tots els colors del blau... i encara més

Crec que no tinc gaires problemes en la percepció dels colors, potser en el cas de matisos dels blaus i els verds de vegades, segons em diu la Joana, se’m pot detectar certa confusió. Una altra cosa és l’encert a l’hora de saber verbalitzar el color que veig quan té una tonalitat que cal especificar. En aquest cas em reconec unes deficiències importants i admiro les persones que tenen una infinitud de denominacions per a cada color. Ametlló, per exemple, o merda d’oca, o gos com fuig, o verd poma: quina poma? Davant d’un d’aquests experts –les dones ho solen ser més- em trec el barret, tot i que la meva paleta cromàtica sol quedar com abans si no em deixen visualitzar un cos que posseeixi l’esmentat color, que possiblement no recordaré una segona vegada.

Parlo d’aquest tema després de llegir una interessant entrevista a Odeda Rosenthal, experta en daltonisme i haver comprovat –em sembla- que jo no en sóc de daltònic, a no ser que se m’hi pugui considerar per la meva passada afició a llegir els còmics de Lucky Luke. L’entrevista, però, m’ha proporcionat unes informacions que desconeixia i que en alguns casos m’han tranquil·litzat i en d’altres m’han preocupat.

Jo fins ara considerava que eren daltònics els qui confonien verd i vermell. L’entrevistada assegura que la dificultat per distingir els colors es produeix en molts més casos. Així, per exemple, hi ha qui veu el mar de color negre perquè per a ell aquest és el color del meu blau –quina sorpresa quan aquest mar tan lleig se li presenta verd, o gris en un dia plujós-.

Un altre descobriment que m’ha tranquil·litzat és que la majoria de dentistes –suposo que caldria afegir-hi professions similars- no són en realitat uns sàdics àvids de sang sinó que en una proporció molt elevada són poc o gens sensibles al vermell –l’entrevistada diu que tenien aquesta característica tots els dentistes que ella ha conegut- cosa que fa que quan comença a rajar sang ells ho percebin com si els pacients fóssim extraterrestres indesitjables i malvats dels que surten en les pel·lícules de sèrie C . Quin descans! Fins ara m’havia pensat que era una qüestió personal.

En qüestió de dificultats per distingir colors hi ha també casos extrems. Copio:
-¿Existeixen daltònics que siguin incapaços de distingir cap color?
-Això ja no es daltonisme, sinó acromatòpsia: els qui la pateixen només veuen en blanc i negre. Hi ha una illa del Pacífic en què, per endogàmia genètica, tots han acabat essent acromatòpsics.

Acaba dient que hi ha, no veig clar si entre els daltònics o els acromatòpsics, molts polítics.

L’Odeda és una jueva americana i potser no ho pot saber, però en aquest país vam viure durant molts anys en blanc i negre, i encara hi ha una part important de la població que hi viu, i un partit polític que pateix una acromatòpsia notable que augmenta proporcionalment a l’adqusició de varietat cromàtica de la resta. En aquest país, i en el del costat més, encara n’hi ha molts que són diferents, i en fan bandera, i voldrien que tots tornéssim al blanc i negre, cosa que en fotografia pot resultar artístic però que en la realitat resultaria absolutament ridícul –trio l’adjectiu plenament conscient del seu significat-.

I ara una prova pràctica. Sabíeu que un de cada deu dels que esteu llegint aquest bloc, és a dir, avui cinc o sis, sou daltònics? Sabíeu que el percentatge de dàtonics és molt superior entre els homes? La qual cosa em fa rectificar i pensar que entre els lectors/lectores del bloc potser només hi ha una persona avui que tingui aquesta dificultat de distingir els colors. Va feu la comprovació. Se suposa que heu de veure més o menys clarament ... Quins números?






















No canteu victòria tan aviat: només heu comprovat que no confoneu vermell i verd. No us he volgut espantar. Un de cada deu: recordeu-ho!

(entrevista gentilesa de V-M Amela a "L V", inútil un enllaç)

P. S. Ahir us vaig deixar un text i una cançoneta a data de caducitat.