Què hi farem si avui sóc críptic?

Dos és ideal, tres pot ser sensacional, quatre potser és equilibri, més és multitud. Un sap aquestes coses, un coneix les seves limitacions. Un, que ja és gran, cau de tant en tant en un parany que hauria d’evitar. Un entén que continuarà, no demà, però potser més endavant, molt més endavant, fent el mateix que avui. Un, avui, pensa en una pel·lícula –recordeu l’escena al restaurant on demanava crancs de riu en veu alta al cambrer?- en què el protagonista ho volia fer el millor possible, però no en sabia més i arribava un moment en què deia alguna cosa així com “déu meu que difícil és parlar (penseu en el verb que us vagi millor) sempre així!”. Un, que és lent per captar els detalls, les concrecions, té no obstant, sempre l’ha tingut malgrat les aparences, una empatia important, i pateix quan els altres pateixen i sap que pateixen (poseu el verb equivalent que us sembli que no tinc ganes de buscar la precisió) i sap per què, i ho troba confirmat posteriorment. Un, avui, se sent trist perquè com sempre, la seva empatia li ha servit per detectar però no per corregir i perquè pensa que té una part (les gradacions no són el seu fort) de culpa. Un se sent trist perquè li sap greu la tristor (el substantiu precís és cosa vostra) dels altres (el masculí és una convenció lingüística). Un ara escriuria un contrapunt divertit perquè sap que podria, però avui un no vol. Un sap que no fa servir l’estil i el to que li és propi, però avui ho necessita escriure així. Un sap que el dos, el tres i el quatre que voldria, amb temps lent, en altres circumstàncies, ja no serà possible i li sap greu. Un sap –ho sap tothom- que demà serà un altre dia i que la vida continua. Un, finalment, demana disculpes per escriure aquí el que caldria escriure en un altre/altres lloc/llocs.