28.1.07

dels paranys fonètics

Llegeixo l’entrevista a Óscar Jaenada a “La Vanguardia” digital atret sobretot pel titular que la periodista ha considerat que era el més destacable de la conversa. L’entrevista amb el protagonista de La vida abismal , dirigida per Ventura Pons sobre una novel·la de Ferran Torrent (mig biogràfica?), em sembla més aviat inconsistent, d’una elementalitat remarcable, cosa que no té res a veure amb el fet que les interpretacions de l’actor al llarg de la seva carrera professional puguin ser importants, dignes d’admiració i de rebre premis, que una cosa és interpretar els altres i l’altra interpretar-se un mateix.


Vosaltres decidireu sobre l’interès de preguntes i respostes, jo em limito a reproduir només una pregunta i la resposta.


-¿Como catalán que es, le ha resultado difícil el valenciano?

-El catalán poco tiene que ver con el valenciano. Se entiende bien, pero la pronuncia es diferente. Ha sido una de las cosas más difíciles para mí.


En la pregunta, la periodista dóna per suposat que l’actor, natural d’Esplugues i per tant català de naixement, té com a llengua pròpia la catalana. Bé pot ser que en el seu cas sigui així, però tots sabem que els catalans ho són d’origen i d’adopció –ja ho deien Candel i Pujol- i que tant uns com els altres poden viure tranquil·lament en aquest país sense fer ús de la llengua catalana. Quants habitants d’Esplugues, nascuts i arribats, no deuen fer servir en absolut el català, tot i considerar-se catalans (més que espanyols, menys que espanyols i totes les variacions possibles)?


Evidentment el que insinua la periodista no és això sinó que el català i el valencià són dues llengües –o què?- diferents. La resposta de Jaeneda sembla que confirma aquesta apreciació: entén la llengua valenciana amb facilitat –bé per ell!-, però ha hagut de fer un esforç considerable per adaptar-se a la pronunciació valenciana (la “pronuncia”, diu ell en castellà, com ho diríem també en català alguns).


Jo sempre he pensat que una de les dificultats més importants a l’hora de dominar una llengua romànica, una vegada superat l’aprenentatge del lèxic i les estructures pròpies, és dominar la fonètica, aquesta cosa tan insignificant que fa que amb una mica d’entrenament puguis encertar l’origen del nouparlant. Prescindint de la barreja entre territori i llengua que es fa a la pregunta, un dels errors més comuns que es presenten com a fets inqüestionables és la idea que el català és el que parla un i que la resta parlen alguna cosa aproximada. Periodista i actor parteixen del català d’Esplugues – o de Barcelona- i obliden l’existència d’altres modalitats dintre del mateix Principat –i fora-.


A mi, per exemple, si m’haguessin fet la mateixa pregunta que a Jaenada fa uns anys, m’hagués resultat difícil no riure i hagués resposts que no, que el difícil per mi era entendre i parlar com els d’Esplugues –digueu-li Barcelona o la part del territori que us vagi millor-. A mi, habitant del Baix Ebre en altres èpoques i per tant situat dintre de Catalunya, em resultava ben fàcil entendre la parla dels valencians i dels de Lleida, però em costava treure’n l’entrellat de la parla d’aquells visitants que arribaven del nord i que, per exemple, no paraven de pronunciar la u, deien u en les mateixes paraules que jo, però també en paraules on jo feia servir la o, la qual cosa es prestava a dubtes importants que de totes maneres es podien solucionar amb una mica de bona voluntat per les dues parts. Quins equívocs que s’ocasionaven quan el foraster, que havia llogat una casa, deia per exemple: “ avui he fet una “ullada” a la cuina de la Maria perquè a casa se’ns havia acabat la llenya”. Jo pensava que què tenia a veure que no tingués llenya amb la visita a la cuina de la seva veïna. Un moment després arribava a entendre que la Maria li havia deixat fer una ollada a casa seva. En una altra ocasió assenyalava un punt llunyà i deia alguna cosa així com: “ ahir, la meva dona i jo vam arribar fins aquell “puntet””. Jo pensava que era una manera ben estranya –puntet?- de dir que havien arribat fins al lloc on passava el rierol, fins que comprenia que es referia al pontet de fusta, insignificant, que el creuava. O quan parlava de la “ruqueta” i no es referia a l’animal tan graciós de l’Isidre sinó a la pedra que havia hagut de traslladar per poder passar tranquil·lament amb el cotxe. I així moltes altres coses que anaven més enllà de la o i la u i fins i tot arribaven al lèxic (escombra? mirall? maco? li vaig fer un petó? Li he comprat una baldufa al nen? El nen?...?) En fi, que a mi, català del sud, m’era més fàcil entendre’m amb els valencians, amb els de Lleida o amb els de Fraga que amb un senyor d’Esplugues. Que jo entenia millor Raimon que en Llach, com ara els meus compatricis del sud deuen entendre millor Montilla –el pobre s’hi fixa tant- o Duran que no entenien Maragall o Pujol. Coses de les variants d’una llengua que aquí, com a tot arreu, és una i diversa, viva i rica, fins que algú no demostri el contrari, que tot arribarà.


