alegria, és festa major!

És festa gran. Fem un parèntesi –encara un altre-. Deixo constància gràfica que he arribat quan ja la Lindo havia fet el seu discurs que demà llegiré en el diari, i els cometaris. Banderes a les fosques perquè els focus prescindeixen del cel, no fos que... Veig somrients, massa lluny potser, l’hereu de la Corona i el Justicier (sic). Gegants, dracs i lleons sorgeixen de la pols acompanyats de veus i focs. Sona la música. No sé què pensen els nens il·lusionats que enlairats al fanal mig m’acontenten. En pujar per la Rambla, mentre esclaten els focs, una turista saberuda exclama : Barceloneta !, i un no sap si és desconeixement o prima la ironia. Demà passaré per la fira del llibre. Continua la festa de la Mercè fora dels barris.

En arribar a casa entro en els blocs. La meva amiga es casa. Li deixo un poema. No sé si faig bé, perquè Espriu ... ja el coneixeu. El que compta, però, és la intenció i el desenllaç.


Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven focs que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de la pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l'amor vencerà la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.


Va, va, alegria. Escolteu el pregó. O no era aquest? A mi em sembla que sí. Fa no fa, és el de cada any.


Powered by Castpost
























POSTERIORMENT...
Llegeixo a “L V” alguns detalls sobre el pregó de la Lindo i els aldarulls moderats de partidaris i detractors separats pels Mossos al mig de la plaça. No m’agrada gens l’eslògan recurrent “Jo també sóc...”. Quina dèria a voler ser qui no s’és! El que no diu aquesta Vanguardia –que consti que és el diari que llegeixo més-, que em semblava que s’encongia i perdia color segons la pluja, però que vaig esbrinar que era segons es movia la vaga dels seus assalariats, és que quan jo vaig arribar les úniques pancartes visibles –espectacle poc festiu, cal dir-ho- eren les dels propis treballadors del diari. Deu ser qüestió de modèstia, aquest intent de no fer publicitat del que passa a la pròpia casa per molt important que ho considerin.