18.7.06

dubtes estivals

Ara que estic de vacances barcelonines, potser hauria de fer també un descans en el bloc o, al menys, reconsiderar aquesta dèria gairebé diària que m’empeny a escriure alguna cosa sense saber-ne els motius precisos.

Continuar escrivint o no és la primera qüestió. Fer-ho en privat per poder adquirir posteriorment la fama que el bloc em nega, però potser una editorial em proporcionaria, és el segon pensament.

Escriure què? Poesia? La meva sensibilitat s’hi nega? Narracions curtes, contes? La meva imaginació té uns límits notables, i la capacitat de condensació i altres aspectes que requereix el gènere no m’acompanyen. Assaig? La meva totologia rudimentària m’ho impedeix. Teatre? No puc escriure un gènere que m’avorreix. I si intentés donar forma a una novel·la? La novel·la pot ser un calaix de sastre en què em sembla que tindria algunes possibilitats, però sé que seria incapaç de passar-me dies i dies escrivint i sabent ja el desenllaç. Sigui com sigui, sé que al final triaria una història amb la pretensió de reflectir la realitat social que m’envolta i amb la finalitat de conscienciar els lectors, i això crec que ja no es porta. Fem-ne una prova.

(En primera persona). Veig que la dona de la neteja de la feina està distreta, que no treballa com sempre, de tant en tant, a més, li cau alguna llàgrima. M’acosto i li pregunto què li passa. M’explica en un instant –o no, depèn del gènere- la seva vida: casada als 20 anys perquè tocava, dos fills que ara en tenen 29 i 31 i una filla petita no esperada que en té 7. Els fills ja no viuen a casa i el marit té una amant –penúltima notícia- . La dona li retrau i li demana una decisió. El marit renúncia a la muller legítima –de l’altra no en sabem res- però no a la vivenda familiar. Els fills independitzats –el narrador els imagina amb bons oficis- s’assabenten de la situació i amenacen el pare que si toca la mare el pelaran. La mare se sent profundament agraïda per la reacció dels nois, però la seva vida no es pot dir que sigui satisfactòria a partir d’aquest moment–abans tampoc no ho era-, amb un home que ja no estima gens –abans tampoc no l’estimava gaire- i una filla massa petita per fer-li de confident.
Durant l’any següent –cal especificar algun fet del període?- , el narrador-personatge secundari creu que la dona –coses que passen- ha acceptat la seva situació. No la nota especialment trista –és veritat que mai no li ha semblat massa expressiva- i fa la feina més o menys com sempre, tot i que se la veu més cansada –qüestió de l’edat, potser-. Finalment, però, el narrador –jo, ell?- a causa de la confidència d’altres temps, se sent en l’obligació de demanar-li més notícies de la seva vida. La dona li explica que el seu marit –més estrany que mai, i que només menja i dorm i no li passa un euro del seu sou- continua a casa, que la nena té un any més i que, novetat important, els seus dos fills han deixat els pisos respectius i s’han traslladat a casa seva. Ara la dona cuina per ella i la nena, pel marit i els tres fills i les nóvies dels fills que també es troben molt bé a casa la sogra de fet. Planxa pel marit, la filla, els fills i les noies –per elles només alguna vegada-. Neteja pel marit, la filla, els fills i, de tant en tant, per les xicotes dels fills. Els fills i les noies es passen bona part del dia en les cadires, el sofà i altres seients mirant la tele mentre la mare –i sogra de fet- fa la seua segona jornada laboral. La dona comença a estar preocupada perquè no té clar que el seu sou sigui suficient per mantenir tanta gent. El narrador-personatge-jo (o millor un narrador extern?) s’estranya que uns fills amb pis propi i amb –suposadament- oficis consistents, hagin anat a parar un altre cop a la llar familiar. La-dona-de-la neteja-muller-mare-sogra-de-fet li diu que, als 30 i 32 anys respectivament, als seus fills cada cop els resulta més difícil trobar feina de gogós, que el seu cos ja no és el que era... Així que...


Tota la història la caldria farcir amb els sentiments adients, les descripcions pertinents, les reflexions que facin al cas i, en fi, tot allò que calgui segons es vagi avançant en l’escriptura.

Ja ho veieu, jo també me n’adono: cap interès; per molt que l’allargui i entrecreui històries similars i ho tituli alguna cosa així com Badalona Transfer. I, a més, el final és precipitat i inversemblant.

Decididament...

12 comentaris:

Arare_ ha dit...

D'això...has provat a demanar feina com a guionista del Cor de la ciutat?

