Ahir vaig mirar per segona vegada Zona gris. Algunes critiques parlaven de deshumanització, jo, en canvi, que no entenc gaire en què consisteix humanitzar-se o el contrari, vaig veure les misèries humanes en condicions extremes, però tan presents cada dia en la dosi que us sembli, i un intent de redempció, i esperança i desesperança. Una pel·lícula dura servida amb imatges dures (em sembla que demà passen El Pianista, pura poesia). No sé per què, mentre veia Zona gris recordava un fragment escrit per Chesterton a la seva fillola que havia llegit feia poc a Maestro de ceremonias, emecé. Potser era simplement un intent de compensar les imatges de la pel·lícula. No ho sé. Chesterton va escriure aquest pròleg l’any 1909, després arribarien les dues guerres, i moltes altres; i tot i així encara queden innocències. En fi, aquí teniu el text.
Estoy seguro de que sabe que tu madre se fue de mi país al tuyo antes que tú nacieras. Partió de Inglaterra, donde la ropas de los soldados y los buzones son rojos y se fue a Alemania, donde los soldados y los buzones son azules. Habrá tal vez otras diferencias, pero esas del color son la primeras que se ofrecen a la vista. Hay en el mundo mucha gente, mi querida ahijada, que tratará de enseñarte que esas diferencias son lo que hay de mas importantes, y que hay grandes naciones conocidas principalmente por el color de sus buzones o por la manera con que sus soldados se abotonan las chaquetas. Hay gentes que tratan de hacer que esas naciones peleen por causas todavía más insignificantes que ésas.
Algunos ingleses te dirán que los alemanes van a hacer volar con pólvora a Inglaterra, y habrá alemanes que te dirán que los ingleses harán otro tanto con Alemania, empleando gases, dinamita o alguna otra cosa desagradable. No les creas; son personas que quieren hacer daño valiéndose de cosas tan insignificantes como son los colores azules o rojos de los buzones. Yo deseo que siempre recuerdes lo que es verdaderamente importante en tu gran país, y también que pienses un poco en lo que es grande en el mundo. En cuanto a Inglaterra, júzgala siempre pensando en tu madre; de ese modo nunca nos juzgarás mal. Pero en cuanto a Alemania, me gustaría saber que durante toda tu vida te acordarás de tu niñez, suceda lo que suceda en Alemania, en Inglaterra, en todos los países cristianos.
Alemania es un buen país para los niños, Bárbara. Ningún país ha comprendido tan bien como Alemania que todos los niños viven en la tierra de los elfos, y también que todos, hombres y mujeres, cuando éramos pequeños, hemos vivido allí durante un poco de tiempo...
Vaig arribar a Chesterton a través de les aventures del pare Brown (més colors) i de L’home que fou dijous. Chesterton és allò que en altres temps se’n deia un pensador, un pensador notable, que no crec que ara es llegeixi gaire. No m’atreveixo a recomanar-vos Maestro de ceremonias perquè llegir només pròlegs, si no es coneixen les obres, pot decebre, però...
Per si de cas, a cromets (no sé com enllaçar el post del 22 de setembre) podeu llegir un fragment d’un altre pròleg, menys innocent, i uns quants vincles.
EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO
Fa 3 hores
11 comentaris:
pere, permete'm que aquest post no el llegeixi ni el comenti, que jo de les pelis que no he vist no en vull saber res, es una mania personal que intento portar fins als màxims extrems. el premi compensa...
he llegit que l'has vista per segona vegada, això m'ho apunto.
Ei, Hannab, m'enllesteixes aviat. Dona, no parlo de pel·lícules ben bé, parlo de colors i, en tot cas, de Chesterton :-)
JO tampoc no vull parlar de pel·lis ni de Chesterton. Vull felicitar-te, Pere, perquè avui és el teu sant.
A què ens convides, eh? eh? eh? eh?
Avui és el meu sant, arare? Com te n'has assabentant de la festivitat de pere neonato?
Moltes gràcies.
Agafa el que vulguis, ja saps on és.
Però, si et sembla, m'acompanyes cap allà a les 12, de la nit, és clar. T'espero?
(em trenca el cor que no us agradi parlar de pel·lícules i de colors)
A mi sí que m'agrada parlar de pel·lícules i del color que inspiren (perquè veure una peli deixa una sensació d'un color particular). És una llàstima que jo no hagi vist aquesta de què parles, pere. El repartiment d'actors és genial (adoro en Harvey Keitel). Me l'apunto! :)
Així que no ets el Pere que mana al cel... Chesterton era un clàssic en els reculls de frases enginyoses que poblaven els calendaris, fa anys. Després es va oblidar una mica i ara sembla, com altres autors, recuperar-se de l'oblit.
Respecte al fragment, de fet és lògic que pensés així en la seva època. Fins i tot França, amb l'afer Dreyfuss i tot plegat, semblava molt més antisemita que Alemanya, només cal llegir el Diari d'una cambrera, per trobar un nazi avant la lettre, que diuen. Alemanya tenia fama de país obert i innovador, i ho era. Cosa que vol dir que cap país, per avançat i culte que sigui, està vacunat contra la barbàrie, que no té perquè venir de fora, sinó que pot venir de dintre seu mateix.
