22.9.06

tardoral

No tinc cap casa: les comparteixo. De la d’aquí, quan ja fosqueja, surto furtivament amb la bossa de plàstic. Com en Sagarra –ell al matí, segons contava, i jo a la nit- deixo els llibres que ja no em caben –com fer la tria?- als peus de la Caputxeta . No arribo al cistell massa enlairat. Continuo pujant. A la tornada, des de l’Open, veig que al banc del costat de les figures una parella va fullejant sota la llum grogosa (darrera novetat closiana) els llibres que potser eren meus. Somriu la Caputxeta, somriu (?) el Llop, i jo...

I així un dia i un altre, fins que una part de l’espai torni a ser verge i torni el cicle a començar. No em reca que el que jo ja no llegiré –tot en castellà-, ho aprofitin els que acaben d’arribar que busquen en aquest passeig de Sant Joan (o és de sant Joan, ja en parlarem: anunci d’un altre post) noves passions interminables que el seu cel no els va donar. He estat temptat d’escriure una dedicatòria en els primers fulls, alguna cosa així com: “el pes de la literatura sovint és molt feixuc, el podràs transportar?”

Com els arbres que es desfan de les fulles, potser demà també deixi algunes pantalles en els bancs amb posts antics que no recordo o que recordo massa, negre sobre blanc brillant. Potser demà, quan torni a començar la nit i els gossos em saludin udolant i el passeig torni a ser ple de vells i nouvinguts i d’atletes casolans i de ciclistes impacients i de cotxes inquiets que el travessin ignorants i d’alumnes que entrevisten calmats la jubilada en pau en un intent d’aconseguir arrodonir el seu treball de recerca i els gronxadors descansin sense els riures infantils i les mares radiants ... Potser demà torni a passejar mirant els ulls dels nous lectors que anuncien primaveres i no tardors.


7 comentaris:

martí ha dit...

Dels de llegir a poc a poc, i amb nota alta. Magnífic.


Que tingueu un bon dia!

clara ha dit...

Sempre es trist haver de desfer-te de llibres...

Hanna B ha dit...

benvolgut, estic llegint el llop estepari i aquest escrit teu m'hi ha transportat, de nou... molt evocador..!

Xurri ha dit...

A la foscor relativa d'en Clos (o del seu Hereu) deus recordar una mena de pare noel d'incògnita, anacrónic i cultural.

Aquest post m'ha agradat molt. Serà qeu ja l'anunciaves :o)

(veient el que fas amb algunes lectures castellanes, valoro especialment que de tant en tant llegeixis els meus post-its. Poter acabarem al banc també?).

Xurri ha dit...

qeu = que
poter = potser

(perqué no rellegeixo abans de fer "clic"???)

pere ha dit...

Gràcies. Bon dia també per a tu, martí.

Ho és clara, ho és, sobretot pels adoradors del paper com jo; encara que sàpiga que difícilemnt llegiria més els llibres que vaig deixar.

Gairebé no recordo gens El llop estepari: trobés que l'hauria de tornar a llegir? Sempre que estic cansat m'agafa la vena evocadora i malencolica, uf.

Quan no llegeixi els teus post-its, xurri, és que ja no llegiré res (o tu no els escriuràs). De fet, no acaben en un banc, comencen en un banc i he de suposar que tenen més vida que la que jo els donaria.
No llegeixes abans del clic perquè llegeixes després ;-)

bitxo ha dit...

Encara que ja t'ho vaig dir ahir, ho torno a repetir: un escrit preciós amb regust de tardor :)