7.7.06

per a petits i grans

Llegeixo al suplement “Cultura” un article de Bru de Sala que em sorprèn per desacostumat en el tema en el seu cas –potser no ho és, però la meva memòria de subsistència no m’ho aclarirà-, per la claredat expositiva i lògica, per la capacitat de concentració i per la justesa del pensament . És titula “Las piernas del cerebro” i us en transcric uns fragments en català –espero no trair-lo excessivament- per tal d’anar una mica més ràpid en la còpia.

No abomino dels valors i la seva transmissió. Una combinació d’epicureisme i estoïcisme no aniria gens malament a les nostres societats. La meta, en fi, de tota construcció humana individual és anar progressant per camins que condueixin a la bondat, a la indulgència amb les debilitats alienes, als intents de correcció de les pròpies, a la integritat com a meta, a una certa plenitud vital, no exempta de petites renúncies assoliments (èxits?) certs, que entenc com l’única font de satisfacció amb un mateix. Però això a l’escola, tal com podem concebre-la, no es pot aprendre. Els valors, els que siguin, i no sempre són positius, impregnen l’atmosfera, són ambientals, ho amaren tot: millorar-los no és la feina dels educadors sinó de tots.

La primera part del fragment, la que concreta els valors desitjables, la trobo tan encertada que avui no se m’acudiria afegir res més, potser sí que ho faria demà, però tampoc voldré, ja en tinc prou. En la segona part ens recorda el que tots sabem però que de vegades dissimulem: l’escola té un paper molt relatiu, cada vegada més petit en l’intent de transmissió d’aquests valors, si és que intenta transmetre’ls. Fins a quina edat és poden adquirir o canviar uns valors adquirits és una cosa que en Bru de Sala no especifica i que a mi se m’escapa, però em temo que alguns dels principis exposats són propis del període de creixement físic i que poca cosa s’hi pot fer en l’edat adulta, si és que realment es vol, és clar. Observeu que en l’article es parla de “construcció humana individual” i no s’insinua la construcció humana social. En aquest aspecte, la transmissió de valors i la seva fixació, lligats als anteriors, potser no és tan fàcil de discernir o potser l’autor ja no si veu amb cor, és clar que potser només són una conseqüència i adequació dels anteriors.

En l’article, encara que fins aquest moment no ho ha exposat, Bru de Sala parla bàsicament de l’ensenyament, del paper de l’escola, d’una diversitat que de vegades oblida o dilueix l’essencialitat, del moment adequat per a la transmissió de valors i coneixements. Diu que s’haurien de dedicar les primeres etapes d’aprenentatge escolar a incrementar la lectoescriptura i la capacitat de càlcul. Completament d’acord, i que difícil en la part que em toca per raons diverses en què ara no m’entretindré. Deixo de banda la part central de l’escrit –vosaltres decidireu si el voleu llegir en la seva totalitat- i copio el darrer paràgraf, les conclusions, en què justifica la humilitat aparent del programa escolar proposat, i qui diu escolar, afegeixo jo, diu social.

El programa pot ser titllat de modest, si ho preferiu humil. No ho és. L’objectiu és ascendir pels dos vessants. Una, la comprensió del llenguatge escrit i el perfeccionament de l’expressió pròpia, que són un i el mateix. L’altra, el càlcul, en primer lloc numèric, després abstracte, combinatòria conceptual. Això és el primordial, juntament amb la memòria, que és el camp pel qual transita la intel·ligència, la majoria de vegades amb una extraordinària i cansada lentitud, excepcionalment amb un brillant galop. Sobre com procurar-se una existència emocional satisfactòria, per exemple, en sabem molt poc, de manera que és millor no intentar ensenyar res. A comprendre, a calcular sí que es pot ensenyar, mitjançant la creació de noves connexions, producte de l’esforç individual. Amb això gairebé és suficient.

Aquí queda. Es pot discutir, pot ser simplement un punt de partida, però em sembla d’una lucidesa important. Sigui com sigui, tot s’ha de dir, per a la majoria d’individus o d’institucions no deixarà de ser paper mullat, massa difícil de portar a la pràctica, cosa del futur o idees del passat.

7 comentaris:

Montse ha dit...

L'infant assenyat és aquell que creu en allò que diu el llibret d'escolaritat.

L'adult normal és aquell que viu dins les coordenades que li han estat assignades, ja que la societat "li "diu" a l'individu què és exactament allò que pot fer a la vida i què és allò que en pot esperar.

Estar col·locat en una societat significa trobar-se en el punt d'inersecció d'unes forces socials específiques i es belluga en el marc d'uns sistemes perfectament delimitats.

