8.1.07

ressaca

El dia d’anar a esperar el Reis em va semblar una bona cosa passar-me pel Museu del Joguet de Catalunya, de Figueres –ja n’heu vist una foto en el post anterior- , a veure si a partir de les fixacions de les meves mirades en les vitrines els mags endevinaven les meves carències d’infantesa i em complaïen, encara que fos amb retard. En va: els meus presents han estat –gairebé tots, exceptu un bou que no sé si podria fer parella amb la Katerina- els adients a un individu de la meva edat. Cap regressió a la infantesa.























El museu aclapara, no només pel contingut en si mateix, sinó sobretot per la quantitat de joguines que s’hi presenten per metre quadrat. És impossible abastar la magnitud i la importància del material exposat en una primera visita ràpida. Per altra banda, veure les peces i no poder agafar-les per fer-les servir una estona produeix una sensació que no sé explicar, encara que suposo que ja m’enteneu. No sé si aquesta possibilitat seria viable, però un espai especial com aquest hauria de permetre la singularitat vedada en altres museus: la de tocar, la de compartir amb els altres visitants les peces que s’exposen, els jocs que tenien per finalitat ser destruïts per l’ús continuat. Terrible paradoxa la d’una joguina que es manté darrere d’un vidre apta només per a la contemplació, pel record, per a la història: s’entén i no s’entén.

Deixant de banda les consideracions anteriors, un dels grans encerts del museu és la presentació de joguines que van pertànyer a personatges coneguts del país, com el cavall de l’Ernest Lluch (la joguina més gran que va tenir) o l’ós dels germans Dalí. D’aquesta manera la mortalitat de joguines i personatges desapareix en la mesura que el visitant pot relacionar i imagina joguina i personatge i, al mateix temps presenten una faceta emotiva del personatge habitualment oblidada o negligida, com és normal. En aquest aspecte, son força divertides i interessants les fotografies infantils de gent coneguda, sovint acompanyats d’una joguina que potser de grans van oblidar, però que durant un temps devia ser la seva companya inseparable i qui sap quina característica de la seva personalitat va marcar o desmarcar.

Va, us proposo un joc, una endevinalla. Vet aquí dos nens que han sigut famosos. El primer és un escriptor que ara deu descansar al costat d’Osiris; una germana seva continua, em sembla, escrivint. No té pàgina pròpia ni a Lletra ni a l'AELC. El segon és un polític que escrivia en un bloc, encara que no va arribar a pujar-hi gaires posts, coses de la transitorietat dels càrrecs i de la intenció del bloc; simbòlic que estigui tancat amb tela metàl·lica en el petit galliner?. Si us hi fixeu bé, segur que endevinareu qui són. De l'escriptor, a més, us en deixo un fragment:























“Ningú no podria sospitar que Lilí Barcelona (que es devia dir Marta i era per això que Maruchi no ens n’havia pogut donar raó) i jo, darrer producte de novel·leria a la Somerset Maugham, ens trobàvem tres dies a la setmana en una d’aquelles cases particulars de l’Eixample, els propietaris de les quals (parelles de vellets que viuen d’una renda burleta) lloguen habitacions secretes, emparats per l’ombra alcavota de llur honestedat reconeguda.”























I al vestíbul sense visitants del Museu, una exposició sobre literatura infantil de la guerra -expecialment l'any 1937- i un record a Fontserè: un reportatge televisiu i una rosa.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

Puc dir la meva? Jo crec que són Terenci Moix i Maragall, mira que n'eren, de bufons... He de dir, amb vergonya, que no he vist encara aquest museu. Per cert, fa uns dies em vaig ensopegar, tafanejant per la xarxa, amb un 'Museu del Niño y de la escuela' que desconeixia, a Albacete.

Xurri ha dit...

Ho has fet una mica massa fàcil avui, jo anava a dir que no contestava per no xafar-la a algú que arribés més despistat, però...

Premonitori, l'Honorable al galliner!

Anònim ha dit...

Pere, sento que els Reis no t’hagin portat cap “mecano” ni el “Forti” que segurament vas demanar des del inconscient...

T’han portat un bou? Que es guapo ? Es pot veure? :D

A mi tampoc m’han portat la caseta de nines que any rera any demanava, però des de Paris m’han fet arribar una pissarra en forma de Katerina, ves per on !!!

Katerina ha dit...

Bona nit Senyor Pere, no se si l'incomodo ja que es una mica tard, però es que la jaka m’ha dit que una servidora sortia per aquí i no se que mes d’un bou... de veritat que te un bou per aquí?
Potser m’agradaria conèixer-lo... no es per res... però...

Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

Montse ha dit...

Veig que la Júlia ja ho ha ditttttt

Quan has parlat d'Osiris ja he vist que era Terenci. Maragall m'ha costat una mica més, però he de reconèixer que si no hagués llegit la Júlia, no hauria dit el nom per por d'equivocar-me!

Bona nit, Pere, i a veure què passa amb el que encara t'han de dur els Reis!

Montse ha dit...

ostres, pel que veig, la xurri també havia endevinat el Maragall (veig que com a endevinadora sóc un desaaaaaaaaastre)
snif

miquel ha dit...

Premi, Júlia i Xurri, efectivament són els personatges. Afegeixo que les dues fotos són de 1943.

Em sembla, Julia, que t'agradaria el museu de Figueres, penso que està molt ben muntat. Ostres, potser haurem d'organitzar una excursió a Albacete.

Jo sense pistes, Xurri, segur que no hagués encertat en Maragall (en Terenci és igualito). T'has fixat en una certa semblança entre les seves joguines? Realment premonitori...

Ja ho veus, jaka, és el nostre destí, em sembla que ja mai no tindrem allò que no vam tenir. El que sempre vaig voler i mai no em van portar és un Scalextic.
Ja us ensenyaré el bou a tu i la Katerina qualsevol dia, faltaria més.

Sí que tinc un bou, Katerina, però no estic gaire segur que li faci el pes. Em sembla que el trobarà poc sofisticat, fins i tot una mica groller. En fi, ja li presentaré, que mai se sap.

No et planyis, Arare, jo tampoc no ho hagués tingut gaire clar en el segon cas. El que passa és que aquestes dues noies sempre es preparen per als concursos.
Vols dir que els reis encara tenen alguna cosa per mi? Ostres, no m'ho acabo de creure.

Hanna B ha dit...

oh, aquest museu el tinc pendent! molt d'acord en que les joguines s'haurien de poder fer servir, quina gresca! :)
com que la meva mare tot ho llença, no queda cap joguina de la meva infància, si tothom fos com la meva mare no existirien els museus... sclar que la meva joguina preferida era una manta (tema a psiconalitzar)...
el terenci, que tendreeeeeeee!! ara que en pasqual dins d'un galliner m'ha encantat, genial!!!

Anònim ha dit...

Posats a fer confessions, Hanna, la joguina més antiga que recordo era un carret amb un cavall, tot de llauna i que anava amb corda, que jo mateix vaig destruir en un moment de... Ai!