6.9.06

37 dioptries

La nova temporada m’agafa més estàtic del normal i em perdo els pocs esdeveniments que em podien interessar, com l’homenatge-negoci de Dioptria. Ja fa 37 anys? Resulta que Pau Riba, el més dinàmic i el més estàtic, enderrocat i reconstruït, els va fer acabar cantant a tots. Però el negoci continua...

No opino, llegiu si voleu: aquí i aquí, i encara una actualització sobre el concert aquí. I si no, escolteu la cançó mentre aneu seguin la lletra. Adverteixo que és un homentage, el meu, desinteressat i sincer, com tots els homenatges. Al final teniu una carta de Pau Riba, segons ens diuen, publicada al bloc “Cau de fans” (amb permís, pol riveil).

L'HOME ESTÀTIC
Lletra i música:Pau Riba

Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l’entén
perquè és mestra d'una escola.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.


Powered by Castpost

Aquesta carta electrònica la vaig rebre el 3 de juliol, teclejada pels dits d'en Pau Riba: ...segueixo anant de kul rigorós, i el cap m'explota. m'estan preparant un "homenatge al dioptria" que en realitat és una eplotació descarada. sí: de mi i de la meva obra. han fet veure que em volien donar una sorpresa (cosa impossible perque, segons el seu propi guió, jo hi he de figurar reiteradament com a protagonista), per mantenir-me en la inòpia fins que han tingut tot el pastís cuinat -a la seva manera, segons els seus dubtosos gustos i criteris, i sobretot, a remolc dels seus inexpressables interessos- i ben repartidet entre ells. i aleshores, d'avui per demà, m'ho han explicat, per sobre (la sorpresa s'acababa aquí), sense entrar en detall, sense confessar tot el tinglado que hi ha al darrere, i ens han posat a tots a currar, han fotut mà al nostre arxiu, a la nostra hemeroteca, a les nostres fotos (per no haver de pagar als fotògrafs que les van fer), m'han posat davant les càmares, de video i de fotos, m'han fet recordar tot el quehan volgut, ens han avassallat, ho han trepitjat tot, ens han demanat contactes i telèfons, intermediacions, l'oro i el moro. i tot, ¿a canvi de què? d'uns hipotètics drets d'autor, la meitat dels quals es quedarà la sgae. a part d'això, ni les gràcies. pitjor: les gràcies els hi he de donar jo a ells. per l'any pau riba... com fins i tot s'han atrevit a publicar. pels 35 anys de dioptria (que en realitat son 37). per tot el negoci que pensen fer uns i altres i que aixafa tots els meus plans immediats perquè coparan el mercat, el saturaran, o ja ho han fet, vaja, car ja està tot dat i beneït: es parlarà del pau riba a totba (tan políticament incorrecte, tan artisticament acabat, tan comercialment impresentable i molest) hi tingui res a veure i sense que hi pugui dir res so pena d'aparèixer com un desagraït. a sobre ho faran de qualsevol manera, amb pocs mitjans, sense simpatia, sense interès -tot i que no sense interessos-, sense rigor professional. una indecència, vaja, un complot del que jo m'he anat assabentant per boca de tercers i en el qual hi està ficada tota, o una grandíssima part de, la professió: les revistes més importants, tv3, l'auditori, algunes discogràfiques, els responsables de circuits de teatres i ajuntaments, part de la crítica, la sgae... i algunes de les persones més influents del sector. fins i tot el conseller. per més inri, quan, per una d'aquelles coses del destí se'ls hi ha escapat de les mans i s'han trobat amb què els executors d'un documental sobre com es va fer el disc (una peça clau, pel que es veu) s'han desenganxat del projecte i, aprofitant que no hi ha res escrit ni firmat (tots es fa per la cara, aquí, sense un duro, per suposat, no hi peles per fer favors als artistes, tots hem de col•laborar a fer país), s'han buscat la vida per fer-lo i presentar-lo com déu mana i d'una manera molt més digna, aleshores em citen amb urgència, m'expliquen un cúmul de bestieses i fan recaure sobre mi la responsabilitat de l'èxit de tota la operació: o firmo a favor dels uns o firmo a favor dels altres. apa! per si no en tenia prou. i no firmar a favor d'ells vol dir tanncar-me les portes de totes les institucions durant anys. de per riure! mirant de convèncer-me, fins i tot han arribat a dir-me que havíen pensat concedirme el disseny del decorat, jo que soc tan bon grafista... ja veus: és la guerra. i tot, sin comerlo ni beberlo. jo estava tan tranquil manegant artesanalment els meus petits destins, que és com a mi m'agrada fer-ho, la meva opció, i resulta que mentrestant uns quants altruïstes carregats de bona fe, gent que m'estima, m'estaven arreglant la vida sense que jo atinés ni a sospitar-ho. per descomptat, la meva reacció ens ha fet veure a tots -a mi el primer- fins a quin punt arribo a ser desagraït i humanament rèptil. quina insospitada baixa estopa, la meva! P.R.

8 comentaris:

Xurri ha dit...

