25.9.06

minusculistes i MAJUSCULISTES

Les minúscules, en canvi, són lletres d’aparició més tardana, que van néixer en el bressol d’una matèria tova, com el papir, i conserven la calidesa del contacte més directe de la mà i la gloriosa humilitat de ser serventes del pensament, que sempre ha de caminar molt més lluny que la fugaç trompeteria de les glòries mundanes: per això les seves formes són molt més arrodonides i es presten a enllaçar amb un traç ininterrompt de tinta la túnica inconsútil de la raó.
Les primeres minúscules de la nostra escriptura són les de la cursiva romana nova, que comença a aparèixer a la fi del segle ·iii· d. C., i arriben a la seva maduresa amb l’estil semiuncial, a la fi del segle ·v·; però fins a la renovació cultural iniciada ja sota pepí el breu i impulsada definitivament per carlemany, cadascuna en els seus diversos estils, majúscules i minúscules no es barrejaren. Fou aleshores, durant el segle ·ix·, que els mateixos calígrafs que havien creat la minúscula carolina (que en el fons potser no era sinó un revival de la semiuncial iniciat a l’scriptorium de corbie sota l’abat maurdramne) i havien introduït sistemàticament la separació e paraules i puntuació, experimentaren també la necessitat d’utilitzar en posició inicial de text i després dels signes de puntuació forta una lletra més gran a manera de porxo iniciàtic del discurs reprès.

Josep M. Pujol, Joan Solà. Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Columna, 1995. (crec que hi ha una edició posterior)

Després de llegir el fragment anterior estic segur que totes les prevencions preconcebudes envers els llibres que tracten sobre temes tan aparentment ardus, avorrits i incompresos se us hauran esvaït. És clar que no sempre trobareu autors com en (o és En?) Pujol i En (o és en?) Solà que us endinsin en l’arbitrarietat de l’ortotipografia i temes similars amb una dosi important d’humor i relativitat. És clar que pocs llibres sobre el tema parteixen d’un plantejament tan trasparent, continuen amb un nus inqüestionable i deixen un desenllaç obert.

Sé que us preocupen les MAJÚSCULES i les minúcules, com a mi, i he pensat que la Mercè i Santa Tecla (o és santa Tecla?) –visca la festa! (o és Festa!?)- era un bon moment per recordar-vos que aquest és un assumpte menor, subjecte a modes, al pas del temps, com tot en aquesta vida (i també que un llibre atractiu pot aparèixer on no s’espera).

Ja sabeu que soc jo més aviat minusculista (saragatona, pere, etc.), tot i que encara em guanya la Hannab, abanderada de la minúscula després del punt i experimentadora amb molt de futur. Tant a la hanna (amb el teu permís) com a mi ens guia en la nostra opció una certa humilitat que sovint no es veu generalitzada en molts altres blocs –i m’abstindré de posar exemples-.

Sembla que parlar de minúscules o MAJÚSCULES és un ximpleria. A la fi, és tracta de triar ÚNICAMENT entre dues opcions, però us asseguro que després de llegir les 40 pàgines de l’Ortotipografia les vostres conviccions poden trontollar. I no és que amb el que dic us vulgui aclaparar ni induir-vos a deixar d’escriure el vostre bloc, només faltaria, tots sou els reis absoluts del que escriviu i dels mètodes ortotipogràfics que us semblin millor segons la vostra idiosincràsia. Però vull ser realista i dir-vos que hi ha qui s’ha trencat les banyes per explicar quin és l’estat de la qüestió en aquest moment (o era en aquell Moment?), i que el que al nostre país funciona d’una manera és diferent a la resta de la península, o a França o a Anglaterra o a Alemanya, on tots els noms, altrament dits substantius, van en MAJÚSCULA Inicial–ja sabeu com són els alemanys-.

Ara vindria el moment de les concrecions, i de dir que no és el mateix viure al Priorat que beure’s un priorat, que hauríem d’escriure aspirina perquè és considera un genèric, malgrat que a la Seguretat Social (es diu així?) els metges la ignoren -per què?-i recomanen Gelocatil o un altre paracetamol. Seria el moment de dir que campi qui pugui: “En l’Edat Carrossa s’entenia que quan una paraula havia d’anar en majúscula només en duia una: la inicial. L’Edat moderna & Dinàmica (¡ooooh, uea, boys!), això no és té tan clar. Els dissenyadors poden distribuir les majúscules pràcticament ad libitum en els seus logotips; CaixaBank. GasNatural [...] I això no ha trigat gaire a influenciar el rònec i arcaic LSD (llenguatge Sense Disseny): Rieu-vos de la inflació amb el MaxiCompte del Banc de Xauxa.”... Com que les concrecions em portarien a reproduir el contingut de totes les pàgines i això seria insuportable, em limitaré a un cas ben curiós i divertit.

¿Sabíeu que “els articles determinats inicials dels noms de les localitats i les comarques catalanes van en minúscula” per una decisió de l’IEC que ocasionà una curiosa i divertida polèmica en el seu moment, mentre que l’article dels noms de les localitats no catalanes -no tinc clar si cal incloure el cas de les valencianes i similars- o d’altres indrets dels països de parla no catalana i que no tenen equivalent catalanitzat els heu d’escriure en majúscula?: el Vendrell (mai El Vendrell o d’el Vendrell), la Bisbal d’Empordà, l’Ametlla del Vallès (per cert, perquè “d’Empordà” , segons la toponímia oficial, i no “de l’Empordà”, mentre el Vallès sí que conserva l’article comarcal?); mentre que La Almunia de Doña Godina, Los Ángeles, etc. Davant d’aquest cas, un té la sensació que Catalunya (o és catalunya) té encara molt camí per recórrer fins que arribi a ser considerada una nació (o és Nació) amb drets equiparables als de les altres nacions (o són...)

