del passat al present

Llegeixo a “Culturas” el comentari de Jordi Galves sobre el llibre Lo Gaiter del Llobregat (per què no el titulen Poesias ?) de J. Rubió i Ors, publicat el mes de maig a la “Nova Biblioteca Selecta” d’Edicions 62, que consta del pròleg i dels 27 poemes de la primera edició de 1941 (en la darrera edició, plurilingüe, abans de la mort del poeta, el nombre de composicions es va triplicar) . Estic d’acord amb algunes afirmacions que fa i no amb d’altres, ja se sap. En realitat la crítica parla molt poc del contingut estricte (pròleg i poemes) , del valor de l’obra en els seu moment, i de la influència que tingué. Quant a la no justificació de publicar aquesta primera versió, sense la totalitat dels poemes que es van anar afegint posteriorment, per exemple, i quan encara ens falta un coneixement de la resta de la seva obra i del coneixement profund de la recuperació decimonònica de “lo catalán”, només se m’acut que una edició semblant s’hauria d’haver fet molt abans, ja era hora!, però no n’argumentaré els motius perquè no era aquesta la intenció quan he començat a escriure. De fet només tenia –tinc, encara- la intenció d’assenyalar com de vegades quan citem per il·lustrar o confirmar alguna conclusió, podem arribar a ser parcials o fins i tot injustos si la cita no és completa. No dic que no tingui raó Jordi Galves quan diu que “seguidor (...) –i em deixo part de la cita- de una ideologia culturalista que daria lugar al catalanismo político que hoy conocemos, tan a menudo ilustrado e idealista, tan poco práctico”:
Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions (...) però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri.

Fixeu-vos en els punts suspensius, allí on s’han suprimit unes oracions d’aquesta part final del pròleg d’en Rubió i compareu amb la versió sencera del fragment:

Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança a mes de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios; però si a la literària, fins a la qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri.

Potser més que idealista i poc pràctic, en el cas de Rubió caldria veure una consideració molt realista de la situació de Catalunya en aquell moment. Repeteixo, i no comento el fragment suprimit: les quals poden posar en lo plat de la balança a més de sa història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios. En la balança, el pes de la nació catalana (observeu la consideració de nació, encara que altres vegades es parles de regió) queda desequilibrat, no per la història de les altres nacions, sinó pel seu exèrcit. Doncs, això.

Em va cridar l’atenció, em va fer gràcia, la tria d’aquest fragment precisament ara que es parla de sobirania nacional, qüestió sobre la qual no opinaré, tenint en compte que no m’han enviat cap mail preguntant-me que penso.

I si hem d’acabar, fem-ho com Rubió en el pròleg:
PUS PARLA EN CATALÀ, DÉU LI’N DON GLÒRIA.

És clar que des de 1841 (Rubió tenia 23 anys) ja han passat més de 160 anys.























Notes disperses:

Laporta confirma que el Barça és més que un club en pagar la publicitat de la UNICEF a la samarreta que duran els jugadors. També confirma a la ONU que Catalunya és una nació, segons pensen molts, seguint el guió de l’emotiu discurs de Pau Casals en el seu moment. Interessant.

M’he equivocat. Tot i que no havia concretat la meva aposta sobre els guanyadors del Premi Lletra d’enguany: la pàgina de Francesc Serés i Lletres de batalles (a veure si Lletra actualitza la pàgina dels premis). Felicitats als blocs més votats pel poble, entre els quals esmento dues lectures meues habituals, la de la Júlia i la de Toni.

Ahir vaig entrar a Sargadelos. En Belart m’havia espantat parlant del seu tancament (una més). La llibretera em va dir que no en sabia res, però que era el segon que li preguntava en dos dies. No sé si vaig augmentar notablement la seva intranquil·litat, li demano disculpes des d’aquí.

Absolutament inadmissible la censura (diguin el que diguin) a Rubianes. Els ciutadans ens podem manifestar en contra de determinat pensament, podem criticar, podem fer gairebé qualsevol cosa per mostrar la nostra disconformitat, però les institucions públiques, els polítics –nosaltres tampoc- no tenen cap dret a vetar la llibertat d’expressió.

Crec que aniré a veure la reposició de Zelig al Comèdia. Em sento identificat amb el personatge, encara que jo no m’hagi fet tan famós.