Quan les coses han passat sembla que es veien venir, però no es veien venir ni de bon tros. Vaig conèixer un director d'escola dels de la República que m'explicava que havia admirat molt els alemanys, el seu sistema educatiu, la seva cultura, i que ara ja no creia en res, després del que havia passat allà. Allà i a més llocs, car ara es veu que França no va ser innocent i que Anglaterra untava Franco sota mà.
No hi ha terres innocents. Hi ha individualitats, però tots tenim por, en ocasions, i podem ser covards i sords. Sobre 'El pianista' em costa molt de pair, sobretot, el principi, quan la família, feliç i benestant, es va trobant rebutjada i marginada, fins i tot per la gent més propera i amiga. Em costa de pair perquè les coses són així.
Doncs si es el teu Sant com diu l’Arare: Felicitats !!!
Ara de pelis de “nazis” ja fa un temps que no en vull saber res mes, ja soc grandeta i m’he cansant de nazis, guerra civil i quijote. Ja està be que es facin per les noves generacions però jo ho tinc avorrit... a mi ara m’agrada el Hip hop i els poscats. :))))
Jo com la jaka, que de pelis de nazis ja n'he vist prou, que ho tinc ben present que la'humanitat no té límits i que sempre hi ha un pitjor, i que aixó no exclou comprovar un cop i un altre que tothom estima els nens, els explica contes i els acotxa a la nit.
M'agrada el fragment que ens obsequíes, per que amb l'exemple del color de les bústies exemplifica perfectament com arribem a ser, d'estúpids, a l'hora de matar-nos en massa. I com que no puc admetre-ho, aixó, jo segueixo cercant alguna poderosa raó biológica que mogui les poblacions a les armes, ja que no admeto que les bústies mereixin la mort d'un sol pare ni d'un sol fill.
Crec que quan la nostra manera de viure ens acumula els uns amb els altres, amb un risc cert de comprometre el sustent de tots (en termes prehistòrics), quelcom hormonal provoca una reacció col.lectiva d'agresivitat i la lluita. Potser serà cert, i podrem identificar-ho, i inventar la píndola meravellosa que esborrarà de la cartellera aquestes películes que tan poc m'agraden...
Ai, perdona el rollo!
és clar que sí, bitxo. Una pel·lícula és sempre un color i molts colors. Estic segur que si algun dia veus aquesta aniràs més enllà del gris. El gris és l'únic color que només existeix en la nostra imaginació en els dies grisos.
Ostres, Júlia, em pensava que tu ja ho sabies que en pere no només és en pere (el teu llibre és lúnic que li han dedicat a en pere -això ja és prhistòria, però-)
Sovint els escriptors brillants com en Chesterton tenen aquesta servitud després de la seva època, que es converteixen en frases de calendari. Cal rellegir-lo fora dels calendaris.
Tens raó ni es veia venir ni hi ha terrs innocents (ni culpables), hi ha individus, masses i moments. I és impossible de predir les interaccions i el seu futur.
El pianista és una pel·lícula dura i real (al principi i al final), però extraordinàriament, tràgicament, poètica. Quan l'ha visat sempre m'ha sembalt que La vida és bella és d'una falsedat notable i un engany poètic.
Gràcies, jaka. Ja ho sé que tu -i la Katerina- sou molt modernes ;-)De totes maneres, aquesta no és una peli de nazis, en tot cas de jueus, però tampoc, és una visió de la condició humana. és clar que possiblement qui més qui menys ja sap com va això de la condició humana en segons quines situacions.
Insisteixo, xurri, que no és una peli de nazis; els nazis no tenen cap importància. Ep, i no tothom estima els nens, sense anar més lluny, jo, com a màxim, sóc capaç d'estimar-los en directe unes dues hores diàries (de lluny i idealment, una mica més). a la fi, no ens enganyem, els nens no són més que un projecte.
Lúnica raó biològica que se m'acut (i tu n'entens més que jo en aquest aspecte) és que al costat d'una evolució externa evident hi ha una involució a un estat similar al dels virus o al del protoplasma que necesita alimentar-se indiscriminadament sense fer-se cap pregunta, sinó ja m'explicaràs, podria ser terrible que fos una altra cosa.
(enrotllat tant com vulguis)
Estic molt d'acord amb la valoració que fas de 'la vida és bella', sobrevalorada en el seu moment, I, sí, 'El pianista'va molt més enllà de la guerra i dels nazis. Sobre l'amor als nens, és discutible, hi ha amors que maten, sobreprotecció, abusos, abusos subtils, i moltes coses més. Una cosa, també, és l'amor als 'nostres' nens i l'altre l'amor a 'tots' els nens. Els nens tampoc no són innocents, n'hi ha de tota mena, com d'adults. Ja fa anys que he variat la visió rousseauniana del tema per una de més realista.
Amb tot d'acord, Julia. L'aspecte dels nens l'expresses millor que no ho faria jo.
Publica un comentari a l'entrada