doncs bé, jo els trec de "data de caducitat" i de l’oblit en què es trobin i els converteixo en la meva actualitat –segur que al menys la vedette m’entendrà: potser fins i tot havien actuat amb ella-, i Joan Fuster –lluny i prop- em dóna un altra vegada un cop de mà. Vet aquí un dels meus autors i una de les meves cançons de l’estiu. Pura arqueologia.

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els juducis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inèdit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es mamaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si els ha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per qué no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a histories de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O: ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de Els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sagristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

Joan Fuster.



Powered by Castpost

El que us deia: demà em poso la manta al coll, que no al cap, i agafo el cabasset... Al Postiguet?

P. S. Quan torni a casa encara serà notícia -de lluny segurament- el conflicte que vol que cessi la Nimue i tots nosaltres. Quin magnífic poema en prosa amb arguments incontestables!

I podrem anar llegint la petites -o no tant- misèries humanes a l'entorn d'aquest Barça al qual tampoc no se li concedeix la merescuda pau. Que en són d'imbecils dia sí dia també alguns! I el Mendele i els altres intentant fer de carronyaires a penes dissimulats.

El que no es discutirà és per què es queden fora de les Facultats de Medicina tants estudiants que potser serien bons metges. És clar que els que ens arriben de fora deuen ser molt millors.

I tantes altres coses, cosetes i cosasses...

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Bones vacances Pere!

Esther

Montse ha dit...

I ja te'n vas? I no ens seguiràs escrivint? I què farem?
Que siguis molt feliç! No ens oblidis, eh?
molts petons!

Anònim ha dit...

Una vegada vaig veure actuar als Pavesos cantant allò de “Horchatera Valenciana” (em sembla) i la veritat es que em vaig tronxar de riure.

Bones vacances Pere. No t’emportes el portàtil? No? Ai, quina desgracia !!!

Llum ha dit...

Bones vacances!

Anònim ha dit...

Ai senyor el Saragatona, m'ha mencionat de forma oportuna, he estat i sóc admiradora del senyor Monleón i les seves iniciatives, encara que jo no havia actuat amb ells, malauradament, però encara pot ser, la vida tiene supreses. El català-valencià fallero té molt a veure amb el català-paral·lelero i popular dels vodevils d'en Santpere i dels trincaires transicionals, però els senyors fins ens el van mangar i el van conservar en formol a l'IEC. Visca l'orxata, xe collons!!! Me perdoni l'esbravada, per cert, la millor orxata de bcn, a la Sirvent del carrer de Parlament, a prop del Paral·lel.

Anònim ha dit...

Per evitar interpretacions errònies, i mostrar que he fet el curset de catanyol al centre vícic, 'fins', en el meu comentari és adjectiu qualificatiu de 'senyors' i no praposissió. He ditxu.

Anònim ha dit...

Bones vacances!!!! :)

Anònim ha dit...

Sempre trobaras un bareto amb ordinadors connectats, oi, per no contribuir a la sequera blogaire que es preveu per a l'agost, ai.

Anònim ha dit...

Ai Pere, molt bones vacances.

Espero que trobis algún moment per fer arribar posts, ni que sigui mitjançant coloms missatgers.

Per cert, records a en Gabriel i en Rafael.

nimue ha dit...

anda, el primer comentari que et deixe i resulta que estàs al Postiguet! :P

ale, a aprofitar el bon temps!

Quines coses... precisament aquest cap de setmana que m'han vingut els amics de València a casa resulta que els Pavesos han format part d'algunes de les nostres millors converses i hem cantat Horchatera Valenciana pels carrers de Barcelona...

bones vacances!

Hanna B ha dit...

bones vacances pere, amb molt retard! disculpa'm, és l'abúlia per autocombustió...
estic reescoltant la cançó i no diuen el que diuen al meu poble! i jo que em pensava que em sabia la versió original...
allà diuen
la manta al coll
i el cabasset
mon anirem a fer un xiquet
ja saps, doncs :)

miquel ha dit...

Gràcies. I les teves vacances, Esther?

Petons, Arare. Ja veus que torno a escriure i a llegir (encara que no deixi comentaris no m'ho tindràs en compte ;-)

Continuo les vacances per aquí, jaka. El portàtil el deixo descansar, que tampoc no es tracta de continuar amb el mateix ritme de les prevacances.

Gràcies, llum. Em sap greu que tu facis també vacances de bloc.

Estic segur que si ens ho proposem, vedette, encara podem organitzar un bon programa que ens permeti la unió d'una vedette del Paral·lel i dels valencians.
Completament d'acord quan a l'orxata de Sirvent, llàstima que no al pugui tastar amb tanta freqüència com voldria.

De moment, júlia, he vist que les darreries de juliol han estat molt animades entre els blocaires. Em sembla que anar per indrets estranys a bloquejar no és el meu destí.

Gràcies, xurri. Ja m'agradaria fer arribar posts -algun de tant en tant sempre caurà-, però un descans -t'ho ho saps- és necessari.
He passat els teus records als arcàngels. Han estat contents.

Quina mala sort, Nimue. Encara que en realitat al Postiguet vaig pensar que faria massa calor.
Gràcies pels desitjos, i que les teves vacances siguin tal com vols i amb els imprevistos agradables que encara les fan millors.
Cantar -i beure- l'Orxatera és una de les coses més refrescants que es poden fer (la meva veu només em permet fer-ho en privat).

No facis cas dels pavesos, Hanna; possiblement la teva versió és l¡original i ells en fan una paròdia: ja saps com són els valencians.
I no et permeto que et cremis més. A veure si les vacances et fan renéixer, que encara em faràs intervenir...

miquel ha dit...

Ostres, bitxo, imperdonable: t'havia saltat sense donar-te les gràcies. Va, et dedico la postal poètica.
Gràcies.

Anònim ha dit...

best regards, nice info deep inside pamela anderson moving companies History texas hold em Low fee payday loans fast

Anònim ha dit...

Looking for information and found it at this great site... Lexus dealers in new jersey amateur fucking lcd projector Bases i baseball online degree Antivirus key Suzuki samurai suspension Pop blocker trail Latex jenna jameson doll