els punts sobre les is

Un comentari d’en Litus –se’m va avançar- em va fer retrobar amb un tema que mai no he dominat en un dels seus vessants, el menys poètic. El fragment diu així:

“El culpable del trànsit de la divisió de paraules i els signes de puntuació de les escoles als llibres és Carlemany: una autèntica paradoxa del destí, perquè, com ens explica el seu biògraf Eginhard, aquell rude militar barbaflorit, emperador dels francs, padrí de Catalunya i avi d’Europa, va aprendre a llegir tard, amb dificultats, i no va passar mai de ser un alumne mediocre malgrat que s’endugués cada dia al llit les eines d’escriure per realitzar exercicis. Carlemany, però, amb la característica veneració per la cultura que experimenten justament els que n’estan ben mancats, va disposar la reorganització del sistema escolar de l’Imperi i va promoure una renovació espectacular de l’escriptura, en la qual la divisió de mots i la puntuació foren novetats companyes de la bellíssima lletra que els paleògrafs anomenen carolíngia.”

Josep Maria Pujol, Joan Solà. Ortotipografia.

En la meva feina més ben remunerada –poc, si us he de dir la veritat-, observo una tendència a tornar a l’època precarolíngia, cosa que no em disgustaria del tot –caldria matisar i parlar més extensament de l’ortografia i altres insignificances de la llengua escrita, però, malgrat que aquest pot ser el lloc, no és el moment-. Ara bé, el fet ve acompanyat d’un menyspreu notable per l’estètica cal·ligràfica, i per aquí ja no passo. És clar que, per altra banda, quin sentit té avui agafar el llapis (oh, l’olor del llapis quan l’afines –maleïts portamines que ens tempten!-), el boli , la majestuosa ploma o el retolador –ecs!- si el teclat i l’impressora ja fan la feina per nosaltres? En temps propers, els antics instruments d’escriptura seran únicament cosa d’especialistes o de fetitxistes: difícils de trobar i de comprendre, vestigis del passat.

Per cert, li haurien de fer un monument a l’inventor del punt i coma (el mateix que el del punt i de la coma); un signe com aquest demostra una vegada més que la realitat supera la ficció i que l’art de l’escriptura no es troba a l’abast de tothom. I encara un altre per cert: sabíeu que l’inventor d’aquest signe va ser el mateix que el de la coma i el punt? Segur que sí; però el que potser desconeixíeu és com va anar la cosa. Resulta que es trobava un dia escrivint un dels seus tractats i en repassar-lo va veure que una pausa que havia considerat curta (coma: un segon) calia allargar-la, però no excessivament (punt: tres segons), va ser aleshores quan va pensar a restar una coma del punt, i així va néixer el punt i coma, que va anomenar punt menys coma (posteriorment, per raons d’economia de llenguatge, va quedar la denominació actual). En fi, no us vull cansar amb els petits i lamentables –per alguns- detalls de la història de la puntuació ni dels emoticons (evolució romàntica posterior;-), de manera que faré un punt i a part (quatre segons: un dos, tres, quatre)

Potser un altre dia podem parlar dels dos punts, de les cometes, dels punts suspensius, dels parèntesis, dels guions –sé que n’abuso-, dels claudàtors i els bonics punts volats tan nostrats... Ara, deixeu-me fer un punt i final (pausa indefinida, fins demà).