A Gernika es troba un dels dos museus dedicats a la pau de l’estat espanyol, l’altre està a La Vall d’Uixò (espero que no tiri endavant el de Figueres ni el de Barcelona). El museu consta de dues parts; en primer lloc, l’espai on es generalitza sobre la pau i s’enfoca des d’una perspectiva històrica, i a continuació, l’espai dedicat a la pròpia ciutat a partir del bombardeig que sofrí l’any 1937 i que la destruí quasi completament. No cal dir que a mi m’interessa més aquests segon espai, més tangible, més proper, que explica els horrors i la absurditat de la guerra i la reconstrucció posterior. Dos detalls curiosos: ¿Sabíeu que mentre els mitjans de comunicació republicans explicaven el bombardeig de l’aviació alemanya, els mitjans fascistes atribuïen la destrucció de Gernika a l’incendi de la ciutat pels comunistes en retirada? Aquesta versió fou acceptada per alguns dels mateixos bascos fins força anys després- i en tinc testimonis directes-. ¿Sabíeu que Franco es va fer nomenar fill predilecte de Gernika l’any 1943 - em sembla-?
Algunes frases de personatges famosos que es poden llegir a la primera part de la passejada pel museu em confirmen que no és fàcil trobar estímuls convincents per arribar a la pau o per justificar-la. Jutgeu vosaltres mateixos.
Ull per ull, el món es quedarà cec.
Mohandas Ghandi.
Bé, sempre hi haurà qui faci servir els bastons blancs per apallissar els cecs més dèbils.
Només quan el darrer arbre estigui mort, el darrer riu enverinat i el darrer peix atrapat t’adonaràs que no pots menjar diners.
Anònim. Sabiduria indoamericana.
Menysprear el poder dels diners -cel·lulosa arbòria a la fi- i la seva capacitat alimentària no indica gaire sabiduria.
El manteniment de la pau comença amb l’autosatisfacció de cada individu.
Dalai Lama.
Definitivament, aquesta afirmació confirma que la pau és impossible; en tot cas ens mourem en el camp dels simulacres i les hipocresies... però d’això ja en som tots conscients.
Cal que continuï?
I amb tot, Gernika em continua semblant un dels llocs on la pau –difícil joc d’equilibris- té una seu permanent.
4 comentaris:
Quins pebrots, això d'en Franco!
oi si, quin insult!
quina pena veure que els museus no aturen les guerres...
Museu de la Pau... em suggereix la conservació d'un borrall testimonial de quelcom molt antic i escàs, en perill d'extinció, que es va a visitar com a curiositat rara. No se, no em sembla molt bona idea - em semblaria més llògic tenir un museu de la guerra, per que les civilitzacions futures poguèssin estudiar aquella cosa tan rara que un tems va afectar-nos col.lectivament.
Malgrat aixó, sempre m'ha interessat vivament les visions oposades d'una mateixa realitat per part dels bàndols enemics. I es que crec que l'arrel del mal rau en la creença ferma de "dur la raó". La intransigència. La necessitat de fer-se sentir, de exigir reparacions, de doblegar l'ofensor, de venjança en definitiva. Tots els bandos creuen actuar de bona fe, per a protegir els seus davant el mal. Tots estimen els seus fills. La seva terra. Però l'excés de fermesa fa que la gent arribi a les mans, i als ganivets, i a les pistoles, i a les bombes. No home no. Res és tant greu que et pugui importar quan ja has mort.
Traduït al meu micromón: fa uns dies una amiga m'explicava un problema familiar en relació a la seva filleta d'un any. La família d'ell volia una cosa i a ella no li semblava bé. I ella creia que havia de sentar les coses clares d'entrada, ara, abans que es fes tot més greu. Per que la qüestió tenia a veure amb l'educació futura de la seva filla i era important.
I jo li vaig donar un consell no demanat: Cap decissió que es prengui sobre la seva educació té tanta repercusió com el que et vegi fer. Som mamífers, primats: aprenem per imitació. I li vaig dir "Per a mi la flexibilitat predicada amb l'exemple és una bona herència"(amb la fermesa de les meves creences més arrelades que defensaré davant de qui sigui!!!).
Perdó pel rollo.
Del Padrón, Arare, el pebrots d'en Franco, però d'aquell que sempre couen. I mira que en vam haver de menjar.
Ni els museus ni ningú atura les guerres. La guerra sempre és un negoci amb moltes possiblititats. El més gran negoci conegut.
Realment el museu de la pau téalguna cosa de depriment, de fracàs.
Tens raó en el que dius en el segon paràgraf, xurri, tot i que a mi -que com se sap sóc ben poc competitiu, i força contemplatiu- em resulta difícil d'entendre.
I continues tenit raó quan dius que la imitació és la font més important de formació i de conducta posterior. Actualmet, però, la imitació es nodreix de fonts molt diverses, encara que l'estimul més important continuïn sent els pares. (No siguis intransigent en les teves defenses...)
Publica un comentari a l'entrada