9.9.06

aigua

A vegades vaig a Banyoles. La població m’agrada. Hi divago tranquil·lament i sense cap fixesa. Els dimecres -dia de mercat- hi ha moviment. Els altres dies tothom treballa sense fer gaire soroll. Els banyolins –que encara porten la por del feudalisme del monestir- són molt treballadors. És agradable en una població on tothom treballa, passejar-se sense fer res. La quantitat d’història i de coneixements que hi ha concentrada en la població és excepcional. El paisatge dels seus voltants és meravellós. El llac és un prodigi de color. A vegades resulta –per a cada dia- massa bonic. Sembla un llac de diumenge. Això fa que sigui molt difícil de captar. Als pintors els ofega en terra ferma. Als poetes, encara més. En aquest sentit és una altre enigma.

Josep Pla. De l’Empordanet a Perpinyà.



De otro lado, el lago, o, mejor, la mera superficie de sus aguas, tiene el significado de espejo, de imagen i autocontemplación, de conciencia y revelación.

Juan-Eduardo Cirlot. Diccionario de símbolos.



Arribo al llac – potser els banyolins en diuen estany, no ho sé- un dissabte ennuvolat tocades les set. Vorejo l’aigua i tinc la sensació de diumenge i de temps aturat. Imagino la possibilitat que els que passegen, estan asseguts, badant o llegint, intenten pescar..., entrin a les casetes i surtin vestits com en un conte de Txejov per fer una berenada o per agafar una barca, les dames protegides amb ombrel·les d’un sol inexistent.













Quan arriba la nit, costa de distingir els ànecs immòbils vigilant en totes direccions a la vora de l’oficina d’informació. I s'hi m'hi quedo, en la quietud dels blaus i dels reflexos? En travessar Banyoles de tornada a casa, a penes em fixo en la ciutat.















Actualització sociopolítica

Escolto intermitentment la marató d’en Clos: primer les paraules de comiat a l’ajuntament on parla “de les petjades d’alegria...” –ai, el subconscient de l’exalcalde, que entre empremtes, ditades i petjades ha trobat la paraula més justa a la seva acció de govern municipal: els peus-; més tard, escolto com s’autoproclama ministre de justícia, potser encara enderiat, en de pensament, en la seva novíssima ordenança municipal de bons usos barcelonins i sabedor que la indústria és aliena a les seves possibilitats, lluny de la seva experiència magistral en comerç i turisme (sic)... Quan Clos es retiri de la política activa –activa és un parlar- els psicoanalistes freudians i els lingüistes declararan unes jornades de dol, segur.

Home, que Rubianes opti ara per estrenar a la seu de Comissions...

Definitivament, torno al temps immòbil de l'estany, al seu enigma proper i comprensible.

14 comentaris:

Violant de Bru ha dit...

Són teves les fotografies? Maquíssimes. Molt poètic i crític. Deus estar content que marxi el Clos. I del Portabella què n'opines? Tinc curiositat.

Anònim ha dit...

Quina relliscada el Clos !!! :O

Aquest estany a mi em produeix un “ yu, yu” com un cal fred i mes ara que fa poc vaig llegir el llibre de Jordi Garcia Ferrer i Àngel Vergés Gifra. El drac aquós. Folklore, història i tradició de l'estany de Banyoles. PREMI DE CULTURA POPULAR JOAN AMADES, Premi Ciutat de Tarragona.

miquel ha dit...

Sí que són meves, Violant. Gràcies. Ja sé que a tu també t'agraden les imatges i en tens de molt maques.
Entre nosaltres, que marxi Clos i es quedi el seu hereu (disculpa el recurs fàcil) m'és indiferent.
Ai, la curiositat... Però no la defugiré, encara que no en sàpiga la finalitat. Qui dius? Pere Portabella...? No, deu ser l'altre Portabella... Què vols que et digui? Jo parteixo de la meva experiència i sé com n'és de difícil organitzar 30 o 40 persones, així que desconfio d'aquells que n'organitzen milers sense dir-nos quins subordinats els ajuden. I si vols que sigui més concret, no conec personalment cap polític, de manera que la meva opinió es basaria en les paraules, i ja saps com en són d'enganyoses. Finalment qualsevol polític que es passi més de vuit anys en aquesta professió és un engany, així que...Ho sento, Violant, de nom de reina, per no respondre com cal.

És que Clos, Jaka, sempre camina sobre gel. Que l'hagin nomenat ministres pot indicar dues coses, que el càrrec no té cap importància i que el que val és el funcionariat a les seves ordres o que qui patina també és en Zapatero (o que no els importa prendre'ns el pèl).

Els estanys poden produir calfreds -és veritat que la seva immobilitat és misteriosa i potser amenaçant- o tot el contrari: cal passejar-s'hi.
Haurem de llegir la teva proposta bibliogràfica

Montse ha dit...

Genial post, Pere. Sempre ho són, però avui m'has "pillat" desprevinguda.

I com és - per altra banda- que sempre podeu penjar fotos? jo puc el dia que puc, normalment blogger em diu que tararí que te vi!

Quant a Clos, em quedo amb la tercera opciió per part de "tots ells": No els importa prendre'ns el pèl.

País!!!!

Un petó per tu.