Aquest noi (en Riba) escriu com en Saramago. O gairebé.

jaka ha dit...

Avui he vist/sentit la noticia a la Tele, i m’ha sobtat que diguessin que s’havia fet una mica a contracor d’ell. Ara ho entenc mes.

Hanna B ha dit...

oh, oh, oh! que trist llegir això... el marketing es menja l'art a queixalades i sense mastegar ni assaborir ni res... entenc el pau riba i el seu emprenyament, jo sóc dioptria fan i visca els peus descalços i els mitjons al cap..!
l'home estàtic és una de les meves preferides, en canvi a la noia de porcellana no li se veure la gràcia...

Arare_ ha dit...

hanna b, jo "em vaig criar" amb Noia de porcellana... aixxx i el vinil "Dioptria" el dec tenir per casa. I corria la llegenda urbana que en un recital (ara se'ls en diu concerts, però abans eren recitals) Pau Riba es va estar tota l'estona tocant el pito (el xiulet)i hi va haver part del públic que se'n va anar emprenyat i part del públic que el va aplaudir per la seva genialitat. Coses de la vida. JO només puc dir que un cop vaig anar a veure un recital de Sisa a Zeleste i el paio va aparèixer vestit de diari (si: de papers de diari)... o sigui que això no era llegenda urbana, que jo ho vaig veure amb els meus ullets encara no miops!

Bon dia, Sr. Saragatona, i bon dia a tots els seus comentaristes.

Viatger ha dit...

Doncs jo hi vaig ser , i tot i que no he estat mai un gran fan del Pau Riba, pero si d'algunes de les seves cançons (aquesta del home estatic i la noia de porcelana) , si es cert que he anat seguint tota la colla del Grup De Folk i els seus entorns (Sisa, Pascal Comelade, Jordi Pujol, etc)

I com em varen convidar m'hi vaig apuntar ràpidament. El concert hi va haver de tot, pero en termes generals fou molt interessant, en algun moment un xic pesat per alguna canço un xic llarga i d' algun "sortit" (com sempre dins d'aquests entorns pauribarencs). Aquest revivaivals son com tornar 30 anys endarrera, (evidentment aixi havia de ser en un homenatge al Pau Riba ) ja que d'això es tractava.

El que si em va impactar al principi fou la de recursos tecnics que hi havia( p.ex. 7 cameres de TV·) i que estigues quasi ple l'auditòri. Tambe tenia noticies de que el Pau no pujaria al escenari, i al final hi va pujar (l'escusa que va donar a l'entrevista que li va fer TV3, es que els seus fills, que varen cantar els darrers (Pastora). l'hi varen demanar i no es podia negar.

Gracies Pere per poder escolar altre vegada la canço !

pere ha dit...

Ostres, xurri, un no sap mai si parles seriosament o fas com jo. Vale, quan hagi llegit en Saramago ja et diré què.

Jo, jaka, ja veus que de totes maneres parlo d'"oides" i de "llegides", però no hi ha dubte que el negoci s'alterna amb el plaer, i que els muntatges son una constant: ara i abans.

Fet, Hannab, la propera trobada la farem diòptrica, sense excuses. D'acord? No et tiris enrere. Ja ho veus, jo també voto per l'home estàtic, i entenc que la crueltat ,o el que sigui, de Noia de porcellana costi d'acceptar, però és una bona cançó. N'haurem de parlar...

Bona nit, sra. arare. Ja veig que algun dia ens haurem de reunir per comentar llegendes i realitats de Pau Riba. Una altra és aquella en què... No, ja en parlarem.

Bé, viatger, per una crònica de primera mà: una mica d'enveja. Potser a mi m'hagués agradat, però gairebé segur que prefereixo la realitat, encara que sigui vella als homenatges. Què sé jo.
Ja ho saps, pots venir quan vulguis a escoltar la cançó.

Albi ha dit...

HOMENATGE POPULAR ALS 37 ANYS DEL DIOPTRIA

El 23 de setembre, dia de “la Rosa de Tardor”, llenço la convocatòria de trobar-nos al Parc de la Ciutadella a la plaça de la Cascada (17h.), per retre el nostre homenatge al Dioptria i a en Pau Riba.
Porteu guitarres qui les sàpiga gratar, veniu a cantar, veniu a escoltar, veniu a compartir, a picar de mans, a ballar, porteu flautes i timbals....fem la nostra festa al marge i ben lluny dels que tot ho maneguen, decideixen i controlen. Estenem una xarxa i pesquem el màxim nombre de “peixos” que puguem.
Senzillament que es trobi la gent que estima el Dioptria i l’obra d’en Pau. Una festa tranquil·la per celebrar i cantar les seves cançons. No hi haurà escenari, ni càmeres, ni llums, ni so, ni barra de bar...res de res...la festa la farem els que hi siguem cantant les seves cançons. Us hi esperem!

PUGEU A LA BARCA QUE NAUFRAGAREM!!!

Pol Riveil. “Pau Riba Cau de fans”

Himens ha dit...

S'estrena el documental amb la vida de Pau Riba el 6 d'Octubre

www.deixamenpau.com

Salutacions