Quan comença la calor inicio també els meus recorreguts pels pobles de la costa. A mesura que passa el temps aguanto menys a la platja: em molesta el sol directe i em costa fer les voltes que un bon pollastre a l’ast necessita per tenir un torrat uniforme. Tot i així, encara trobo en aquests pobles, que sovint han crescut desmesuradament, uns estímuls, renovats cada estiu, que no puc resistir. L’oferta gastronòmica, per exemple, em sorprèn cada temporada amb noves propostes imaginatives, d’aquelles que fan bona l’afirmació que la realitat supera la ficció.
Si us sembla que exagero, limiteu-vos a llegir aquest menú i a reflexionar –ja sé que aneu escassos de temps- sobre les promeses que amaga.
Què us deia? Els deliris del gurmet més exigent fets realitat en una modesta pissarra a la qual us hagués estat molt difícil de resistir-vos. Un menú d’un equilibri alimentari potser insuperable i d’una combinació de sabors, textures i colors que s’endevina sublim. No estic segur de l’ordre de la ingesta, però em deixo guiar per l’ordre d’aparició.
Comencem amb un aliment lleuger i adequat al marc geogràfic: un quilo de musclos. No s’especifica si al vapor o amb una salsa subtil. Tampoc no s’especifica si són de roca o de viver (del Delta, de Galícia?). Fons daurat sobre un negre elegant amb iridescències amb predomini de blaus. Potser petites filigranes nacrades a l’exterior. Un plaer per als sentits.
Absolutament captivats per la mar, emprenem el viatge gustatiu terra endins. El sofisticat enciam o escarola (ara n’hi ha tot l’any) com a base, i un esclat de colors: pebrot vermell, tomata a punt de madurar, raves lleugerament picants, la immaculada blancor de la ceba que dolceja, una mica de pastanaga ratllada, potser conservada amorosament en pot de vidre, uns grans de blat de moro –que no falti el daurat tampoc en aquest plat-, unes olives: sevillanes, verdials, de l’aragó...? Qui sap si una mica de tonyina? L’oli, lleugerament verdós; el vinagre, traspassat d’una garrafa de plàstic a una subtil vinagrera de vidre. I tot d’una frescor excelsa que ens deixa el paladar embadalit.
Ja en minúscula, patates fregides, l’aliment per excel·lència dels petits que nosaltres, els grans, mai ens atrevim a confessar que també és el que preferim perquè temem mostrar les nostres debilitats, perquè la vida adulta sembla que ens ha fet renunciar als plaers directes i senzills. Unes patates també daurades i cruixents per fora, amorosament cuinades. Segur que el cambrer ens servirà les patates al mateix temps que els musclos i l’amanida i en lloc de menjar-les com a tercer, les anirem alternant: dos musclos, una patata agafada amb els dits, unes fulles d’enciam, un rave, una patata... Ah....!
També en minúscula, el pa, aliment humil, ancestral i sagrat. Igualment daurat, cuit amb forn de llenya i amb una mica de farina que en recorda l’origen. Frisosos, no hem pogut esperar que el cambrer ens servís el pa en quart lloc i l’hem demanat al principi: dos musclos, una patata agafada amb els dits, unes fulles d’enciam, un rave, un mos de pa... Ah, ah...!
No s’especifiquen les postres, cosa que ens és indiferent perquè de bon principi hem confiat plenament en la saviesa del xef, ens hem rendit a la seva proposta. Potser una crema catalana servida en un recipient de cartró i menjada amb una cullereta de plàstic?
I abans d’entrar al restaurant, encara m’entretindria una estona admirant l’emmarcat rosa esvaït de la paraula MENÙ i del preu amb el 7 %d’IVA no inclòs. I sobretot en la creativitat de l’accent obert sobre la u: és dificilíssim aconseguir l’obertura de la sempre pudorosa u. Estic segur que alguns de vosaltres ho heu intentat amb resultats decebedorament adversos.
