Deixeu-me que us digui que fins i tot en els blocs es freqüent de trobar partiments i són els comentaristes els encarregats d’intentar resoldre entre les dues opcions plantejades. Per exemple, en Pere, d’Invasió subtil, ens demana que triem entre: I si en compte de provar de caure bé, provàreu de ser simplement honestos? Ja ho veieu, tota una possibilitat de matisos per acostar-se a una o l’altra opció. Molt similar al partiment d’en Pere, la Lluna ens proposa: qui és millor amic, aquell que et diu el que vols sentir o aquell que et diu el que pensa? Una altra situació impossible de resoldre sense recórrer als matisos, als sí, però...
Els dos partiments virtuals tenen relació amb el que jo plantejo després de rebre el dibuix de les meves nebodes.
Som qui creiem que som o som com ens veuen els altres? Òbviament, som una mica de tot, però no hi ha dubte que som segons la mirada que ens focalitza, sigui la nostra pròpia o sigui una altra. Som en la mesura que som mirats, i som tan diferents com mirades rebem (hi ha filòsofs a la xarxa que ho sabrien explicar millor).
L’E. i la M. (em sembla que més la M.) m’han vist amb unes ales poderoses, consistents, amb un posat desafiador, sense por (talment com superman: fixeu-vos amb braços i mans) , amb una corona de santedat brillant, amb les cames separades i els peus ben ferms a terra, amb un somriure captivador, amb un vestit lleugerament vermell, que saben que és el meu color preferit, símbol de passió, de vida i de mort (crec que això no ho saben ben bé)... Jo em veig amb poques plomes a les ales (si és que hi ha ales), amb els braços més aviat caiguts, amb la corona (si algun dia va existir) oblidada en algun lloc ignorat, amb els peus que de vegades no fan peu, amb el vermell tacat... Evidentment, avui penso que són elles qui guanyen el partiment i que jo m’equivoco. I tot i perdre el joc, els estic profundament agraït per la seva mirada, i desitjo que els duri, cosa que sé que és impossible perquè entre la seva visió i la meva, no ens enganyem, hi ha tots els matisos que vulgueu... i el temps. Però això serà un altre dia.
I ara seria el moment de plantejar un meme (uf, els memes internàutics!), però no caure en el parany i el deixo –ho dubto- per un altre dia.
9 comentaris:
Això és el que feien al Voste jutja, fa anys, si fa no fa, amb temes 'morals'. Sobre la visió nostra i la dels altres, varia molt al llarg del temps, som una barreja, però també som el que vam ser i el que serem, que sempre és una incògnita. I, al capdavall, com sempre s'ha dit, no som res.
L'angelet és molt bonic, un esperit pur, com deien d'aquests éssers alats???
Ser, no sé com som, si és que som d'alguna manera. Potser en realitat cada dia ens reinventem per tal de sobreviure als estímuls que ens envolten. Si aquests son bàsicament rutinaris, doncs llavors és probable que siguem força predictibles. I llavors potser no som de cap manera, i simplement al cap dels anys s'esgota la nostra inventiva, mostrem menys imaginació per afrontar les nostres rutines, i finalment acabem donant sempre respostes semblants. Per mandra, per que funcionen, per que no en sabem d'altres, per que creiem que son adeqüades, pel que sigui.
No se com som, ni si els ulls dels altres ens fan ser. No se si som capaços de mirar-nos a nosaltres mateixos amb uns ulls que no estiguin filtrats per la fatiga de veure sempre el mateix, avorrits de la mateixa imatge que ja no ens diu res de nou, més que per a descobrir-nos el pas del temps malmentent la nostra carcassa. No se si quan ens mirem endins només hi trobem el que en realitat ja hem aprés a reduïr, d'alló que ens martiritza, per desagradable, de la nostra forma d'afrontar el món, o be som capaços de mirar el que hi creix dels valors/trets/hàbits que hem volgut prioritzar.
No se si som, o no som, si som una sèrie de casualitats encadenades, o si existeix alló que es pot anomenar essència d'un mateix. Si més enllà del moment estàtic existeix una constància previa i futura del jo.
Quan ens miren els ulls infantils ens regalen, amb la seva mirada nova, part de la seva frescura i el seu potencial. Poc saben els nens que la nostra experiència no és infinita, i que ens limita el fet que ja hem triat la nostre manera cómoda i comfortable de respondre a la majoria de situacions innovadores, el que ens deixa moltes menys oportunitats per esbrinar quí som. El filtre dels seus ulls ens magnifica amb el seu propi potencial.
Som el que som, i probablement més com el que ens diu qui més informació té sobre nosaltres, és a dir, nosaltres mateixos.
Cal tenir nens a prop. Son maquíssims, els nens
:o)
(Crec que necessito un altre café, quin rollo més espés !!)
a mi em fa l'efecte que mai veiem els altres tal i com són realment, i que potser millor que sigui així...
