tardoral

No tinc cap casa: les comparteixo. De la d’aquí, quan ja fosqueja, surto furtivament amb la bossa de plàstic. Com en Sagarra –ell al matí, segons contava, i jo a la nit- deixo els llibres que ja no em caben –com fer la tria?- als peus de la Caputxeta . No arribo al cistell massa enlairat. Continuo pujant. A la tornada, des de l’Open, veig que al banc del costat de les figures una parella va fullejant sota la llum grogosa (darrera novetat closiana) els llibres que potser eren meus. Somriu la Caputxeta, somriu (?) el Llop, i jo...

I així un dia i un altre, fins que una part de l’espai torni a ser verge i torni el cicle a començar. No em reca que el que jo ja no llegiré –tot en castellà-, ho aprofitin els que acaben d’arribar que busquen en aquest passeig de Sant Joan (o és de sant Joan, ja en parlarem: anunci d’un altre post) noves passions interminables que el seu cel no els va donar. He estat temptat d’escriure una dedicatòria en els primers fulls, alguna cosa així com: “el pes de la literatura sovint és molt feixuc, el podràs transportar?”

Com els arbres que es desfan de les fulles, potser demà també deixi algunes pantalles en els bancs amb posts antics que no recordo o que recordo massa, negre sobre blanc brillant. Potser demà, quan torni a començar la nit i els gossos em saludin udolant i el passeig torni a ser ple de vells i nouvinguts i d’atletes casolans i de ciclistes impacients i de cotxes inquiets que el travessin ignorants i d’alumnes que entrevisten calmats la jubilada en pau en un intent d’aconseguir arrodonir el seu treball de recerca i els gronxadors descansin sense els riures infantils i les mares radiants ... Potser demà torni a passejar mirant els ulls dels nous lectors que anuncien primaveres i no tardors.