9.7.06

el meu país

El rectangle obert en la muralla us deixa veure, primer, la part de ponent oferta pel turonet: els Masos de Pals amb l’església i l’anguilejant cinta blanca de la carretera que hi condueix, els terrenys baixos de la platja, el mar, l’Éstartit i les Medes. La visió forma un conjunt que només la gran pintura ha donat en els moments de més noble intel·ligència. La composició és perfecta, la precisió fascinadora, la gràcia aèria. El mar i la terra s’hi encaixen amb una naturalitat que de tan ben trobada té una elegància angèlica.

Josep Pla. El meu país.

Sense passar pel rectangle obert a la muralla i sense gaudir, doncs, de la gràcia angèlica, anem directament a la platja. Ja no es veuen les antenes americanes de l’estiu passat: ni rastre de les instal·lacions. El primer sol a la sorra de la temporada. L’aigua, una mica tèrbola. Només a la dreta escolto la llengua del país. De tant en tant, molt tènue, m’arriba l’olor dels sofregits de les paelles del restaurant proper: dinarem tard. També m’acompanya la veu de Marie Laforêt, apareguda a l’atzar, com per art de màgia. Una mica més d'una hora. Més tard, el cel es torna sobtadament gris i la calitja, incòmoda.


Powered by Castpost

11 comentaris:

mar ha dit...

eeiiii... quina enveja!!!

i jo aquí, amb la invasió de juliol, que ja comença a ser tradició, a casa meva...
(però aquest any crec que respiraré una mica més, perquè de tots, el que més m'agobiava ja no hi és...jejeje)
;)

Xurri ha dit...

Ai, quina envejeta de platja, sol, olor de mar i soroll d'onades. aroma a coco de bronzejador, i també de pollastre a l'ast i musiqueta de xiringuito!!

júlia ha dit...

Crec que haurien d'haver deixat algun senyal simbòlic de l'antiga base, hi ha estat molts anys, allà, i també és història. De fet hi va haver veus demanant l'aprofitament de molts materials existents, però sembla que el turisme és el primer, ara. Ahir va ser un dia de pesades calitges.

A Pals hi havia anat alguna vegada de petita, hi vaig tenir un oncle un temps, que per cert, treballava a la base, cosa que, com que el pagaven bé, va fer que canviés del tot la mania que tenia als americans, coses ben humanes que passen, al capdavall. Pals era aleshores un poble molt deixat, que brutejava força, com canvien les coses!

vedette ha dit...

Ai, senyor lasaragatona, a mi de la Laforet m'agrada aquella de la platja, tan romàntica, em recorda... bé, no li explico.

Arare_ ha dit...

Ep! I com està la platja del costat? "L'illa roja"? a mi em porta records, també...
Segur que la platja de Pals, sense les antenes, no deu ser la mateixa, ai!

júlia ha dit...

L'illa roja, ai, que bonica... jo també hi era, fa anys.

pere ha dit...

Només va ser un primer tast, mar, que fins a sant jaume no em toca.
Segur que tu estàs feliç amb la gent que t'ha arribat i que també t'estiraràs dintre d'uns dies a la platja, encara que, entre nosltres, cada dia costa més trobar-hi lloc.
(Bé, que no hi sigui)

Sí, xuri, realment relaxant, però només per una estoneta, que després em canso, sobretot en platges només de sorra i aigua, sense roques.
T'has fixat que els bronzejadors dels estrangers fan una olor diferent de la dels autòctons?
Ah, no hi havia música de xiringuito, la música era tota meva: per a bé o per a mal.

Jo tampoc no comparteixo, Júlia, el desmantellament dtotal de les instal·lacions (ja n'havia parlat). Em sembla que no només va ser una decisió de cara al turisme sinó també una conseqüència del que en diuen políticament correcte i que sovint fa fer bestieses, com alguns sabem.

Entre la base de l'Estartit i les antenes, per allà es veien fa uns anys alguns americans, que tractats individualment no semblaven males persones, tot i que continuaven sent americans. Ara realment està tot molt canviat, fins i tot trobo que Pals ha quedat un xic artificial, a diferència de Peratallada, per exemple.

La conec, vedette, la conec la cançó que diu (em sembla). Qualsevol dia li passo. Per cert, espero que aviat em digui que li sembla això que es diu sobre la reobertura del Molino.

No hi anat mai, arare, a "l'illa roja", però hi tinc prevista una excursió que vagi vorejant la mar cap a Sa Riera. Ja et diré.

Ai, ai, ai, Júlia. Què diria aquesta senyora que avui escrivia a "LV"?

júlia ha dit...

Trobar-se coneguts en una platja nudista és d'allò més... Em va passar a l'illa roja, què feu per aquí, mira, petonets, muà, muà, i tots conills, com diu la senyora vedette. Ara ja estem curats d'espants i la cosa -suposo- seria més relaxada. Clar que també som més vellets i ja no tenim el cuerpo serrano d'abans.

Arare_ ha dit...

Ep, Julia, jo m'hi vaig trobar el profe de matemàtiques, he he he he... (però com que tots anavem igual...)

Hanna B ha dit...

pere, ja duies barret i/o et remullaves sovint el cap? et renovaves el bronzejador sovint? t'hidrataves bebent aigua? (no valen altres begudes)
no seràs pas dels que xerra amb els de la tovaiola del costat oi?
mira com em preocupes..! cuida't i disfruta de les vacances!

pere ha dit...

Ostres, júlia i arare, i una trobada a l'illa roja? No, no, que no m'hi veig en cor, però... a la fi, si coneixem les nostres ànimes (no penseu en cap segona intenció papal), què ens impedeix conèixer el nostre cos tal qual? Aviseu-me amb temps per la qüestió de les varices.

Duia una gorra verda gespa que no em vaig posar perquè només va ser una hora, i no vaig beure res -bec poc fora de les menjades i abans de les 12 de la nit-.
Segur que saps o intueixes, Hanna, que la teva preocupació pel meu cap, síntesi de la meva persona, em va arribar al cor -mai ningú no m'ho havia dit, o gairebé- i que des de llavors et tinc un no-sé-què especial.
No, els tímids no xerrem amb els de la tovallola del costat, i no per falta de ganes en alguna ocasió.