el coño de la bernarda (amb perdó)

Em miro una estona –llarga- la tele a la nit. Parlen sobre la immigració. Si es presentés aquí, votaria Pimentel, perquè de moment la meva consciència –laxa, tot s’ha de dir- no em permet fer cap tria. Però ni Pimentel (tampoc no magnifiquem, i compte, que només li he sentit poques paraules -tampoc no ho considereu una provocació-), que va més enllà de les realitats a curtíssim termini dels polítics professionals que no troben cap altra professió més rendible –i que segurament seria un pèssim conseller perquè acabaria no acceptant les servituds de partit, com ja es va demostrar, ni entendria que el que volem és que ens diguin que demà, només demà, podem ser els més guapos-, es presenta, ni nosaltres el votaríem, perquè el seu català deu ser pitjor que el de Montilla, i ... El ni és inacabable.

En una pausa em distrec i miro el piromusical barceloní. El realitzador de TV3 s’ha equivocat completament, o no. Les imatges dels focs no m’interessen gens, col·lapsades pel popurri de jazz sensacional que ens ofereixen. M’hi enganxo i en vull més, i més, i més. Però tot s’acaba i només em queda desitjar que editin un doble o un triple amb aquesta història d’una de les músiques que prefereixo (encara que s’hagin colat el rock i el pop, o el que sigui).

Dos dels meus nebots estudien a Girona. El més petit fa tres anys va treballar en una oficina relacionada amb el totxo, fa dos anys va fer de manobre, aquest any ha treballat juliol i agost en un restaurant. El meu nebot petit a aprofitat la setmana que li quedava lliure abans de tornar a Girona per fer unes vacances curtes amb un amic (que havia treballat en un altre restaurant) a Benidorm. No és que tingués cap preferència per la població, però era l’oferta més barata que va trobar i era suficient per les seves expectatives de sol i de discoteques. El meu nebot petit aquest estiu guanyava més de 1000 euros al més en una feina que no havia fet mai. Quan acabi la carrera i comenci a treballar en la seva professió, és molt possible que no estigui tan ben pagat (?).

El seu germà gran, l’altre nebot, a qui també estimo molt i que té un bloc perdut que no us enllaçaré, aquest estiu a treballat en dues feines. Ha dormit poc, i com que les dues feines suposaven un cert grau de perillositat, ha guanyat molts més diners que el seu germà petit –potser que jo-. Quan acabi la carrera, estic segur –no hi ha dubte possible-, el meu nebot gran no guanyarà ni la meitat de diners que cobrava aquest estiu. Dunbto que el meu nebot es dediqui a exercir la carrera que estudia perquè li agrada i perquè té unes aptituds extraordinàries per exercir. El meu nebot preferirà, mentre el cos aguanti i continuïn els contactes, dedicar-se als negocis relacionats amb el turisme.

Un pensa que està molt bé que el país prosperi i que es necessiti gent de fora perquè els d’aquí ja no donen abast. Un pensa que no importa que les fàbriques –i el que vulgueu- es traslladin a Polònia –o on vulgueu-, que prou falta que els fa, i que després ja buscaran un altre lloc. Un pensa que és ,molt bonic tenir tantes cases i que vingui tanta gent a gaudir-ne. Un pensa que l’any que ve encara necessitarem més immigració, amb papers o sense, perquè els seus dots nebots, i d’altres com ells no seran suficients a cobrir les necessitats del totxo i el turisme. Un està content pel progrés del país. En definitiva, un creu que són quatre dies i que no cal preocupar-se gaire del model de societat del futur a mig termini. Si avui funciona el model econòmic del totxo i el turisme, no pot ser que funcioni sempre? Un pensa que d’aquí uns quants anys els seus nebots ja hauran trobat el seu camí. Un pensa que en aquest “coño de la Bernarda” (aquest i l’altre), que deia un dels contertulians de l’Àgora, encara hi cap molta cosa. Models econòmics de futur? Que hi té a veure la immigració? A viure, que són dos dies.

Ara posaria una música de jazz, una improvisació, però em fa mandra buscar i pujar al castpost, i tornar al bloc. Que cadascú es posi la musica que vulgui, i compte amb el foc.

(post escrit sota la influència formal de Louis- Antoine Caraccioli)