Com que aquests dies llegeixo els diaris a mitges i en diagonal, segur que m’he perdut alguna cosa bàsica i la sorpresa en llegir un dels tres editorials de “La Vanguardia” respon a la meva ignorància sobre l’actualitat més immediata i important. Un editorial sobre l’IEC! Què deu haver passat?
Com que amb la remodelació del web del diari sóc incapaç de trobar l’article i posar-vos un enllaç, us el transcric traduït al català perquè m’és més ràpid i faré menys faltes – a més, la nit anterior de perpretar un crim em costa agafar el son, així que vaig fent temps-. Procuraré ser el més literal possible per no trair la grandesa del llenguatge emprat (els parèntesis són meus):
CONTRASTOS LITERARIS
Javier Marías (no tradueixo el nom. Ocupant de la butaca R des d'ahir en substitució de Lázaro Carreter) fabulador originalíssim i subtil observador de la condició humana (bufa!), ha estat elegit acadèmic de la llengua (castellana), cosa que confirma la sendera (uf, quina traducció, però corriol seria pitjor) de modernització empresa per la Real Acadèmia Española (RAE). Criticada a finals del franquisme pel seu conservadorisme filològic i la seva repugnància (?) a connectar amb la realitat, la RAE va escometre una vigorosa reforma que troba la millor expressió en la seva influència social. És una institució viva, en què filòlegs eminents i personalitats de relleu es conjuguen amb una important plèiade literària que aporta sensibilitat lingüística i connexió amb la realitat. El prestigi de Marías reforçarà el prestigi de la RAE, com ja passava amb els Vargas Llosa, Pombo, Matute, Muñoz Molina, Sampedro; Gimferrer (aquest em sona), Ángel González (aquest em sona menys), Mateo Dìez i molts d’altres.
Aquesta connexió literària i obertura de mires contrasta amb l’"ensimismament"(m'agrada: no ho intento traduir, sé que no me'n sortiria") de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), institució que sembla incapaç de superar la fase “resistencialista” (tal qual). A penes té escriptors. Només uns guants (l’error és només meu) han estat invitats: J. F. Mira; Joamn Margarit, Jaumé Cabré. Un segle enrere, els Maragall (volen dir Joan, que només era un), Guimerà, Carner, D’Ors, Sagarra i companyia van contribuir decisivament en la tasca d’en Pompeu Fabra. Fins quant es permetran el luxe de prescindir dels Porcel (també em sembla que només n’hi ha un), Monzó (també escriu a “La Vanguardia”), De Palol, Coca, Pacerisas, Comadira, Gimferrer (es pot ser membre de les dues institucions?), Formosa, Puig (el de Convergència?) o Saladrigas? Enormes són els problemes que la llengua catalana té plantejats. Els nous usos mediàtics, el declinant prestigi social, l’incert futur, el tremend (el feu servir aquest adjectiu?) problema valencià (ui, toca ferro, segons qui ho llegeixi...; i els de l’Alguer i la Franja, i d'altres, discriminats?). Les respostes de l’IEC no es troben a l’alçada d’aquests reptes.
Algú em pot explicar què és el que ha passat, què els ha picat? Quin és el motiu d’aquest manifest, just en aquest moment: simplement per l'elecció de Marías? Per què “La Vanguardia” (sense accent), aferrissada defensora de la llengua d’uns quants catalans i habitants d’altres territoris perifèrics, ha esperat just el dia abans de començament de les rebaixes per oferir-nos una opinió tan colpidora: simplement per l'elecció de Marías? Quants dels escriptors proposats per resoldre els usos mediàtics, la qüestió del prestigi social, l’incert futur (a causa del prestigi social?), el terrible problema valencià... no han escrit mai al diari? Són els escriptors els cridats a resoldre aquests problemes i alguns altres? I els filòlegs, i els polítics... i tu i jo? Ja m’he cansat dels interrogants, això que ara podria començar a escriure’n uns quants relacionats amb el primer paràgraf.
Per cert –ja veieu que avui estic espès i ignorant com darrerament-, les altres quatre seccions de l’IEC tenen equivalència en la RAE?
Si fos una mica més espavilat i constant, obriria ara mateix un bloc dedicat únicament a la RAE i a l’IEC. Si “La Vanguardia” els dedica un editorial vol dir que la cosa promet. En sentirem parlar, de contrastos literaris... i algun dia, de vaques que volen. Temps al temps.
NOSTÀLGIA DE MUSSOLINI
Fa 4 hores
4 comentaris:
La Vanguàrdia (em permeto posar-hi accent) sempre ha estat un diari dels que manen, per tant, què deu voler dir, entre línies? Per altra banda, fins i tot acceptant el conservadurisme de l'IEC em sembla que la solució no passa tampoc per una tria tan parcial, he, he, i relacionada amb el mitjà vanguardista i no pas avnatguardista. I això de la modernització de la RAE, també és matisable, em sembla. En fi, un tema profund, no estic massa preparada de bon matí per entrar en matèria tan espessa, bon dia i bon dissabte.
Per parts:
a) A mi també em costa agafar el son la nit abans del crim.
b) Fas molt bé de no traduir els noms. Els meus fills es cabregen com a mones quan els diuen Fernando, Alejo, Miguel, Jorge i Gerardo (crec que no me’n deixo cap, buf buf buf)
c) Si Angel González és el poeta, l’he legit i m’agrada molt .
d) Ensimismament = emmateixament? (no, no, serà que no)
e) Resistencialista em sona a culpablilització i altres paraules que les han anat “bilitzant”. Per què no diuen senzillament “resistent” o “culpable”? Aquesta “bilització “ les fa més potents? Eh? Eh? Eh?
f) Només vaig fer servir “tremend” en un escrit, perquè normalment dic “tremendu” (uixxxxxxxxx)
g) La Vanguardia sense accent em sona a Telefonica sense accent. Mal rollo, a mi m’agraden, els accents. Donen personalitat. Només fallo en els verbs, que sempre m’he de pensar si la parauleta esdevé (quin verb més guai) plana i he de recordar allò de “les paraules planes s’accentuen si no acaben en a-e-i-o-u-as-es-is-os-us-en-in (buf buf)
h) Perdona, però les vaques volen. Jo ho he vist a la tele. Informa’t, sisplau!
El problema valencià no existeix. Passa, però, que alguns estan molt entestats a dissimular-ho. I si s'assabenten que t'hi has referit... toca ferro, per si de cas.
Salutacions.
És que encara continuo perplex, Julia. Continuo pensant que m'he perdut fets importants i desconfio de mi mateix. Estem a l'inici d'alguna campanya de la qual se m'escapa l'origen i la intenció?
Finalmnet el crim que jo preveia no va tenir lloc, uf!
No sé quin equivalent pot tenir la paraula en català, però aquest tancar-se en si mateix sembla que aquí realment no el tenim i el més aproximat seria "abstracció", que evidentment, té un sentit molt més ample.
L'ista deu afegir convenciment, durada, també pot tenir un to pejoratiu.
Això de les vaques que volen, vols dir que no és un efecte especial (excepte en el cas de la Katerina de la jaka)
Un plaer haver-te conegut, Arare. encara que hagi sigut vist i no vist.
Sóc innocent, Pere. Són els altres que parlen per boca meva. De fet, jo ni sé on és València (alguns parlen de País Valencià, i no vulguis saber com el denominen d'altres). sigui com sigui, no deixaré de tocar ferro.
Publica un comentari a l'entrada