21.7.06

tots els colors del blau... i encara més

Crec que no tinc gaires problemes en la percepció dels colors, potser en el cas de matisos dels blaus i els verds de vegades, segons em diu la Joana, se’m pot detectar certa confusió. Una altra cosa és l’encert a l’hora de saber verbalitzar el color que veig quan té una tonalitat que cal especificar. En aquest cas em reconec unes deficiències importants i admiro les persones que tenen una infinitud de denominacions per a cada color. Ametlló, per exemple, o merda d’oca, o gos com fuig, o verd poma: quina poma? Davant d’un d’aquests experts –les dones ho solen ser més- em trec el barret, tot i que la meva paleta cromàtica sol quedar com abans si no em deixen visualitzar un cos que posseeixi l’esmentat color, que possiblement no recordaré una segona vegada.

Parlo d’aquest tema després de llegir una interessant entrevista a Odeda Rosenthal, experta en daltonisme i haver comprovat –em sembla- que jo no en sóc de daltònic, a no ser que se m’hi pugui considerar per la meva passada afició a llegir els còmics de Lucky Luke. L’entrevista, però, m’ha proporcionat unes informacions que desconeixia i que en alguns casos m’han tranquil·litzat i en d’altres m’han preocupat.

Jo fins ara considerava que eren daltònics els qui confonien verd i vermell. L’entrevistada assegura que la dificultat per distingir els colors es produeix en molts més casos. Així, per exemple, hi ha qui veu el mar de color negre perquè per a ell aquest és el color del meu blau –quina sorpresa quan aquest mar tan lleig se li presenta verd, o gris en un dia plujós-.

Un altre descobriment que m’ha tranquil·litzat és que la majoria de dentistes –suposo que caldria afegir-hi professions similars- no són en realitat uns sàdics àvids de sang sinó que en una proporció molt elevada són poc o gens sensibles al vermell –l’entrevistada diu que tenien aquesta característica tots els dentistes que ella ha conegut- cosa que fa que quan comença a rajar sang ells ho percebin com si els pacients fóssim extraterrestres indesitjables i malvats dels que surten en les pel·lícules de sèrie C . Quin descans! Fins ara m’havia pensat que era una qüestió personal.

En qüestió de dificultats per distingir colors hi ha també casos extrems. Copio:
-¿Existeixen daltònics que siguin incapaços de distingir cap color?
-Això ja no es daltonisme, sinó acromatòpsia: els qui la pateixen només veuen en blanc i negre. Hi ha una illa del Pacífic en què, per endogàmia genètica, tots han acabat essent acromatòpsics.

Acaba dient que hi ha, no veig clar si entre els daltònics o els acromatòpsics, molts polítics.

L’Odeda és una jueva americana i potser no ho pot saber, però en aquest país vam viure durant molts anys en blanc i negre, i encara hi ha una part important de la població que hi viu, i un partit polític que pateix una acromatòpsia notable que augmenta proporcionalment a l’adqusició de varietat cromàtica de la resta. En aquest país, i en el del costat més, encara n’hi ha molts que són diferents, i en fan bandera, i voldrien que tots tornéssim al blanc i negre, cosa que en fotografia pot resultar artístic però que en la realitat resultaria absolutament ridícul –trio l’adjectiu plenament conscient del seu significat-.

I ara una prova pràctica. Sabíeu que un de cada deu dels que esteu llegint aquest bloc, és a dir, avui cinc o sis, sou daltònics? Sabíeu que el percentatge de dàtonics és molt superior entre els homes? La qual cosa em fa rectificar i pensar que entre els lectors/lectores del bloc potser només hi ha una persona avui que tingui aquesta dificultat de distingir els colors. Va feu la comprovació. Se suposa que heu de veure més o menys clarament ... Quins números?






















No canteu victòria tan aviat: només heu comprovat que no confoneu vermell i verd. No us he volgut espantar. Un de cada deu: recordeu-ho!

(entrevista gentilesa de V-M Amela a "L V", inútil un enllaç)

P. S. Ahir us vaig deixar un text i una cançoneta a data de caducitat.

11 comentaris:

mar ha dit...

no sé si és la son però a l'últim no hi veig cap número...
demà ho torno a mirar

bona nit, pere

Xurri ha dit...

ai ai ai , que abaix a la dreta, o està girada la bola, o tinc problems per a veure el número...

Interesant veure quant tipus de ceguera parcial hi ha - parlant de colors ja en tenim una bona col.lecció, pero n'hi ha tants més...

Llum ha dit...

Jo tampoc veig el número de baix a la dreta.

Montse ha dit...

bé, llavors no sóc tan rara.. la darrera boleta no té número, va, Pere, no ens deixis així!
Potser no veure el darrer numeret ens indica que ens podem dedicar a l'odontologia/estomatologia en una pròxima vida?


Parlant de cecs, el llibre de Saramago m'està encantant!

Hanna B ha dit...

la darrera no la veig!! ja m'havia agafat un nus al coll en constatar que efectivament, sóc daltònica... ara veig que no sóc la única, pere, quin número veus tu?

Anònim ha dit...

Jo tampoc hi dec guipar gaire, ja que la darrera res de res...

Interessant mon el dels colors pel que veig.

Xurri ha dit...

Jo dirira, desprñes de mirar i tornar a mirar, que la de sota a la dreta segins es mira es un 23 al que algún bromista ha girat 90 graus per fer patir el personal. O no?

Anònim ha dit...

Ai, xurri, quina imaginació (o quina vista, i quina enveja) Jo com amolt em puc arribar a imaginar un parell de granotetes que intenten sortir d'un plat de kellog's o de pinso del que menja el meu gat!

Dan ha dit...

Je je.
Punyetero!, que sempre posen un control en el que no s'ha de veure cap numero!!!
Aixo, o bé tots som daltonics pel de baix a la dreta.

miquel ha dit...

A mesura que anava escrivint el post, anava pensant que et tocava fer-lo a tu Dan, però com que les teves vacances blocaires semblen interminables...

Ja ho heu llegit, se suposa que el darrer cercle no conté cap número, és a dir que tots vosaltres esteu perfectament sans pel que fa al daltonisme, una altra cosa són els diversos problemes de visió que teniu i que silenciarem.

Ets increïble, xurri. M'ho havia d'imaginar que ho intentaries de totes maneres, que no desisiries. Potser sí que hi ha alguna cosa, però...

Haurem de llegir Saramago, doncs, Arare.

Grigri ha dit...

Ostres, jo havia arribat més o menys a la conclusió de la xurri, que com a molt hi havia un vint-i-noséquè girat...

No sóc daltònica però també tinc problemes com tu pere, a l'hora de definir els colors. El blanc trencat, el beige, el crema, el blanc os, el merengue, el camel,.. tot plegat un bon embolic!!
El verd poma, com bé dius, és un color molt catxondo! jejejeje.. veritablement hi ha noms d'aquests que són molt divertits..

I també tinc un petit problema amb els verds-blaus. Aquests colors que són una barreja dels dos, vull dir. Suposo que la línia que els separa en el meu cas està en un altre lloc que en el cas de la resta de mortals (menys tu potser!) perquè on jo dic blau la gent diu verd i on jo veig verd la gent diu blau..