8.9.06

del passat al present

Llegeixo a “Culturas” el comentari de Jordi Galves sobre el llibre Lo Gaiter del Llobregat (per què no el titulen Poesias ?) de J. Rubió i Ors, publicat el mes de maig a la “Nova Biblioteca Selecta” d’Edicions 62, que consta del pròleg i dels 27 poemes de la primera edició de 1941 (en la darrera edició, plurilingüe, abans de la mort del poeta, el nombre de composicions es va triplicar) . Estic d’acord amb algunes afirmacions que fa i no amb d’altres, ja se sap. En realitat la crítica parla molt poc del contingut estricte (pròleg i poemes) , del valor de l’obra en els seu moment, i de la influència que tingué. Quant a la no justificació de publicar aquesta primera versió, sense la totalitat dels poemes que es van anar afegint posteriorment, per exemple, i quan encara ens falta un coneixement de la resta de la seva obra i del coneixement profund de la recuperació decimonònica de “lo catalán”, només se m’acut que una edició semblant s’hauria d’haver fet molt abans, ja era hora!, però no n’argumentaré els motius perquè no era aquesta la intenció quan he començat a escriure. De fet només tenia –tinc, encara- la intenció d’assenyalar com de vegades quan citem per il·lustrar o confirmar alguna conclusió, podem arribar a ser parcials o fins i tot injustos si la cita no és completa. No dic que no tingui raó Jordi Galves quan diu que “seguidor (...) –i em deixo part de la cita- de una ideologia culturalista que daria lugar al catalanismo político que hoy conocemos, tan a menudo ilustrado e idealista, tan poco práctico”:
Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions (...) però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri.

Fixeu-vos en els punts suspensius, allí on s’han suprimit unes oracions d’aquesta part final del pròleg d’en Rubió i compareu amb la versió sencera del fragment:

Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança a mes de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios; però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri.

Potser més que idealista i poc pràctic, en el cas de Rubió caldria veure una consideració molt realista de la situació de Catalunya en aquell moment. Repeteixo, i no comento el fragment suprimit: les quals poden posar en lo plat de la balança a més de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios. En la balança, el pes de la nació catalana (observeu la consideració de nació, encara que altres vegades es parles de regió) queda desequilibrat, no per la història de les altres nacions, sinó pel seu exèrcit. Doncs, això.

Em va cridar l’atenció, em va fer gràcia, la tria d’aquest fragment precisament ara que es parla de sobirania nacional, qüestió sobre la qual no opinaré, tenint en compte que no m’han enviat cap mail preguntant-me que penso.

I si hem d’acabar, fem-ho com Rubió en el pròleg:
PUS PARLA EN CATALÀ, DÉU LI’N DON GLÒRIA.

És clar que des de 1841 (Rubió tenia 23 anys) ja han passat més de 160 anys.























Notes disperses:

Laporta confirma que el Barça és més que un club en pagar la publicitat de la UNICEF a la samarreta que duran els jugadors. També confirma a la ONU que Catalunya és una nació, segons pensen molts, seguint el guió de l’emotiu discurs de Pau Casals en el seu moment. Interessant.

M’he equivocat. Tot i que no havia concretat la meva aposta sobre els guanyadors del Premi Lletra d’enguany: la pàgina de Francesc Serés i Lletres de batalles (a veure si Lletra actualitza la pàgina dels premis). Felicitats als blocs més votats pel poble, entre els quals esmento dues lectures meues habituals, la de la Júlia i la de Toni.

Ahir vaig entrar a Sargadelos. En Belart m’havia espantat parlant del seu tancament (una més). La llibretera em va dir que no en sabia res, però que era el segon que li preguntava en dos dies. No sé si vaig augmentar notablement la seva intranquil·litat, li demano disculpes des d’aquí.

Absolutament inadmissible la censura (diguin el que diguin) a Rubianes. Els ciutadans ens podem manifestar en contra de determinat pensament, podem criticar, podem fer gairebé qualsevol cosa per mostrar la nostra disconformitat, però les institucions públiques, els polítics –nosaltres tampoc- no tenen cap dret a vetar la llibertat d’expressió.

Crec que aniré a veure la reposició de Zelig al Comèdia. Em sento identificat amb el personatge, encara que jo no m’hagi fet tan famós.

7 comentaris:

Xurri ha dit...