Hanna B ha dit...

el llag de banyoles té quelcom de màgic, recordo amb enyor un vespre de viatge de final de curs de vuitè, amb tres nenes i jo ficades enmig del llac i sense poder tornar, per algun impediment malèfic o similar, i un senyor molt renegós que va trigar molt però al final va arribar i ens va remolcar. tot fosc i sinistre. gran aventura, aquella...
la relliscada del clos és l'inici de la temporada, sap que l'observem i no se'n pot estar de fer el pallasset...

Hanna B ha dit...

m'he explicat fatal: erem dins una barca, i no hi havia manera de moure's, ni remant. dimensió desconeguda a tope. o triangle de les bermudes. o qualsevol dels renecs que ens va llençar l'arrendatari de la barca :)

Hanna B ha dit...

arrendador!!
si es que estic abduida pel teu post, pere....

Anònim ha dit...

El llac o estany de Banyoles va ser durant molts anys un indret màgic, hi passava sovint perquè el meu pare era de Mieres i molts anys el portàvem al poble per la festa major i esmorzàvem al llac i anàvem a donar cacauets a la carpa Ramona. He de dir, però, que aquell fet horrible dels avis francesos ofegats, a causa de l'avarícia i la irresponsabilitat, me n'ha donat una visió diferent i ara gairebé em neguiteja, l'indret. Una mostra de com els catalans no som 'tan diferents' ni responsables i que quan es tracta de diners es juga amb el que faci falta. Per cert, recordo també una llegenda que em feia molta por en la qual una noia s'escapa de casa per anar al ball, el dimoni en forma de cavaller l'ajuda a passar el llac i... torna a casa i mor amb la mà del diable marcada a l'esquena, molt edificant, oi? Crec que la recull Constans, un banyolí emblemàtic.

Anònim ha dit...

Per cert, volia evitar parlar de Rubianes, però crec que, segons les darreres notícies, el director i la consellera és van 'arrugar', el mateix Rubianes admet que si li haguessin donat suport hauria fet l'obra i que els va veure 'alleujats' en retirar-la. NO tot es culpa del batlle...

miquel ha dit...

Gràcies, arare, tu que em vols bé.Va, en el fons rots els països són igual, aquí més, és cert.
Doncs no sé que dir-te de les fotos. A mi sempre me les deixa penjar, o gairebé. Demà li preguntaré al responsable si et té mania :-)

Uf, és veritat Hannab que la màgia del llac encara et té enganxada. M'imagino les quatre nenes desolades i l'ogre del llac venint a rescatar-vos i les posteriors converses sobre l'aventura.
Jo feia molts anys que no hi anava i ja veus que nome´s vaig atrevir-me a passejar-hi per la vora no fos cas que... Te'n recordes de la Maria de la Mercè Rodoreda i la seva relació amb l'estany?
L'altre dia, però, i a lhora que hi vaig anar, l'estany em va semblar idíl·lic. Hi has de tornar.

Veig que la primera part de la teva experiència banyolina (carpa Ramona inclosa) és divertida i satisfactòria. En la segona part, el llac, ja ho saps, no en té cap culpa, sinó els que s'aprofitaven de la seva atraccció. Realment va ser molt gros ... i només una mostra del que podria passar a molts llocs. No som nosaltres els que vam inventar allò de "la pela és la pela".
No la conec, hauré de buscar aquesta llegenda tan edificant que dius. Les llegendes populars sovint són terribles.
És clar que no tot és culpa del batlle i que juguem amb hipocresies i pressions en aquest cas, però l'assumpte no deixa de ser de l'Espanya negra, que és possible que des d'aquí no es vegi amb tota la seva magnitud. M'ha agradat l'article de Sagarra d'avui a "L. V." Trobo que l'encerta, sense donar-li m´s importància de la que té.

Anònim ha dit...

Doncs, Pere, ja has vist que Sagarra, precisament, remet a un cas semblant a França en el qual els responsables no es van acoquinar i van fer front a les amenaces. Si en això es va cedint...no anem bé, encara que admeto que tots som humans (humanes).

Anònim ha dit...

Sobre l'accident de Banyoles, crec que el que em va impressionar més és que vaig perdre la 'innocència' en el sentit que pensava que a la civilitzada i responsable Catalunya no podien passar aquests tipus de coses.

miquel ha dit...

Sí, Júlia, en sóc conscient. En el cas de Sagarra, com altres vegades, m'agrada la relativització, la comprensió dels fets des de la distància. I que no anem bé és evident. a més, tot passa tan ràpid...

Júlia, si no passen més coses deu ser perquè... no m'ho explico. El que em va passar a mi és que em va contrastar la idea idíl·lica (jo recordava el meu viatge dels 16 anys) amb la realitat.

Unknown ha dit...

HOMENATGE POPULAR ALS 37 ANYS DEL DIOPTRIA

El 23 de setembre, dia de “la Rosa de Tardor”, llenço la convocatòria de trobar-nos al Parc de la Ciutadella a la plaça de la Cascada (17h.), per retre el nostre homenatge al Dioptria i a en Pau Riba.
Porteu guitarres qui les sàpiga gratar, veniu a cantar, veniu a escoltar, veniu a compartir, a picar de mans, a ballar, porteu flautes i timbals....fem la nostra festa al marge i ben lluny dels que tot ho maneguen, decideixen i controlen. Estenem una xarxa i pesquem el màxim nombre de “peixos” que puguem.
Senzillament que es trobi la gent que estima el Dioptria i l’obra d’en Pau. Una festa tranquil·la per celebrar i cantar les seves cançons.

PUGEU A LA BARCA QUE NAUFRAGAREM!!!

Pol Riveil. “Pau Riba Cau de fans”