fracàs

Segurament el llibre d’Stephen Pile titulat El libro de los fracasos heroicos (editorial Alba, col·lecció Freak, , Barcelona, octubre de 2006) no figurarà entre els deu més venuts de la setmana. Començar dient que l’èxit està sobrevalorat ja és un mal principi per vendre exemplars de la teva obra en una societat que, ara com sempre però més que mai, busca l’èxit per tots els mitjans possibles, en una societat cada vegada més uniforme en què cal fer el que sigui per distingir-se, per tenir un petit moment de glòria que et diferenciï del teu veí. Que la diferència, i l’èxit, consisteixi de vegades a figurar en el Guinness perquè amb el cap aconsegueixis rebentar més síndries per minut que el del 3r 1a és pot considerar lamentable, però ja et pot deixar plenament realitzat per sempre més en aquest món tan competitiu i especialitzat i alhora tan manipulable. En una societat en què tothom que sigui mitjanament llegit sap que entre la mosca del vinagre i els humans les fronteres genètiques que ens separen són insignificants des de la perspectiva còsmica, una bagatel·la, és una quimera, una temeritat i una inutilitat només pròpia dels mesuradors del temps a través del rellotge aquesta búsqueda constant de l’èxit, de ser els primers en alguna cosa, de guanyar únicament pel plaer de guanyar, encara que alguns justifiquin el seu triomf a partir de teories rocambolesques que qualsevol teoritzador mediocre sabria desmuntar -els teoritzadors mediocres, de totes maneres, no existeixen perquè el seu camp de realització és l’acció i no la reflexió; només hi ha bons teòrics i mals teòrics-. Però aquesta és la grandesa i la misèria dels humans, la que fa que progressin i s’enfonsin: l’intent de sobresortir, de ser els millors, no per necessitat –si parlem de diners, no cal que continuï- sinó per un plaer íntim que només psiquiatres o psicòlegs deuen saber analitzar.

Pile continua dient que el que ens diferencia dels animals –dels altres animals-, i allò en què realment sobresortim, és la incompetència; de la qual cosa es pot concloure que ets més animal en la mesura que ets menys incompetent i, en conseqüència, que si ets competent –tens èxit- en allò que fas, la teva naturalesa s’apropa a la de la mosca del vinagre i s’allunya de la que els segles d’evolució ha acabat modelant. Dit d’una altra manera, tot això ja ho trobem en Llull, el nostre primer escriptor important conegut, o, poc després, en Anselm Turmeda, en la seva Disputa de l’ase. És veritat que els vells mestres els tenim força oblidats i que per influència americana ens hem anat acostant cada vegada més als animals, als éssers especialitzats, però ho volem ser no per aptituds sinó per desig, en un procés d’involució imparable i pervers.

Podria parlar llargament sobre el tema i posar exemples, però considero que potser cal que abans em llegeixi el llibre de Pile i pugui contrastar les meves idees amb les seves. Mentrestant, continuo insistint en la meva idea inicial: el llibre es vendrà poc. Ara per ara, la gent continua enderiada a triomfar, a ignorar que cada triomf, que cada allunyament del fracàs, és un pas enrere en l’evolució, petita, que ens ha portat de ser igual a la mosca del vinagre a ser el que ara som –alguns-. Stephen Pile, que s’ha avançat al seu temps, fracassarà, i si no és així, serà una mala notícia, al menys per a ell. En fi, que espero que aquest post mediocre, embolicat, llarg i reiteratiu, contribueixi al seu fracàs com a escriptor; si no fos així, si a partir de la seva lectura, ven un llibre més dels que l’atzar li té assignats, no dubteu que jo tindria algun remordiment.

Per cert, és simptomàtic que aquest llibre no s’hagi traduït al català. No cal que us digui el que això significa o si ens n’hem d’alegrar. Vosaltres mateixos.