la plàstica de la campanya

Quan tenia 14 o 15 anys vaig trobar a la biblioteca del poble un llibre que em va donar els mitjans per interpretar la personalitat de les persones a partir de la seva lletra: que si s’inclinava cap a l’esquerra, que si s’enllaçava o se separava, que si les os tenien obertura cap aquí o cap allà, que si pujava o baixava, que si era petita o gran, que si la firma tal o qual... Crec que en aquella època ja havia decidit que la rúbrica de la meva firma, modificada i assajada molts cops, calia simplificar-la perquè no entenia que hagués de fer tantes ratlles per reafirmar el meu nom. Ara la meva firma (signatura, que en dirien alguns) ha quedat reduïda al nom, després de decidir que tampoc no em calia una línia inferior de suport. El llibre, a més de coneixements grafològics, també em proporcionava les bases per interpretar alguns dibuixos, com el famós de l’arbre: amb fullatge o sense, recte o tort, amb fruits o sense, amb arrels visibles o invisibles... En fi, que durant un temps els meus amics em venien a consultar per saber qui eren realment, com si jo fos un oracle del qual depenia el seu present i tingués el poder de canviar el seu futur. I no dic que anessin totalment desencaminats...

Recordo tot això perquè aquests darrers dies he vist que els candidats a president –em refereixo als cinc, els altres no compten- han estat tan amables i al mateix temps tan ingenus (?) de fer un dibuix que sintetitzés allò que els agradaria veure a través de la finestra. Els seus dibuixos, més que qualsevol discurs, més que qualsevol mèrit acadèmic o d’altre tipus, més que la seva trajectòria passada, més que les paraules de les seves esposes, indiquen clarament qui són i com seran els presidenciables. No cal dir que jo, absolutament discret com sóc, no entraré en la intimitat que mostren els personatges a través dels seus dibuixos, però no em puc estar de donar algunes pistes a través de la descripció verbal del que veureu.

Només tinc tres dibuixos, el primer que vaig veure, d’en Piqué, no sé on ha anat a parar, però representava unes muntanyes altíssimes, sense túnel que les travessés, que no deixaven veure res més; el de Montilla no l’he vist, potser encara no l’han publicat. Els tres que em queden són, en aquest ordre, de Saura, Carod i Mas.















Els dos primers són aparentment iguals. Una visió del mar amb un veler que hi navega sense deixar solc. En el de Saura, la barca, insignificant, té una sola vela, negra, que talla la línia de l’horitzó just al mig. L’embarcació es troba en el terç esquerra i no es veu prou clar si va cap a la dreta o cap a l’esquerra, si hem de fer cas al dibuix de la quilla i al vent, sembla que va cap a la dreta; el sol (amb cinc raig que no el toquen), a l’horitzó marí, no se sap si surt o es pon; la mar sembla en calma, a penes unes onades per deixar constància que el vaixell navega. La marina de Carod conté un mar en el terç inferior en maregassa, onades arrodonides i sensuals; el vaixell, de dues veles (ai, ai!) blanques, va de dreta a esquerra i acaba d’aparèixer; proa aguda; sembla que hi ha algú al timó, potser sota un tendal, però no es veu bé; al cel, a l’esquerra, un sol enorme i aixafat amb vuit raigs ben assentats; en la part oposada del cel, dos núvols de formes també sensuals(no m’atreveixo a concretar el tipus) i entrellaçades que no se sap si taparan el sol o van en direcció contrària. Tots dos dibuixos estan emmarcats.















El dibuix d’en Mas és espectacular. Res de simplificacions. Si realment és la imatge ideal des de la seva finestra (és possible que no hagi entès la proposta i la finestra seva sigui la de la caseta del dibuix), ens adonem de seguida que és una visió des de dalt, des d’una muntanya, o des del cel, com si un déu observés els seus dominis; una visió del que en fotografia anomenem un picat. Des de la finestra d’en Mas es veu tot, el món sencer: terra i mar i aire. Un riu cabalós (potser una riera després d’una tempesta?) parteix la terra en dos; a l’esquerra, el que podria ser un bosc d’arbres sense fulles en dos plans (petits i grans), les arrels, aèries en part; a la dreta, una caseta i els camps conreats en tres nivells, potser blat, vinya i més blat. En la imatge central de més amunt, el riu sembla que s’ha tornat subterrani en contacte amb la sorra, però continua partint el paisatge; a l’esquerra, tres para-sols; a la dreta, dues barques amb motor i una bandera, quasi fora d’angle, que el vent manté fixa, sense ondulacions, també a la dreta. En la part superior del dibuix, tres barques d’una sola vela fan camí enmig d’una mar alterada, aguda, la de dalt té les finestres de tres camarots; sis (múltiple de tres i de dos) ocells desproporcionadament enormes, a la dreta, com nascuts de les onades, fan un vol rasant, a la cerca d’alguna cosa... Bé, que no acabaria mai...






















Ja tard, quan he acabat d’escriure tot el que alguns heu llegit, veig el dibuix de Montilla. Res a afegir, que, més o menys, ja he fet el comentari del seu dibuix més amunt. De totes maneres, recordeu que el que juga el darrer ja coneix les jugades dels seus oponents.

















Conclusions? No en faré cap en clau política, tot i que ja s’entreveu com aniran possibles pactes postelectorals (si en voleu saber més, potser aquesta nit n'heu tret alguna cosa mitjanament clara a l’Àgora) i altres històries, vosaltres mateixos; però afegiré que només uns pares generosos penjarien els dibuixos a la nevera. És possible que el de Mas també el col·leccionessin a Sant Boi o a Reus, però no sóc prou expert per afirmar-ho, o potser aconseguís preus impensables a les cases de subhastes.... No em puc estar d’acabar sense una conclusió evident: els candidats van desaprofitar, en termes generals, les classes de dibuix, ara anomenades de plàstica (si haguessin posat colors el resultat encara seria més..., més què, em pregunto). Com que em sembla que no puc reivindicar altra cosa, demano, sigui qui sigui el president i el govern que formi, que prioritzin a la primària i la secundària l’ensenyament de la matèria: la petició és senzilla i de pressupost escàs. És clar que potser el que jo he vist i vosaltres veieu respon només a una estratègia política i els dibuixos dels candidats (us heu fixat: ni una figura humana ni una banyista en ...!) siguin una mentida més de la campanya. Ja es veurà.

Encara em queden ganes de continuar, però comprendreu que... I això que ara anava a confessar que finalment he decidit que votaré.