Les coordenades dins les que l'individu pot moure's i pot decidir han estat traçades per d'altres, que no tenen res a veure amb ell,que segurament ara ja són morts i enterrats.

La localització de l'individu dins la societat és un recull de regles que cal obeir...

Estem, d'alguna manera, "captius" (que no captivats) dins el sistema. I l'escola també forma part del sistema...

Ja paro, ja paro, que em vaig enrollant. Massa idees vull expressar i se m'acaba el temps i el "paper". Hauré d'aprendre a sintetitzar una mica més.

Bru de Sala, de vegades, l'encerta. (Més vegades de les que sembla).

Malgrat la desafortunada disquisició, petonets blaus per aquest divendres.

Anònim ha dit...

El senyor Bru de Sala, que és totòleg i sap de tot, segons sembla, no fa res més que recollir moltes opinions actuals sobre el tema, o sigui 'deja vu'. Aquestes idees les he llegit i escoltat a Salvador Cardús, moltes vegades, des d'un coneixement més profund del tema. El fet és que devem l'escola actual, amb la seva papanateria progre i l'oblit de la base de tot el que s'ha d'ensenyar: llegir, escriure, comptar i pensar, a molts Brus de Sala i molta progressia dels setanta. Si aleshores algun mestre dels de la base hagués gosat dir el contrari l'haurien enviat a la tenebra fatxa. Sempre surt algú als mitjans per dir el que és obvi des de fa molt de temps però era -abans- políticament incorrecte. Efectivament, la transmissió de valors no és cosa -només- de l'escola i l'escola ha de tenir prioritats més acadèmiques. Si s'ensenya a llegir en profunditat ja no fa falta tota la parafernalia de l'educació en valors, de la qual, ai, tots tenim pecats, vaig ser partidària en altres temps jovenívols. Però, al capdavall, amb aixo dels valors s'acaba adoctrinant en un sentit o un altre. Per exemple traient els infants a protestar només quan les guerres els fan els americans...

Hanna B ha dit...

com a exemplar deficient d'escola hippy que volava estrambòticament pel damunt de minúcies com la força de voluntat i les obligacions, i els horrors de les memoritzacions, i ho deixava tot en mans de la sàbia natura (uns llestos, els altres tontos), crec que només amb la base de tot el que s'ha d'ensenyar que comenta la júlia ja n'hi hauria prou. tot i no tenir base d'aquesta, però, tinc algunes eines que m'han anat prou bé per a la vida (del vessant espiritual o moral, o ètic. ejem)

miquel ha dit...

Sí senyora, arare, un bon recull de frases, amb una mica de desesperança, si n'he de fer cas, perquè el que qui més qui menys volem es desfer-nos d'uns límits que sovint nosaltres mateixos ajudem a crear.
A mi m'agrada en Bru.

Va, Júlia, que en altres temps als totòlegs els anomenavem renaixentistes, no siguis dolenta amb en Bru de Sala. És clar que no diu cap novetat, però penso que ho sintetitza força bé i no afegeix palla i consideracions ètiques innecessàries. El que sempre trobo a faltar són les consideracions sobre els valors o aspiracions socials, col·lectives de llarga durada, però suposo que això actualment és una quimera.
Comparteixo el que dius en la resta del comentari, tot i que encara se'n fa ben poca cosa i tenim unes tendències a l'adoctrinament notables.


la part de números no la domino, hanna, i l'altra, poc, però amb aquesta en tindríem prou per anar més o menys tranquils. De la memòria -que no de memoritzar- ja n'he parlat algun cop, i em sembla un dels pocs elements distintius de l'ésser humà. (jo crec que també sóc ètic ;-)

Xurri ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Xurri ha dit...

Estic força d'acord amb el Bru de Sala. Base, base!! (i a sobre de la base, els valors, ja sigui mitjançant la família, els amics, la societat o l'escola).

Venint d'una escola progre també, la batacada a l'institut a 1er de BUP va ser notable, quan vaig descobrir que a 7e hauria d'haver fet classes de física i química, però no n'havíem fet cap - estariem discutint els valors o corrents a alguna mani antiFranco sense permís previ dels pares, que ens ho feien, aixó!!

miquel ha dit...

De vegades, xurri, un no sap si ho volem fer tan bé que diversifiquem més del compte o som realment estúpids. Tenir 12 anys i no saber llegir ni escriure és per fer-s'ho mirar. Sobre els valors, continuo pensant que qui té més influència és la família (sigui del tipus que sigui).
Però segur que te'n vas sortir molt bé.