el d'avui

L’Arare em demana un impossible en aquest joc dels memes: que li digui quin és el meu millor post. Com ho puc saber si n’he escrit més de ... entre els de la vella barcelonablocs que ens va deixar amb el cul a l’aire i els de Blogger? Podria dir que el millor post és el darrer –si fos escriptor de ficcions en paper seria una resposta acceptable-, podria triar-ne un que hagués tingut força comentaris, com el de l’amor de fa pocs dies –te’n recordes?-, podria escollir aquell que tenia una intenció que tothom va captar, o el que ningú sabia que de què anava, malgrat que a mi em semblava tan diàfan, podria ser el que va fer que tal o tal altre m’enllacessin –ho sé-, o el que va fer que algú que mai no deixa comentaris em parlés sobre el cansament del càrrec, podria ser el que mai no escriuré, era això, bitxo?-. Quin és el millor post? Pura subjectivitat sense importància en aquests clos petit en què ens movem. El millor post, Arare, és el que fa que tu –i vosaltres- continueu passant per aquí, tan si us veig com si no. Quin post triaries, Arare? I tu?

I continuo amb el post del dia, que és el millor que avui se m’acut i que va de cançons, perquè la música ... Oh, la música!

Baixava ahir per la Rambla i em vaig trobar una d’aquelles aglomeracions que em molesten tant, però la bandera i el so encara poc perceptible en van fer esbossar un somriure. I és que em vaig trobar sense saber-ho participant en una celebració de la Semana de México a Barcelona. No em vaig aturar per no perdre la màgia, sinó que vaig continuar el passeig a pas lent mentre m’acompanyaven el corrido i els barrets mexicans brodats –no aquestes andròmines per protegir el cap dels ases del sol que venen en les botigues de souvenirs- m’obrien camí. He de tornar a repetir que Mèxic és el meu amor platònic? He de confessar que la meva padrina em cantava de petit les cançons de Jorge Negrete ("yo no tuve la desgrasia de no ser hijo del pueblo...") i que les cançons i la meva padrina m’enamoraven? Us he de parlar de la Teresa, mig mexicana, mig catalana i una mica suïssa –cap contradicció, us ho asseguro-. Més tard, a la Plaça Reial (agermanada amb no sé quina altra plaça mexicana), els mariachis continuaven amb ranxeres i corridos, i amb venda de "boletos". Avui, al Poble Espanyol. Algú hi ha anat?

I una altra cançó d’avui. Mirava just després de dinar El sastre de Panamà i, en un moment determinat, dos dels protagonistes acompanyen l’americà borratxo a casa. L’americà va cantant una cançó al taxí. No la recordava, no sé si l’havia sentida mai. Canvia l’escena i jo em quedo amb les ganes de tornar a sentir la cançó. No sé com fer-m'ho perquè no conec el títol ni l’intèrpret, i no crec que només escrivint Brendan Gleeson a Google n'obtingui cap resultat. Al final, però, he trobat la cançó a CineOJO , el bloc d’un xilè que parla de cinema. Escolto “Todavía cantamos”, de l’argentí Víctor Heredia (Sabina i Serrat canten alguna cançó seva). M’agrada més la versió americanitzada de l’actor perquè la puc contextualitzar millor i perquè s'acosta més a la realitat que jo desitjo, però no la podré tenir (la cançó). Per cert, algú en sap alguna cosa del Panamà actual?


Powered by Castpost

I ara, tant si heu escoltat la cançó com si no, us he de dir que aquí s’acaba el millor post del dia i que no el repassaré: imagineu-vos que és escriptura automàtica surrealista.

No hauria de passar el meme, però ho faré. Com que prefereixo els nombres parells, triaré 6 blocs. Espero que siguin sis blocs impossibles, a qui no hagi demanat una altra vegada aquesta història dels memes (faig una volta blocaire per no repetir), que pensin que la cosa no va amb ells. Té:

En Jaume, que altres feines té.

El Llibreter, només si confessa el nom de la llibreria.

La Katrin, amb la condició que ens digui si té un altre àlias, si no, no.

L’antiga Llum, que en algun lloc deu continuar (res no s'acaba sinó que es transforma;-)

El President, que em sembla que s’ha acomiadat a la francesa.

L’Eulàlia -vacances llargues- , que fa un silenci insuportable.


Em desdic, encara poso un enllaç –o he de dir vincle?- més. També li demano el meme a en Joaquim, del Brasil. Tot i que en els seu cas la resposta és fàcil, com podeu comprovar. Que quedi, doncs, en 7, número màgic.

Ei, Arare, ja sé que no era això, però estic segur que la cançó t'ha agradat. No era això?