terra (11 de setembre)

Els arqueòlegs i investigadors d’Ullastret treballen amb una obsessió. Busquen una cosa: exactament busquen un cementiri. Han partit de la hipòtesi que Ullastret és un poble indígena –ciudad ibérica, diuen les pancartes- i sospiten que podria haver estat habitat per un poble celta d’urnes –pels Urnesnfelder-, com n’han trobat alguns al sud de la Gàl·lia. Si trobessin un cementiri d’aquest tipus tindrien la satisfacció de veure confirmada la seva teoria. I així treballen amb aquesta il·lusió, que és obsessiva. Per ara, però, no han trobat cap cementiri d’urnes. Podria molt ben ésser que el fet fos natural, donada la quantitat irrisòria d’anys que fa que remouen la terra. Fins al moment present (agost de 1966) no han trobat res que s’hi assembli. Ho trobaran algun dia?

I després hi ha el paisatge que es pot contemplar a quatre vents del pujol d’emplaçament de les ruïnes. Les ruïnes són molt importants, admirablement ben tingudes, d’un interès creixent. Però fins i tot quan es tracta d’aquestes coses tan notables arriba un moment que es tenen ganes de seure en un banc, badar una mica i fumar un cigarret.

Josep Pla. El meu país.


Allá donde ha paz y perfección, se realiza en el tiempo lo que en el espacio adopta la forma de una tierra prometida, sea Israel para los hebreos caminantes del desierto, sea Itaca para Ulises en el océano.

Juan-Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos.


A les cinc encara és massa aviat per a les aglomeracions de visitants. Deixem el cotxe en la primera explanada, on se’ns adverteix que no hi ha vigilància i que anem amb compte amb els robatoris –com?- i pugem lentament fins a la muralla entre les oliveres. Anem resseguint els espais de la ciutat morta que es va assentar en aquest turonet. Fa una calor moderada d’inici de tarda que el vent dissimula. No veig grans diferències entre aquestes pedres i les ruïnes de masos i corrals de la meva terra d’origen. Tot es qüestió de temps, però no d’esperit, de sensacions. Arribem al cim i entrem al museu. És curiós com les eines dels pagesos han canviat tan poc durant els segles –ara és diferent, és clar-. Llegeixo històries mil·lenàries i encara més, relaciono orígens i poblacions, m’assabento de nomadismes i sedentarismes, observo el passat ordenat en vitrines, comparteixo informacions sobre propis i forasters amb autòctons i estrangers.

















Al final queda la realitat d’aquesta plana riquíssima que des del banc i fumant un cigarret contemplo en semicercle, sense cap més intenció que la de badar i gaudir una mica amb la varietat dels colors d’aquesta part del país: aquesta terra per on van passar i es van quedar els ibers i ara jo, i demà, uns altres, més tard, encara uns altres. De fet no penso en res, fumo el cigarret, vaig divagant amb la vista per cultius, muntanyes, riu, pobles grans i petits. És la pau del moment sense cap altra consideració, el temps immòbil, sense búsqueda. Potser només una mancança em mig intranquil·litza, han desaparegut de la plana les oliveres, l’arbre que més m’arrela a la meva petita terra d’origen, trobo a faltar el seu caos i el seu mediterranisme primigeni, substituït aquí per espècies més productives, més caduques, més domesticades, més necessitades de la mà de l’home.

















Tornem a baixar pel pujol. Pel camí recupero les oliveres -i el xiprer amistós i el pi humil- , aquí només ornamentals, només recordatori de les que encara donen oli, però també estranyament humanitzades en les seves formes impossibles. En arribar a l’esplanada , el cotxe del nostre costat té el vidre de darrere trencat i un francès potser explica al de la grua les circumstàncies del robatori. Hem tornat a l’altra realitat.

Avui, en algunes de les les nostres terres, tornarem a sentir l’himne i les propostes d’última hora, les grans promeses, les petites campanyes, i onejaran banderes amb barres, amb estels i sense, i fins i tot amb creus. Ho escoltaré i ho veure (us deixo la versió sense lletra dels Segadors–ja la hi posareu o la reinventareu- de Ros Marbà, gentilesa de la Generalitat), mentrestant, continuaré arrelant-me a la terra, més enllà de l'himne, per si de cas, i a la meva manera, fins que m'hi fongui.



Powered by Castpost