minusculistes i MAJUSCULISTES

Les minúscules, en canvi, són lletres d’aparició més tardana, que van néixer en el bressol d’una matèria tova, com el papir, i conserven la calidesa del contacte més directe de la mà i la gloriosa humilitat de ser serventes del pensament, que sempre ha de caminar molt més lluny que la fugaç trompeteria de les glòries mundanes: per això les seves formes són molt més arrodonides i es presten a enllaçar amb un traç ininterrompt de tinta la túnica inconsútil de la raó.
Les primeres minúscules de la nostra escriptura són les de la cursiva romana nova, que comença a aparèixer a la fi del segle ·iii· d. C., i arriben a la seva maduresa amb l’estil semiuncial, a la fi del segle ·v·; però fins a la renovació cultural iniciada ja sota pepí el breu i impulsada definitivament per carlemany, cadascuna en els seus diversos estils, majúscules i minúscules no es barrejaren. Fou aleshores, durant el segle ·ix·, que els mateixos calígrafs que havien creat la minúscula carolina (que en el fons potser no era sinó un revival de la semiuncial iniciat a l’scriptorium de corbie sota l’abat maurdramne) i havien introduït sistemàticament la separació e paraules i puntuació, experimentaren també la necessitat d’utilitzar en posició inicial de text i després dels signes de puntuació forta una lletra més gran a manera de porxo iniciàtic del discurs reprès.

Josep M. Pujol, Joan Solà. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Columna, 1995. (crec que hi ha una edició posterior)

Després de llegir el fragment anterior estic segur que totes les prevencions preconcebudes envers els llibres que tracten sobre temes tan aparentment ardus, avorrits i incompresos se us hauran esvaït. És clar que no sempre trobareu autors com en (o és En?) Pujol i En (o és en?) Solà que us endinsin en l’arbitrarietat de l’ortotipografia i temes similars amb una dosi important d’humor i relativitat. És clar que pocs llibres sobre el tema parteixen d’un plantejament tan trasparent, continuen amb un nus inqüestionable i deixen un desenllaç obert.

Sé que us preocupen les MAJÚSCULES i les minúcules, com a mi, i he pensat que la Mercè i Santa Tecla (o és santa Tecla?) –visca la festa! (o és Festa!?)- era un bon moment per recordar-vos que aquest és un assumpte menor, subjecte a modes, al pas del temps, com tot en aquesta vida (i també que un llibre atractiu pot aparèixer on no s’espera).

Ja sabeu que soc jo més aviat minusculista (saragatona, pere, etc.), tot i que encara em guanya la Hannab, abanderada de la minúscula després del punt i experimentadora amb molt de futur. Tant a la hanna (amb el teu permís) com a mi ens guia en la nostra opció una certa humilitat que sovint no es veu generalitzada en molts altres blocs –i m’abstindré de posar exemples-.

Sembla que parlar de minúscules o MAJÚSCULES és un ximpleria. A la fi, és tracta de triar ÚNICAMENT entre dues opcions, però us asseguro que després de llegir les 40 pàgines de l’Ortotipografia les vostres conviccions poden trontollar. I no és que amb el que dic us vulgui aclaparar ni induir-vos a deixar d’escriure el vostre bloc, només faltaria, tots sou els reis absoluts del que escriviu i dels mètodes ortotipogràfics que us semblin millor segons la vostra idiosincràsia. Però vull ser realista i dir-vos que hi ha qui s’ha trencat les banyes per explicar quin és l’estat de la qüestió en aquest moment (o era en aquell Moment?), i que el que al nostre país funciona d’una manera és diferent a la resta de la península, o a França o a Anglaterra o a Alemanya, on tots els noms, altrament dits substantius, van en MAJÚSCULA Inicial–ja sabeu com són els alemanys-.

Ara vindria el moment de les concrecions, i de dir que no és el mateix viure al Priorat que beure’s un priorat, que hauríem d’escriure aspirina perquè és considera un genèric, malgrat que a la Seguretat Social (es diu així?) els metges la ignoren -per què?-i recomanen Gelocatil o un altre paracetamol. Seria el moment de dir que campi qui pugui: “En l’Edat Carrossa s’entenia que quan una paraula havia d’anar en majúscula només en duia una: la inicial. L’Edat moderna & Dinàmica (¡ooooh, uea, boys!), això no és té tan clar. Els dissenyadors poden distribuir les majúscules pràcticament ad libitum en els seus logotips; CaixaBank. GasNatural [...] I això no ha trigat gaire a influenciar el rònec i arcaic LSD (llenguatge Sense Disseny): Rieu-vos de la inflació amb el MaxiCompte del Banc de Xauxa.”... Com que les concrecions em portarien a reproduir el contingut de totes les pàgines i això seria insuportable, em limitaré a un cas ben curiós i divertit.

¿Sabíeu que “els articles determinats inicials dels noms de les localitats i les comarques catalanes van en minúscula” per una decisió de l’IEC que ocasionà una curiosa i divertida polèmica en el seu moment, mentre que l’article dels noms de les localitats no catalanes -no tinc clar si cal incloure el cas de les valencianes i similars- o d’altres indrets dels països de parla no catalana i que no tenen equivalent catalanitzat els heu d’escriure en majúscula?: el Vendrell (mai El Vendrell o d’el Vendrell), la Bisbal d’Empordà, l’Ametlla del Vallès (per cert, perquè “d’Empordà” , segons la toponímia oficial, i no “de l’Empordà”, mentre el Vallès sí que conserva l’article comarcal?); mentre que La Almunia de Doña Godina, Los Ángeles, etc. Davant d’aquest cas, un té la sensació que Catalunya (o és catalunya) té encara molt camí per recórrer fins que arribi a ser considerada una nació (o és Nació) amb drets equiparables als de les altres nacions (o són...)

I això no és més que la punta de l’iceberg, encara que us hagi semblat llarg i amb poc punta.