18.9.06

els punts sobre les is

Un comentari d’en Litus –se’m va avançar- em va fer retrobar amb un tema que mai no he dominat en un dels seus vessants, el menys poètic. El fragment diu així:

“El culpable del trànsit de la divisió de paraules i els signes de puntuació de les escoles als llibres és Carlemany: una autèntica paradoxa del destí, perquè, com ens explica el seu biògraf Eginhard, aquell rude militar barbaflorit, emperador dels francs, padrí de Catalunya i avi d’Europa, va aprendre a llegir tard, amb dificultats, i no va passar mai de ser un alumne mediocre malgrat que s’endugués cada dia al llit les eines d’escriure per realitzar exercicis. Carlemany, però, amb la característica veneració per la cultura que experimenten justament els que n’estan ben mancats, va disposar la reorganització del sistema escolar de l’Imperi i va promoure una renovació espectacular de l’escriptura, en la qual la divisió de mots i la puntuació foren novetats companyes de la bellíssima lletra que els paleògrafs anomenen carolíngia.”

Josep Maria Pujol, Joan Solà. Ortotipografia.

En la meva feina més ben remunerada –poc, si us he de dir la veritat-, observo una tendència a tornar a l’època precarolíngia, cosa que no em disgustaria del tot –caldria matisar i parlar més extensament de l’ortografia i altres insignificances de la llengua escrita, però, malgrat que aquest pot ser el lloc, no és el moment-. Ara bé, el fet ve acompanyat d’un menyspreu notable per l’estètica cal·ligràfica, i per aquí ja no passo. És clar que, per altra banda, quin sentit té avui agafar el llapis (oh, l’olor del llapis quan l’afines –maleïts portamines que ens tempten!-), el boli , la majestuosa ploma o el retolador –ecs!- si el teclat i l’impressora ja fan la feina per nosaltres? En temps propers, els antics instruments d’escriptura seran únicament cosa d’especialistes o de fetitxistes: difícils de trobar i de comprendre, vestigis del passat.

Per cert, li haurien de fer un monument a l’inventor del punt i coma (el mateix que el del punt i de la coma); un signe com aquest demostra una vegada més que la realitat supera la ficció i que l’art de l’escriptura no es troba a l’abast de tothom. I encara un altre per cert: sabíeu que l’inventor d’aquest signe va ser el mateix que el de la coma i el punt? Segur que sí; però el que potser desconeixíeu és com va anar la cosa. Resulta que es trobava un dia escrivint un dels seus tractats i en repassar-lo va veure que una pausa que havia considerat curta (coma: un segon) calia allargar-la, però no excessivament (punt: tres segons), va ser aleshores quan va pensar a restar una coma del punt, i així va néixer el punt i coma, que va anomenar punt menys coma (posteriorment, per raons d’economia de llenguatge, va quedar la denominació actual). En fi, no us vull cansar amb els petits i lamentables –per alguns- detalls de la història de la puntuació ni dels emoticons (evolució romàntica posterior;-), de manera que faré un punt i a part (quatre segons: un dos, tres, quatre)

Potser un altre dia podem parlar dels dos punts, de les cometes, dels punts suspensius, dels parèntesis, dels guions –sé que n’abuso-, dels claudàtors i els bonics punts volats tan nostrats... Ara, deixeu-me fer un punt i final (pausa indefinida, fins demà).

26 comentaris:

bitxo ha dit...

Avui també marxaré a dormir havent après una cosa més. Un post excel·lent, pere. Vaja, com la gran majoria. Un petó ben llarg, sense punts ni comes :)

pere ha dit...

Després de les teves paraules i el teu petó, potser seré jo qui no podrà dormir ;-) Un petó sense parèntesis i un pèl (punt?) volat.

bitxo ha dit...

M'agraden els punts volats... perquè no toquen de peus a terra ;o) Bona nit!

pere ha dit...

Bona nit, bitxo. Em sembla que ens haurem de plantejar de fer alguna cosa conjunta (s'admetran accionistes), alguna cosa com el "bloc dels insomnes". Vaig pensant les bases.

bitxo ha dit...

És una bona idea, a la qual m'apunto... Ja m'aniràs informant! ;)

pere ha dit...

I tant!

pere ha dit...

Adverteixo als matiners, que no ens feu cas a la bitxo i a mi, que podeu participar; (pausa: un, dos) ei, si voleu. Per exemple, no es el mateix puntuar que puntualitzar (gran tema, també).

júlia ha dit...