Per cert, algú em pot dir que tal se’n surt l’Óscar –o és l’Òscar?- amb el valencià, aquesta llengua de pronúncia tan complicada? El vídeo no m'ho deixa prou clar.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Em temo que jo sóc dels de "ullada", "puntet" i "ruqueta"...

Clara

Júlia ha dit...

Falta molt, encara, per tal que les formes dialectals diverses siguin enteses pels 'contraris' com a positives i tan bones com la seva. La normalització, per cert, molt mediocre, està estenent una gran capa d'uniformització per les comarques. Els prejudicis els té tothom, com ara, també, els qui pensen que el català dels barris de 'can fanga' és el'dolent', que passa, i molt. Costàra, si és que s'hi arriba, entendre que tota forma és bona si serveix per entendre's i compleix la seva funció. Sobre l'actor, el tinc per bon actor i he sentit alguns fragments en valencià molt ben pronunciats. Les opinions, crec, responen a un noi de família castellana, encara que català, jove, i a qui el que menys el preocupa és la diversitat fonètica i que 'les fot sense engaltar', que feien els iaios. Al césar el que és del césar... Ja madurarà.

Papitu ha dit...

Jo també vaig caure en el parany del periodista i vaig llegir l'entrevista atret per la capçalera. En fi, tot si val fins i tot convertir als comediants (en tot el bon sentit) en filòlegs. Potser tenim la pell prima però ells la mira curta.

Montse ha dit...

M'ha encantat la dita del papitu, això de la pell prima i la mira curta. (Amb el seu permís, papitu, me la quedo)

Bona nit, Pere i contertulians!

miquel ha dit...

M'ho temia; Clara, però tot i així intueixo que ens entenem.

N'haurem de parlar sobre si tota forma és bona, Júlia, jo no ho tinc clar, però potser és que no ens entenem en el concepte inicial. En el que si que et dono la raó és e la capa d'uniformització de la llengua, que arriba, entre altres, a través dels mitjans de comunicació.
En realitat jo no li retrec res a l'actor, més aviat em queixo del titular triat per la periodista o pel diari, que em sembla absolutament fora de lloc.

Em sembla, papitu, que els diaris de tota la vida haurien de tenir una mica més de cura i s'haurien d'allunyar de la grogor que els va intoxicant. En fi, que tothom vol vendre.

En Papitu té raó, però és que la pell prima, Arare, ens la fan a base d'anar fregant-la amb articles com aquest.
Bona nit a tu... i als contertulians.

Júlia ha dit...

Un dia d'aquests insistiré en el tema de la correcció i tot això, he, he. Sobre el periodisme actual, hi ha tantes, tantes coses a comentar...

Ferran Moreno ha dit...

Si l'altra dia criticava algun efecte negatiu d'haver fet filologia, avui en puc apuntar un de positiu: una de les assignatures que més em va agradar va ser, precisament, dialectologia. I compartir aules i converses amb estudiants vinguts de tots els punts de la geografia catalanoparlant em va ajudar molt a conèixer a fons la llengua que compartim.

Això sí, també sóc dels de maco, "ruqueta" i "puntet" ;-)

(No dic res de l'entrevista, que no l'he llegida, però el fragment que en reprodueixes em fa pensar que el sistema educatiu fa aigües...)

Ferran

miquel ha dit...

No, Júlia, aquest debat sobre la correeció l'hem de tenir cara a cara. que després posar comentaris és molt cansat.
Sobre el periodisme, un apunt: sembla mentida que la nota de tall per entrar a la Facultatsigui tan alta, la qual cosa indica que...

No sé si tornaràs a passar per aquí, Ferran. Tinc curiositat per saber qui era el profe de Dialectologia. A mi, evidentment, també m'agrada -em diverteix- la dialectologia, i veure com solucions dialectals s'acaben imposant a la capital i rodalies.
Per llegir l'entrevista només cal que facis clic a "entrevista", encara que tampoc no és que valgui la pena.
El sistema educatiu fa aigües ja fa temps, però en aquest cas el que no funciona és el mitjà periodístic: l'entrevista és de pena.