Germana la Pluja

Cada vegada que plou amb una certa intensitat o, més ben dit, cada vegada que plou alguns dies seguits en aquest país nostre de sequedats, recordo aquest text impossible i circumstancial (massa circumstancials la majoria dels seus textos?) de l’Eugeni d’Ors.

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dones a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel.les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja!Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.

Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907


Des de la perspectiva actual, aquesta –i algunes altres- és una proposta, una realitat de ficció, tan romàntica pel que té d’utopia, de mentida –què haguessin fet els noucentistes sense poder passejar?- que només es comprèn si la situem en el seu moment. Una arribada al classicisme des del romanticisme. No són romàntics tots els ideals?

La pluja, per a la majoria dels mortals mediterranis, és un moment de malenconia, de mirades des de darrere de la finestra, de petites letargies vagament felices, de crispació quan ens toca moure’s d’un lloc a l’altre, de recuperació de velles essències que potser escriurem en un bloc, de ganes de mullar-se si som amos de nosaltres mateixos i de petició de treva si ens manen uns altres, de protestes hipòcrites, de bondats rurals, de nits més dolces quan agafem el son mentre ens acompanya distant, de llibres vells a casa, de memòries passades, de caragols en les pauses, d’apoteosi del temps de TV3, de paraigües fa temps perduts, de notícies insòlites. La pluja, la pluja persistent que ens acompanya aquests dies, sabem que és només un parèntesi, que tornarem al sol de la calor o el fred. La nostra pluja és més un miratge necessari i cíclic que una realitat, és un conte de fades.

Si alguna vegada plou tres anys seguits, ja en parlarem.

P. S. Surto a la terrassa i m'adono que la Germana Pluja i el Germà Sol m'han deixat aquest bolet al test del roser. Després d'obervar el fet insòlit em pregunto si m'arrisco o el deixo tranquil.