Malgrat que sóc partidària de la puntuació, constato que, per desgràcia, tot es va reduint al punt i a la coma i encara bo. El fet és que la lectura en veu alta es fa molt menys que en altres èpoques, malauradament, al meu entendre, i sense aquesta lectura en veu alta el poder de la puntuació minva força. Un altre tema és el dels accents gràfics, que jo suprimiria, car no els veig necessaris i crec que així es va fer amb l'anglès. Molt interessant tot el que expliques. Per cert, sobre els sous del professorat, en el context actual crec que no estan malament. El problema és que en moltes professions 'els millors' o els que la gent creu millors es poden enriquir, ja que amb el prestigi aconsegueixen ser contractats pels rics, però en el nostre camp els millors resten en l'anonimat més absolut. Si fossin altres èpoques sí, que podria venir un aristòcrata i fitxar-nos per preceptors dels seus cadells, per exemple. Establir-nos pel nostre compte és, avui, pràcticament impossible.

Arare_ ha dit...

Tinc l'esquena "partida" d'ensenyar els nens i nenes a agafar bé el llapis. Quan, després de molts anys de fer de mestra he fet de psicodallonsis, m'han arribat nens i nenes - la majoria- que no sabien agafar el llapis, que agarrotaven els dits i els canells - i com a conseqüència també l'avantbraç- d'una manera que fa feredat i ningú no dóna importància actualment a aquest fet.

Quant a l'estètica, per mi, un escrit en l'idioma que sigui, ple de faltes d'ortografia, és com un vestit ple de llànties. I us ho dic sinceraent: em fa mal als ulls.
Una vegada vaig dir això mateix a la UOC - la Júlia ho pot corroborar- i se'm volien menjar. Deu ser perquè fins i tot alguns professors escrivien amb faltes d'ortografia.

Quant als signes de puntuació, aquí (mea culpa) cometo moltes errades que sé que he d'intentar superar i que espero superar amb bona voluntat i, evidentment, estudiant-me'ls. És una assignatura pendent que tinc en el món de l'ecriptura.

Bon dia tingui, professor, hem de puntualitzar - que no puntuar- algunes coses vostè i jo!

;)

Una altra utilitat del punt i coma, ben simpàtica, per cert, tot i que hi ha qui n'abomina, de les icones d'expressió internautes.

Arare_ ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Arare_ ha dit...

Fe d'errades:

sinceraent = sincerament

ecriptura = escriptura

hem de puntualitzar = vull dir que hem de fer petar la xerrada!

:)

Petonets.

Dan ha dit...

Fascinant. A partir d'ara em miraré la puntuació amb altres ulls.
Gràcies per la informació.

martí ha dit...

Eps, poca broma amb la lletra carolina, que per als qui ens agrada llegir llatinades, és una autèntica delícia (dissertacions sobre puntuació paleogràfica apart)

De fet, només et venia a comentar que aquest cap de setmana vaig trobar el meu vell puntax, i em va fer tanta il.lusió que ara el porto tot el dia a sobre. Amb el llapisset de l'Ikea.

Ai, no sé si venia gaire a tomb, però mira, ja està dit :-)

bellosoli ha dit...

ei! molt interessant tot i que m'ha fet sentir profundament ignorant perquè mai no se m'havia acudit de pensar en l'origen dels signes de puntuació. La coma, el punt i els dos punts els utilitzo sovint. El punt i coma, però, és la meva creu. No pas perquè no m'agradi sinó perquè mai no l'he sabut utilitzar. M'agrada quan el veig escrit però em sento incapaç d'incloure'l en cap mena d'escrit que faci.

Xurri ha dit...

Jo n'abuso, del punt i coma. I dels guions. I dels parèntesi. I de les comes. I dels punts. I de les cometes. I de les admiracions. I de les interrogacions. I de les conjuncions. I m'equivoco amb els apòstrofs. I amb els accents. I faig faltes.

Ejem.

Hanna B ha dit...

jo sóc de punts, senyal de l'encaparrament que em caracteritza. els punts i comes, com a la resta de comentaristes, m'agraden molt. especialment des de que signifiquen fer l'ullet ;)
així sí que n'abuso...
també estic intentant actualitzar els signes de puntuació amb els + i els * i els ^ però com que encara no m'he aclarit amb el significat, no crec que s'expandeixin massa...
ai, i la bona lletra, m'encanta. de fet sospito molt de la gent que té mala lletra (jo mateixa sovint...)

Lluna ha dit...

Jo tampoc havia sentit a parlar de l'origen dels signes de puntuació. És interessant.

Ara, de petita vaig fer un munt de quaderns de cal.ligrafia. Suposo que si ara fos petita no em farien fer-los...

aiguamarina ha dit...

Apassionant! Ja deus imaginar quin d'ells em dona més curiositat Þ

Una abraçadota!!

pere ha dit...

