2.7.06

Què hi farem si avui sóc críptic?

Dos és ideal, tres pot ser sensacional, quatre potser és equilibri, més és multitud. Un sap aquestes coses, un coneix les seves limitacions. Un, que ja és gran, cau de tant en tant en un parany que hauria d’evitar. Un entén que continuarà, no demà, però potser més endavant, molt més endavant, fent el mateix que avui. Un, avui, pensa en una pel·lícula –recordeu l’escena al restaurant on demanava crancs de riu en veu alta al cambrer?- en què el protagonista ho volia fer el millor possible, però no en sabia més i arribava un moment en què deia alguna cosa així com “déu meu que difícil és parlar (penseu en el verb que us vagi millor) sempre així!”. Un, que és lent per captar els detalls, les concrecions, té no obstant, sempre l’ha tingut malgrat les aparences, una empatia important, i pateix quan els altres pateixen i sap que pateixen (poseu el verb equivalent que us sembli que no tinc ganes de buscar la precisió) i sap per què, i ho troba confirmat posteriorment. Un, avui, se sent trist perquè com sempre, la seva empatia li ha servit per detectar però no per corregir i perquè pensa que té una part (les gradacions no són el seu fort) de culpa. Un se sent trist perquè li sap greu la tristor (el substantiu precís és cosa vostra) dels altres (el masculí és una convenció lingüística). Un ara escriuria un contrapunt divertit perquè sap que podria, però avui un no vol. Un sap que no fa servir l’estil i el to que li és propi, però avui ho necessita escriure així. Un sap que el dos, el tres i el quatre que voldria, amb temps lent, en altres circumstàncies, ja no serà possible i li sap greu. Un sap –ho sap tothom- que demà serà un altre dia i que la vida continua. Un, finalment, demana disculpes per escriure aquí el que caldria escriure en un altre/altres lloc/llocs.

8 comentaris:

Xurri ha dit...

Ai, Pere, se t'ha de reconèixer l'habilitat de l'encert: l'imatge del Nicholson es exacta!!

Dos, tres, quatre... qué em passa que (gran com sóc) encara necessito diluïr la massa crítica per que la vergonya pot més que la tafaneria?. I qué em passa que (gran com sóc) encara no reconec que la tafaneria em pot més que la vergonya? I com puc ser tant canela per a no preveure que el factorial de 4 em diluirà la vergonya, però també incrementarà factorialment els parells d'ulls. I a aquestes alçades, com puc pretendre ignorar que no sóc un èsser sociable? Que puc seure i xerrar - ho he après - però que no ès natural en mi. I com puc tenir - a sobre, sabent-ho tot -la santa barra de queixar-me? ja callo.

Vaig a la cuina a fer-me un bon cafè, intentant no trepitjar les línees de les rajoles i rumiant com m'aplica aquella dita "Si me hubieran hecho objeto sería objetivo, pero me hicieron sujeto".

gemma ha dit...

Un somriure.

mar ha dit...

aiii, pere
ara només et dic bon dia i marxo al carrer a barrejar-me entre/amb la multitut...
després et dic la meva, d'acord?

vinga, un petó perquè el trobis quan et llevis
:)

mar ha dit...

multitut =/no= multitud
(ja és habitual que faci moltes faltes quan teclejo... si no fos així, no seria jo)un somriure

Arare_ ha dit...

Gràcies per ser.-hi

mar ha dit...

va ser un dia genial:
assolellat, la companyia perfecta, la paella deliciosa, la conversa immillorable... aiii, que bé que m’ho vaig passar.
És d’aquells dies que es queden gravats a la memòria
gràcies per ser-hi
saps, cadascú té el seu encant i el teu és aquest que dius, el d’amagar-te darrere un davantal i retirar-te vora el foc i passar calor fent la paella i el de fer (sense demanar-ho) que t’ajudin les persones que hi tens més confiança...i el de patir per tots...

que avorrida i estressant seria la vida si tothom fos (per exemple) com jo, que sóc extravertida, que xerro pels descosits, que em fico a tot arreu...i en definitiva enlloc...

(la resta del comentari te l’envio per mail perquè és molt llarg)

petons

Hanna B ha dit...

per a mi també va ser un dia ben bonic i emocionant, el tema facilitat social ja em sé que no el tinc gens, crec que ja ho havia avisat, però disfruto molt escoltant parlar els altres, per exemple, ahir. no sé pas si es va notar...
una abraçada empàtica pere, espero que els records es tornin més favorables amb el temps!

pere ha dit...

Què m'has d'explicar, xurri? Sabia que una imatge cinèfila, fins i tot d'una pel·lícula que alguns -molts- menyspreen valia més que les altres paraules.

També t'envio un somriure i te'n dec uns quants gemma.

Ets tan positiva, mar, que qualsevol maldecap que un pugui tenir s'ha d'esvair necessàriament al teu costat. Què faria sense tu? Gràcies per fer possible la trobada i gràcies per la resta del comentari.

Ei, arare, que si jo no vinc no és fa la paella. No, seriosament: tu ets una delícia.

Els records són favorables, hannab, només faltaria. Això és una altra cosa. A mi també m'agrada escoltar la gent i encara més saber que la gent accepta que no cal que aprli si no vull.