Em quedo amb dues de les notes disperses

1. Zelig: fantàstic alter-ego.
2. En Pepe R: quin soroll!! Però jo em pregunto: és excessiu? Qui l'orquestra, la dreta o l'esquerra?fem bé d'amplificar-lo? (tots, amb cancel.lacions, renúncies, dimissions i entrevistes, amb les nostres orelles i paraules, i opinions? Vols dir que ens fa cap bé sentir els improperis maleducats i completament legítims de Pepe R. repetides vegades? Perque...quin és el pòsit de tota aquesta moguda fora d'aquí? Doncs segurament la frase "la u de E me s la p por d y por d", que té un impacte publicitari molt més efectiu que qualsevol discurs de l'ex-ministre d'indústria.
En realitat tot es campanya electoral, com el fet de deixar retrasmetre fil per randa totes u cada una de les paraules d'amenaça al jutge G., patades incloses, del reu vasc. Res no és casualitat, i tot ve junt. Orquestrat.
L'unitat de la terra, la balsa de pedra, l'eix del mal, els catalans, els vascos, la disgregació. Missatges senzills. Amb cadències i cronologia adeqüades i mesurades. Pura manipulació mediàtica. I nosaltres ens empassem l'ham, i opinem.
En tot aquest assumpte (lamentablement) el de menys és l'enteresa moral.
Moraleja: discreció, fermesa i educació.

miquel ha dit...

1. Ja els sabies, xurri, el meu alter ego :-)

2. Tens raó amb Pepe Rubianes. Però Rubianes, que em carrega moltíssim en algunes ocasions -i no et poso exemples-, és també Zelig, de manera que comprendràs que em foti molt que s'aprofitin d'aquest Zelig menor. Continues tenint raó amb els mitjans i la seva perversió, i els polítics i la seva perversió, per això no puc deixar de banda un personatge "pur"m manipulat i manipulable com en Rubianes. I no deixes de tenir raó amb la simplicitat i la complexitat dels missatges i dels seus emissors, però (sempre les adversatives) tampoc no els faré el joc, perquè sigui quin sigui l'origen, el motiu i les conseqüències -i les covardies- estimo el petit món ideal de la llibertat d'expressió, encara que el manipulin i em manipulin. M'agrada recordar que fins i tot allò més insignificant té dret a no ser manipulat. Les meves idees sobre les col·lectivitats són difuses i contradictòries, però no les que tinc sobre el respecte als drets dels individus, malgrat tot. Ep, xurri, que tot això quedi entre nosaltres.
I a manera de final. De vegades xurri, trobo a faltar la conversa directa des d'aquí. Què hi farem, però, som virtuals i cal acceptar-ho.

Montse ha dit...

Mentre parlem de Rubianes no "arreglem el país". Té raó la Xurri. I tu també. Vaja... amb quina raó m'he de quedar? Me les emporto totes dues.

Xurri ha dit...

Desenvolupar els matissos de les opinions divergents; escoltar i triar (o no) una opció de les dues, o crear una tercera de diferent. Les tertulies fent un café: un costum lamentablement perdut, amb substitut virtual que està be però és una mica insatisfactori.

Hanna B ha dit...

zelig també la posen aquests dies al meliès, a veure si trobo algú que m'hi acompanyi...
tema rubianes: sóc molt poc imparcial, i com que em cau fatal, dira barbaritats, per exemple que no em sembla malament cancel.lar la seva representació si estava subvencionada amb diners públics. i que ja veuriem que dirien tots els que tant s'escandalitzen si el jimenez losantos (per dir algo) pretengués fer una obra de teatre i que el subvencionés l'ajuntament de bcn.
estic molt d'acord amb la xurri, i a més, i tinc molt idealitzats els cafés aquells on es feien tertúlies (segons he llegit)

miquel ha dit...

Amb cap raó, arare, ja ho saps. Mai no hi ha raons sinó diàlegs: afirmacions, preguntes, respostes, pauses, contradiccions, intel·ligència, bona voluntat, matisos, canvi de tema si no ens entenem i, si és amb tu, un petó final de complicitat, perquè demà hi tornarem.

Ja ho veus, xurri, m'has servit la resposta a l'arare. Com que jo no prenc cafès, tot i que tens raó amb la lamentable pèrdua de les tertúlies que s'hi feien, aniríem pasejant, seuríem en un banc del carrer (potser encara em vindria bé una terrassa de bar), faríem una pausa a Santa Maria del mar, sense pensar amb Falcones i la seva novel·la... Ens caldria temps, però... No, el virtualisme no és el mateix, encara que també té algun avantatge menor.

Ostres, Hannab, amb mi ja no podrà ser, llàstima, si ho arribo a saber...! I pel que veig tampoc amb la bitxo. M'hauràs de fer propostes algun cop.
No sé què dir-te: ja feia temps que se sabia que l'obra es representaria i sembla que objectivament està força bé. Sense anar a Jiménez Losantos, tenim el cas de Boadella, i és veritat que visceralment fot, però anar-hi o no ja és una qüestió personal. accepto el boicot personal, però no la censura oficial (fet i fet, tampoc no sé com va anar tot exactament).
Quan siguem grans (bé quan vosaltres sigueu grans), inventarem una tertúlia. Jo estaria encantat de sentir-vos, i de dir alguna cosa de tant en tant, per demostrar que us escolto i que m'ho passo bé.

Anònim ha dit...

Joaquim un brasilé, qui estima mès la paella que a Ronaldinho,va moure quand la paella que feia va esplotar quand afegiu arròs bomba.