Jo, Júlia, crec que cada vegada puntuo més malament. Tens raó quant a la lectura en veu alta ben dirigida, és imprescindible, o al menys important, per una bona puntuació posterior. En la puntuació, de totes maneres, també hi ha modes: en textos de fa uns quants anys s'observen yendències que ara han desaparegut, i viceversa. En canvi, jo no tocaria l'accentuació -ara no discutirem motius-, que em sembla. per altra banda molt fàcil de dominar, infinitament més que la puntuació.
Dona, algun dia haurem de parlar de la qüestió de sous i incentius i farem taules comparatives tenint en compte perillositat i tot el que calgui; el que passa és que a la nostra professió solem tenir molt esperit de servei i som molt conformistes, ho saps prou bé.
Realment, les possibilitats de promoció són gairebé nul·les, encara que alguns ja troben alguna coseta, ja, no cal citar noms.

Encara m'hauràs de fer classes de correció cal·ligràfica, Arare: la meva lletra tan aviat s'inclina a la dreta com a l'esquerra, es fa gegantina o resta relativament petita, es barregen signes tipogràfics amb ...no continuo.
Tens raó amb les faltes d'ortografia, una de tant en tant distreu, però és que en alguns casos cal posar-se ulleres de sol. Estic amb tu.

Tu sí que ens passes informació interessant, Dan. La puntuació, a la fi, és un complement de la personalitat.


Respecto les teves aficions, Martí (i comparteixo aquesta).

I tant que venia a tomb això del Puntax, que alguns no deuen saber què és i no saben el que es perden. Instrument d'un cert perill, per altra banda. Encara en venen o ja són relíquies?


Sí que pot ser interessant, bellosoli. De totes maneres no he volgut ser cruel i m'he deixat una sèrie de signes que ens podrien marejar més que el punt i coma, signe, que em sembla que la majoria fem servir de manera molt personal la majoria de vegades.


No ens menteixis, xurri, tu el que ets és una escriptora molt personal que acabarà fent escola. Ho sé.


Sí que és veritat que tu ets de punts, Hannab. I de minúscules ;-)També crearàs escola. estàs igualment detectada i aviat faré un estudi del teu sistema.
Si algun dia arriba a les teves mans un text meu manuscrit, segur que no deixes mai més cap comentari per aquí: qualsevol mala lletr al costat de la meva és una obra d'art (surrealista sí cal, és clar).

Jo també vaig fer força quaderns de cal·ligrafia, lluna, però en el meu cas van servir de poc, als deu o dotze anys vaig fer un canvi espectacularment regressiu que ha anat empitjorant amb el temps. No sé si aar fan molta o poca cal·ligrafia, això ho sap més la Júlia. A mi el que m'admira és la lletra d'aquesta gent gran que han anat relativament poc a l'escola i tenen un estil magnífic.

pere ha dit...

No m'acollonis, aiguamarina, tant com apassionant...
Ho mig imagino, però mulla't més. Una abraçada també.

bitxo ha dit...

Jo també tinc un Puntax ben guardat... és un dels meus tresors :)

Arare_ ha dit...

Jo, en canvi, sempre he preferit les maquinetes als puntax... metàl·liques, ep!

aiguamarina ha dit...

Ja he descobert que era el puntax, o al menys em crec que ho he endevinat :))) alló que tenia forma de ferradura o de guillotina però fixe, per fer punta als llapisos?

Juas quines expresions et gastes Pere, no volia acollonirte, però el cert, es que hi han post que no m'acaben d'enganxar, però aquest m'ha semblant interessant, per el qué, però crec que més per el com,
d'arrerament em plau més.

Jajajajaja ja saps de quin parlava...

Una abraçadota!!!

pere ha dit...

Jo no en vaig arribar a tenir mai de Puntax, però alguna vegada me'n van deixar algun i era una aventura, no em quedava cap llapis sencer. Porta'l a la pròxima trobada, bitxo, jo poso els llapis.

Sí, les maquinetes metàl·liques són imprescindibles. A mi el que també m'agradava eren aquelles màquines que es fixaven a la taula i tenien la possibilitat de treballar amb diversos gruixos. Manual, eh, res d'elèctrica.

Aiguamarina, tu si que deus ser jove ;-)
No hi ha què sense com, i viceversa. T'entenc -em penso-, però cal aconseguir l'equilibri, ep, si es pot.
Uf, una mica més i m'escanyes. Te la faré suau.

Anònim ha dit...

com es dic al catalá aquest 3 puntets totseguits un al altre, aixi... que el mon ja tinc prau dels...

Anònim ha dit...

Cercava una paella, un arrós bomba(sic), mirant-s´hi, ho trobat un poeta, traductor. Voldria veure altres "post", però son tants. Indicaries on he d´anar o què he de fer per "dui un article" trobar el que jutjes mès interessants.
Abraço.