ressaca

El dia d’anar a esperar el Reis em va semblar una bona cosa passar-me pel Museu del Joguet de Catalunya, de Figueres –ja n’heu vist una foto en el post anterior- , a veure si a partir de les fixacions de les meves mirades en les vitrines els mags endevinaven les meves carències d’infantesa i em complaïen, encara que fos amb retard. En va: els meus presents han estat –gairebé tots, exceptu un bou que no sé si podria fer parella amb la Katerina- els adients a un individu de la meva edat. Cap regressió a la infantesa.

El museu aclapara, no només pel contingut en si mateix, sinó sobretot per la quantitat de joguines que s’hi presenten per metre quadrat. És impossible abastar la magnitud i la importància del material exposat en una primera visita ràpida. Per altra banda, veure les peces i no poder agafar-les per fer-les servir una estona produeix una sensació que no sé explicar, encara que suposo que ja m’enteneu. No sé si aquesta possibilitat seria viable, però un espai especial com aquest hauria de permetre la singularitat vedada en altres museus: la de tocar, la de compartir amb els altres visitants les peces que s’exposen, els jocs que tenien per finalitat ser destruïts per l’ús continuat. Terrible paradoxa la d’una joguina que es manté darrere d’un vidre apta només per a la contemplació, pel record, per a la història: s’entén i no s’entén.

Deixant de banda les consideracions anteriors, un dels grans encerts del museu és la presentació de joguines que van pertànyer a personatges coneguts del país, com el cavall de l’Ernest Lluch (la joguina més gran que va tenir) o l’ós dels germans Dalí. D’aquesta manera la mortalitat de joguines i personatges desapareix en la mesura que el visitant pot relacionar i imagina joguina i personatge i, al mateix temps presenten una faceta emotiva del personatge habitualment oblidada o negligida, com és normal. En aquest aspecte, son força divertides i interessants les fotografies infantils de gent coneguda, sovint acompanyats d’una joguina que potser de grans van oblidar, però que durant un temps devia ser la seva companya inseparable i qui sap quina característica de la seva personalitat va marcar o desmarcar.

Va, us proposo un joc, una endevinalla. Vet aquí dos nens que han sigut famosos. El primer és un escriptor que ara deu descansar al costat d’Osiris; una germana seva continua, em sembla, escrivint. No té pàgina pròpia ni a Lletra ni a l'AELC. El segon és un polític que escrivia en un bloc, encara que no va arribar a pujar-hi gaires posts, coses de la transitorietat dels càrrecs i de la intenció del bloc; simbòlic que estigui tancat amb tela metàl·lica en el petit galliner?. Si us hi fixeu bé, segur que endevinareu qui són. De l'escriptor, a més, us en deixo un fragment:

“Ningú no podria sospitar que Lilí Barcelona (que es devia dir Marta i era per això que Maruchi no ens n’havia pogut donar raó) i jo, darrer producte de novel·leria a la Somerset Maugham, ens trobàvem tres dies a la setmana en una d’aquelles cases particulars de l’Eixample, els propietaris de les quals (parelles de vellets que viuen d’una renda burleta) lloguen habitacions secretes, emparats per l’ombra alcavota de llur honestedat reconeguda.”

I al vestíbul sense visitants del Museu, una exposició sobre literatura infantil de la guerra -expecialment l'any 1937- i un record a Fontserè: un reportatge televisiu i una rosa.