No, al final –ja heu llegit el condicional del paràgraf anterior- no hi vaig entrar. Em guardo la troballa pel moment que pensi que ja estic definitivament preparat per celebrar un esdeveniment realment únic. Potser l’altra raó que em va impedir degustar les exquisiteses anunciades, és que no sabia ben bé quin vi demanar per combinar amb els quatre plats. Aquí si que trobo que va ser una manca del xef no haver afegit a la pissarra, al costat de pa i postres alguna cosa com ara vi rosat de la casa –qualsevol marca comercial hagués desdit-.
Qui ha dit que és un menú per als turistes? Ho desmenteix el perfecte bilingüisme: res d’anglès, d’alemany o de qualsevol altra llengua forastera. Un menú d’acord amb l’Estatut i plenament constitucional.
[ALGO ANDA SUELTO... / QUELCOM VA SOLT...]
Fa 2 hores
11 comentaris:
Encisador. Sobre els musclos, animals enigmàtics on n'hi hagi.
Per cert, hauríem de recuperar 'patates rosses' per a les trumfes fregides, que era com en deien els meus avantpassats més recents.
Que curiós, li hauríes de preguntar al cheff, si es una idea de Bruseles, m'han dit que es un menú tipic allà i m'he enrrecordat de tu.
Petons!
aiguamarina
Molt bo Miquel, ja em fas venir salivera. MOlt bo lo de la u.
Clara Esther
A la costa propera a Marsella els "moules frittes" són presents arreu... i per algun motiu resulten excel.lents! Si demaneu els "moules roials" a més de les patates fregides i musclos al vapor hi posen una salseta feta amb no-se-que que es un regal dels deus. Això regat amb un vinet blanc, amb bona companyia, i si pot ser al port de Cassis,... i et sentiràs a prop del cel!
em vaig legir amb llenllenguaaigua i lla bocaigua pllengua caiguaollada dur com la u.
graciaa.
Els belgues els fan fregits amb mantega... nosenose, jo em quedaria amb l'amanida (que tal com l'has descrit no és ni cesar ni tropical, sino cósmica) i les patates. Ah, i una bola de gelat de xocolata (més que probable postre).
L'únic que ens falta saber sobre els musclos, Júlia, és per què no fan perles i van de dol.
Ai, al sud no coneixem les "rosses".
No m'estranyaria gens, aiguamarina, perquè aquest menú no és precisament gaire mediterrani. A veure si al final resulta que sí que era per als turistes.
Espero, clara, que hagis llegit el post en una hora adient i que la salivera hagi estat un preludi curt del teu àpat que endevino saborós i més mediterrani que aquest.
I si t'expliqués les històries de la I... La I és molt més terrible que la U.
Doncs potser m'allargaré a Marsella, Dan, perquè aquí la majoria de musclos que he tastat darrerament són realment infames, els coguin com els coguin... i les salses són la meva perdició...
Espero, Joaquim, que no intentis fer aquest menù al teu restaurant, encara que no sé com ho teniu això dels musclos al Brasil.
Ostres, shuggi, no sé si m’aconselles o em desaconselles la ruta europea dels musclos. La resta del menù ens el podem menjar al costat de casa per vuit euros i mig, paraula! No responc de la xocolata, però.
Los musclos, pere, ja ho tindrem, i aquesta mena de fer-les es comu a bruxelas amb maionesa, el que me ha fet be fou la teva literatura, musclos vermell feminino. llegare a Barcelona dia 28. quedare una stona i seguire fins a Tornabous (lleida, mes a prop Tarrega) on hi ha un gran amic meu, Florenc. Despres anire cap San Lucar la Mayor, per a fer un stage en la cuina d'elBulli del Hotel hacienda Benazuza. ho llegire de mes a prop.
abs
Pere... quan hi vagis agafam de la mà que tinc el pare a Marsella i així li faig una abraçada.
(Joaquim , que vai bé l'stage :)
petons!
aiguamarina
Quina sorpresa, Joaquim. A veure si ens veiem. I la teva cuina brasilera, mentrestant...?
Ets un niu de sorpreses, aiguamarina. T'agafo la mà, però viatjo amb el pensament.
Publica un comentari a l'entrada