;)

Sobre tot, no ens deixis sense blog que és un dels meus llocs de referència diària, sisplau,sisplau,sisplau!

Petonets blaus!

júlia ha dit...

Una història interessant, a mi, però, m'agradaria un final rosa, la senyora troba un senyor benestant i els planta tots i fuig. O no troba ningú i fuig igualment... A veure, ja ens diràs que decideixis, ara, el blog no el pots deixar, eh? Si cal farem recapte de diners o productes alimentaris per col·laborar en la seva continuïtat... No és per fer la pilota però és dels que més m'agraden perquè parla de moltes coses diferents, o sigui, és un totoleguisme il·lustrat i documentat i culte.

jaka ha dit...

Ai Pere, però si aquest bloc ja ho es una novel•la !!!
Escriu, escriu !!! :-)))

mar ha dit...

compte que demà és dimecres i et tornes a trobar la senyora... o ella et troba a tu amb... (pijama?)

ara en sèrio, jo sé (de ciència certa...ups, traducció literal...) buenu, això, sé que tens una altra història mooooolt millor per poder escriure i que tu no t'ho vols creure, però és de les poques de la qual jo passaria de la 36 (i tu ho saps)

tu ja m'entens, oi?

aquest estiu penso buscar temps d'on sigui per fer tot un recull dels paràgrafs que tinc escampats per l'ordinador... i llavors faré que t'els llegeixis davant meu... aiii, i no em podràs dir pas que no

mil petons

pere ha dit...

Les teves ordres són desitjos, Arare.
No suportaria ser guionista -tampoc no m'ho demanarien, és clar- d'una sèrie en què dia rere dia es repeteix el mateix esquema.

Què més voldria jo que arribar a un final rosa, Júlia, però tothom sap que la meva imaginació és nul·la i que la història que presento és la realitat tal qual (exceptuant la qüestió de l'edat, que no recordo exactament).
I no em facis engreixar més del compte que he de passejar per les platges el meu tipet tan ufanós -gràcies per les floretes, però; jo també te les envio, ho saps-.

Algun dia escriure realment una novel·la, Jaka, i no sabràs que dir-me. Gràcies per la confiança: per suposat el bloc no pot aturar-se, que ja té vida pròpia.

Tu sempre jugues amb cartes marcades, mar.
Ja saps que hi ha històries que no es poden escriure: on aniria a parar la meva fama de discret ;-)
Ni se t'acudeixi... pensa que tampoc no et donarien fama ni diners: la gent no està per aquestes històries.
1001 petons.

mar ha dit...

pere, ja saps que quan jugo sempre ho faig amb la seguretat de que guanyaré, sinó ja no jugo (seria una pèrdua de temps)

i també saps que jo no vull fama ni diners...només vull la història sencera...aiiissss, i no diguis que una història d'amor com aquesta no és prou bona com per posar-la al paper (encara que només la llegim tu i jo)

bé, ja l'escriuré jo, si cal, però amb els teus esborralls...o sigui que ves enviant-me'ls
i ja anem pels 1002 petons...

pere ha dit...

Ho sé, ho sé. Tu no jugues, vas sobre segur.

Si només la llegim tu i jo... Encara que en el fons hauria de ser una història pública, exemplar: també ho sé. En fi, no siguem críptics amb els nostres lectors i deixem-ho així, aquí.

I van 1003

Hanna B ha dit...

ei, aquesta sub trama dels comentaris m'ha enganxat... quina curiositat!!
pere, potser aquesta història per una novel.la no, però per a un llibre de relats curts seria perfecta. podries recopilar històries de dones de neteja, i ho dic ben seriosament. n'hi ha tantes al nostre país amb històries dures i alhora surrealistes...

pere ha dit...

Sempre ho he dit, hanna, que les subtrames es poden convertir en els motius principals;-)
Segur que sí, hanna, però em sembla que actualment no estan gaire de moda en literatura, tot i que surten en molts programes de televisió, fins a la saturació.

Xurri ha dit...

Atesa la teva evidentment prolífica activitat, crec que no és necessaria cap el.lecció dràstica: pots ser novelista - o assaigista - o totòleg i a l'hora mantenir la teva activitat bloquera.

És evident que omples un buit social. Al menys a mi. ejem. (No pressure)

pere ha dit...

Ho sé, xurri. Era pura retòrica d'escriptor ;-) que necessita confirmació i ànims. Una altra cosa és que asprirés a cobrar per dir ximpleries (encara que alguns ho aconseguiexen).
Gràcies, els buits socials són el meu destí.

Anònim ha dit...

Your site is on top of my favourites - Great work I like it.
»