13.7.06

de la importància de les seqüències

El que importa són les seqüències: que funcionin, fins i tot quan resulten un pèl inversemblants –no ho és tot una mica, d’inversemblant?- Si les seqüències se succeeixen ben enllaçades, millor. Si el total és arrodonit, perfecte. Però tampoc no té tanta importància. El que val és la seqüència del moment, la que fa que no tingui tant d'interès la del passat i que no ens importi gaire la del futur.

Recordeu la pel·lícula Mad Dog and Glory, que aquí es va titular La chica del gánster? Ell, Robert de Niro (irònicament “perro loco”), un fotògraf forense de la policia, tímid, avorrit, covard... Ella, Uma Thurman, el regal del gànster al policia durant una setmana, que al principi no té cap interès especial en l’anodí personatge masculí. En aquesta pel·lícula, produïda per Scorsese i dirigida per John McNaughton, que la crítica no va deixar gaire bé, i ho entenc, hi ha dues seqüències que per raons diferents, i tenint en compte el meu tarannà sentimental, encara recordo perfectament.

Mad Dog arriba una nit a l’escena d’un crim amb la resta de la policia. Ell ha de fer les fotos del cadàver, una barreja d’espaguetis i sang. Tots estan seriosos o desinteressats en una situació rutinària. El protagonista s’acosta a la màquina dels discos, hi fica una moneda i, mentre sona la cançó, es posa els guants de làtex, va ballant i va taral·lejant i cantant. Els companys s’ho miren entre atònits i divertits- els clients, impassibles: això és Amèrica-. L’amor triomfa sobre la mort, se li’n burla, en sentit real i metafòric. Inversemblant, però, no ho és de vegades l’amor, aquesta exaltació que et fa prescindir de tota la resta que no sigui tu i ella o ell, que diuen que t’arriba a canviar completament? La cançó, imprescindible, en la veu de Nat King Cole, amb una lletra oposada al personatge que coneixem.


Powered by Castpost



















L’altra seqüència és anterior. Aquest solitari es dedica a fotografiar a la matinada els carrers buits, o gairebé, de la ciutat. Les seves fotos professionals de violència contrasten amb les de la quietud de la nit. Són hores màgiques, potser irreals. De tant en tant, una sorpresa, un imprevist, com el cérvol perdut que es converteix en una aparició, potser un miratge, en un instant en què tot és possible. No sé si ara la nit de Barcelona ofereix situacions semblants, abans sí.


















I la resta de seqüències de la pel·lícula? A qui li importen avui? Què hi fa com acabarà la història?

8 comentaris:

júlia ha dit...

És veritat que, al llarg del temps, només recordes seqüències. Em passa amb pelis i també amb llibres i fins i tot amb coses lligades a la vida personal. Em sembla que a una novel·la que després Redford, crec, va dur al cinema, (El riu de la vida, em sembla) el narrador en primera persona, que explica la història, en un moment de felicitat familiar comenta una cosa com ara: però aquell moment no duraria, perquè no era una obra d'art -cito de memòria-. Una seqüència que sempre he recordat és la de Gades ballant a la matinada de la Rambla, mentre reguen el carrer, a Los Tarantos. No sé perquè el teu cérvol m'hi ha fet pensar.

Arare_ ha dit...

A mi el teu cérvol m'ha fet pensar en un matí de fa molts anys, que jo baixava Rambla avall, al matí, molt d'horeta, quan els turistes encara devien dormir, quan les floristes obrien els seus xiringuitos, quan els ocells de les gàbies dels quioscs d'animalets - ara em sembla que ja no n'hi ha- cantaven i xisclaven perquè intuïen que la nit s'havia acabat, i jo, mandrosa però decidida, me n'anava a estudiar a la Biblioteca de Catalunya, l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (era així, oi que si? em falla la memòria pels noms)... aquella imatge amb la Rambla quasi buida - cosa impensable avui dia- la tinc clavada a dins! com n'era, de bonia, la "meva" Rambla!

Arare_ ha dit...

bonia= bonica (ai, les presses)

contradiccio ha dit...

Aquestes coses son les que et diuen si un es un bon director o no... per exemple... veus dos homes que acaven de matar a una familia i se'n van a la cuina a fer uns santvitxos... el director o guionista ens diu moltes coses amb això... no cal dir-ho amb paraules... els actes descriuen... no només al cine... sino com a recurs literari també seria una genialitat... sense tindre que descriure algú... en paraules... ell es així o aixà... sino amb els seus actes... com feia Dostoievski... menos descripción... xDDD i més metafora jejeje Una gran escena la del ball, molt ben triada.

Xurri ha dit...

La conjunció d'imatge, paraules, estètica i contingut. Em sempla insustituïble per a trasmetre qualsevol cosa. No sé ´com s'ho fan les neuronetes per a magatzemar tanta vida i tant sentiment en tan poc espai, però tinc clar que - al menys les meves - ho fan a base d'escenes, que són molt més rentables en densitat de contingut que les planes escrites i infinitament més riques que les imatges estàtiques. I sí, la seqüència que les encadena - com les melodies i els rítmes a la música - és tant o més important que l'escena aïllada.
Especialment quan són aparentment contradictòries.
Què hi fà el desenllaç?

Arare_ ha dit...

I l'important sempre és el procés.
Tots tenim la nostra Itaca particular.

Petonets blaus.

pere ha dit...

I a més, Júlia, quasi sempre seqüències idealitzades. Si els moments durssin per sempre més ja no serien moments, serien vides, i les vides no existeixedn fins que un és mort (uf, com em poso). M'hagués agradat veure la teva seqüència de Gades.

La conec aquesta experiència teva, arare, i també és molt llunyana. en el meu cas, però, la tinc repetida molts cops, que es confonen en un de llargues pasejades fins que començava a clarejar el dia i jo em passejava de Lesseps fins al port i tornava a casa. Ai...

Jo també sóc partidari, contradicció, encara que no ho sembli, del suggeriment, de les sensacions imaginades a partir dels fets, sense necessitat de descripció dels pensaments concrets. No és fàcil d'aconseguir i en alguns creadors actuals és un fracàs, per moltes raons que ara no cal especificar. És divertida l'escena que has triat per exemplificar.
Un web interessant i singular, el teu.

Què t'he de dir, xurri, si ja ho has dit tu? Els desenllaços no deixen de ser importants, però ens vénen donats, el que importa és el camí i tot el que l'acompanya: el conjunt que es va lligant i deslligant.

Sí, arare, el procés, fins i tot per als qui no tenim una Itaca clara, per als qui només l'entreveiem i no n'estem segurs. Existeix Itaca, o és un somni?

Anònim ha dit...

Super color scheme, I like it! Keep up the good work. Thanks for sharing this wonderful site with us.
»