I això no és més que la punta de l’iceberg, encara que us hagi semblat llarg i amb poc punta.

12 comentaris:

Hanna B ha dit...

fantàstic pere, i amb tot el permís, la empatia amb tu és total (amb permís).
a mí, les majúscules em fan por. es simplement això.
amb les minúscules em sento còmoda i acompanyada, feliç. allò tant fantàstic que no necessita explicació... les minúscules són casa meva. però tot és cosa de gustos, és clar.

aiguamarina ha dit...

A certes hores, encara s'agraeix més, apendre quelcom amb sentit del humor i a sobre que t'ho expliquin amb aquest afecte que l'hi afegeiges, amb bibliografía inclosa :)

Ja t'he agrait la visita i l'explicació?

Ets un sol!!

Petons!

Dan ha dit...

Fantàstic. Jo, innocent de mi, creia que això de les majúscules i minúscules era una cosa ben establerta, com de tota la vida. Una veritat inmutable. I mira...

Salut!

Anònim ha dit...

Hola, Saragatona,
precisament no fa gaire vaig debatre, més o menys, aquest tema. Evidentment hi ha una tendència minusculista que molta gent gran no entén, com ara això de les primeres lletres dels articles dels topònims o el nom dels mesos. Això, com tot, va a modes, raons en trobaríem moltes, totes interessants. Només constatar que tots els aspectes lligats a la llengua són i poden ser, variables, i que voler fixar massa la cosa és com agafar aigua amb un cistell. He tingut discussions amables, però contundents, sobre el fet, per exemple, que Poble-sec requereixi guionet, per normativa, com Vila-seca. Però és que l'Ajuntament (ajuntament) escriu Poble Sec moltes vegades. Vam consultar diferents organismes, ja que sóc d'una societat d'història del barri i volíem unificar criteris, i hi ha tendències contradictòries, hi ha intents d'eliminar guionets, sembla. Resultat: hi ha qui assegura que continuarà escrivint Poble Sec passi el que passi. I jo sempre dubto, però acabo escrivint-ho amb guionet. Sobre ortografia, tot canvia també. O sigui, et baralles per defensar la normativa que fa que una paraula s'escrigui d'una manera i resulta que abans d'ahir el TERMCAT ho ha canviat, ja. Com bòbila, bòvila, per exemple. Al darrer comentarista: les veritts immutables no existeixen, tot és relatiu, arbitrari, variable... Volem seguretats, però tot és insegur, fins i tot l'ortografia i les minúscules i majúscules.

Anònim ha dit...

Per cert, algun dia m'agradaria que incidissis tan bé com ho fas tot (tot el que llegeixo, ep) en el tema de l'excés de sigles i anagrames: ESO, ONU, TERMCAT, EGB, CEIP... Ho trobo feixuc, la veritat. I gairebé ridícul, de fet, ja n'han fet humor, del tema.

Montse ha dit...

Jo EScriUré COM Em sURTi dE L'ÂnimA

Anònim ha dit...

Tu no dorms mai??? ;))

Anònim ha dit...

HOLA !!!
A mi m’agraden molt mes les minúscules... i a internet no cal ni dir-ho ja que les majúscules es considera que estàs cridant.

Anònim ha dit...

Doncs a mi m'agrada escriure el meu nom amb majúscula. I majúscules després dels punts. Però sempre em discuteixo amb el meu pare pels mesos: sempre són amb minúscula, els meus mesos!

Però, en fi, ara em quedo més tranquil.la: puc fer el que em doni la gana, que estarà bé de totes les formes. Era això, no? :-)

Anònim ha dit...

Normes i més normes... jo crec que l'ortografia hauria de ser més subjectiva, una forma pròpia d'expressió. Escriure seria més bonic, com a mínim tindria més emoció, no? Petons :)

Anònim ha dit...

Hi ha d'haver unes normes, com en tot, per als escrits convencionals, acadèmics -per dir-ho d'alguna manera-. En la creació personal es pot fer de tot, els escriptors ja ho han fet i fins i tot de vegades han contribuït a canviar les coses.

miquel ha dit...

Ja ho sé, Hanna (i viceversa). En resum que les minúscules les podem manejar més bé.

Bé, aiguamarina, però veig que tu no prens partit. Gràcies. Amb afecte.

Dan, ja ho veus, la Júlia et respon i jo m'apunto al que diu.

Curiosament, Júlia, els qui treballen menys amb la llengua són els que tenen les idees més fixes. De totes maneres, a mi em sembla que algunes vegades es proposen massa canvis que no tenne gaire sentit. Gràcies per les aportacions.
Les sigles em superen, sobretot quan llegeixo als diaris informació sobre algun tema del qual tinc poca idea i uns sigles malvades em fan aturar i donarhi voltes. Quan se suposa que són noves encara escriuen entre parèntesis el significat, però arriba un moment que et quedes eternament amb el dubte.

TU POTS FER el que VULGUIS, ARARE. Només faltaria! Ara, et trobo molt agosarada.

Sí, gemma, la setmana passada vaig dormir força, i quan surt el sol, no sigui que em cremi ;-)

Tens raó amb això d'internet, Jaka, encara que potser fem massa cas de una altra normativa (o suggeriments)

És que el teu nom, és molt bonic, lluna i cal veure'l bé.
Clar, entre el teu pare i tu, hi ha més d'una generació de canvis.
Dona, pots fer (perífrasi de possibilitat) el que vulguis, però en certes circumstàncies no ho hauries de fer (perífrasi d'obligació), la Júlia ho diu mé avall (bé, ara mé amunt)
Deixes de ser anònima de bloc?

No siguis radical, bitxo, que les emocions les prefereixo per una altra banda (o en la forma de l'escriptura)