Doncs hi ha teories per tot, hi ha qui diu que els altres ens veuen precisament com nosaltres ens deixem veure, però llavors a mi, i a molts com a mi, no ens quadra quan ens diuen que ens veuen tan bé i nosaltres ens veiem tan malament (no parlo solament del físic, ep)aquí ens falla la teoria.
O també pot ser que de vegades els altres ens vegin millor del que som? O a l'inrevés, que quan nosaltres ens trobem malament amb nosaltres mateixos, resulta que els altres ja ho veuen i ens enganyen
a) per no fer-nos patir
b) per fer-nos la pilota i poder-nos utilitzar
bufffffffffffff...
:(
menjada de coco... i de moral.
Per mi tothom era bo si no es demostrava el contrari. Ara ja no ho veig així sinó al revés (que trist) però m'hi han fet tornar, així!!!
Sigui com sigui, Pere, les teves nebodes t'han brodat!
pere, estic tan espés últimament que ho tens fatal si jugo aquest partiment que proposes. Intentaré fer però, un breu apunt. Et diria que l'enfoc fenomenològic (Berger i Luckmann) a "la construcció social de la realitat" ja contesta la teva pregunta. Però acabo d'entrar a Nietzsche (sobre verdad y mentira) a l'assignatura de sociologia del coneixement i el tó vitalista m'escau meu des de fa uns dies. O sigui que, com que no podem riar els grisos (ecs!), avui em declaro fermament partidari de creure que sóc com crec que sóc, i punt, i a la porra la resta de visions. De totes maneres, per afegir un referent més nostrat, també diria allò de Timoneda: "só qui só, que no só ió, puix...". Per cert, em veus prou bé de "vanitas"?
M'encanta el dibuix. I jo no goso demanar com em veu la resta del món. La mirada que compta és la meva, i és qüestió que t'agradi la mirada que et retorna el mirall :)
Dona, Júlia, vols dir que no serem res -o deixem-ho en poca cosa-, tampoc no és qüestió de'spantar el personal. El que sí que és ecrt és que som éssers moderadament canviants dintre del no-res.
Va, que tu ja saps que esl éssers purs no es poden dibuixar, ni tan sols imaginar (el del dibuix, per exemple, no té una espasa que deu haver estat censurada :-)
No caure en el parany, xurri, de comentar el que dius perquè fer-ho necessitaria un estira i arronsa de diàleg proper que aquí és impossible. DDeixa'm que afegeixi alguna cosa nova per a la propera discussió: sabem en certa mesura qui som -i ho saben els altres-, però no deixem de ser màscares que apareixen i desapareixen segons les circumstàncies; tantes màscares que és possible que al final no sapiguem quina cara hi ha darrere la màscara, encara que potser no hi hagi més cara que la que en cada moment proporciona la màscara. Hi ha essència... o només existència?
Quant als ulls infantils, no deixen de ser uns ulls ja educats, de manera que participen en la mesura que vulguis de l'entorn que viuen, i nosaltres mentim als infants i ells a nosaltres.
I sí que son maquíssims, alguns nens, però... No, no em tornaràs a fer confessar.
Depen, aina, potser algunes vegades és millor i d'altres pitjor, no t'ho sabria dir, jo. Em temo que sovint el que passa és que busquem ideals (problemes d'educació) que no existeixen.
Va, arare, que tu ho saps, nosaltres -la majoria- ens mostrem d'una manera determinada segons cada cas, sempre volem ser estimats. La mentida, de vegades inconscient, és una característica de la naturalesa humana. És clar qui hi ha que necessita mentir poc i d'altres que ho necessiten més. I tampoc és que aquestes mentides siguin reprovables.
No menteixis sobre el dibuix de les meves nebodes i la seva semblança amb la realitat, arare. A mi, em sembla que quan van fer el dibuix tenien més aviat una imatge que s'acostava a tu ;-)
Deixo de banda teories, albert, i em centro en la realitat immediata. Segur que ets qui creus que ets; l'important , tu també ho saps, sovint no és saber qui ets sinó com et veuen els altres i la relació que hi establim.
Et veig bé, albert, sempre que pensis que l'amor transforma, encara que sigui fantasia estaràs en forma... i això no té relació amb la "vanitas".
Venint d'una dibuixant experta, bitxo, és un elogi a tenir en compte, li diré a la M., gràcies en nom seu.
Quan a la mirada, tens raó i no. compta la teva, però compta també la nostra, a la fi tu, per nosaltres no ets ningú sense la nostra mirada. Segur que la nostra mirada -potser la del mirall alguna vegada no tant- és plenament satisfactòria.
Amb la tonteria que porto a sobre vaig oblidar dir que m'agrada molt aquest post i "em fa enveja" per dos motius: per les nebodetes superenrrotllades i perquè s'entén (cosa que mi no em passa des de fa temps...). Felicitats.
I jo m'he oblidat de respondre't i donar-te les gràcies. Home, el que pasa amb les meves nebodes és que esperen que pel seu sant i el seu aniversari els correspongui com cal, i prefereixen que elmeu regal no sigui un dibuix :-)
Publica un comentari a l'entrada