101 transformacions

Ahir va pujar la transformació 99 –una excel·lent recreació d’una hipotètica trobada de la Mercè Rodoreda i de Raymond Queneau en el París de la nostra immediata postguerra que va imaginar en Martí- i avui celebrem amb un vídeo el número 100 –una altra excel·lent idea realitzada amb mitjans tècnics casolans en què la meva intervenció és mínima, que més voldria que poder-me atribuir alguns mèrits. Primer objectiu acomplert: arribar a emular, al menys en nombre, les variacions de Queneau. S’enceta doncs una segona etapa de durada i periodicitat indeterminada que va més enllà de les primeres perspectives.

Com la majoria de vosaltres sabeu, el bloc transformacions va néixer a partir d’un post en què jo parlava d’alguns aspectes dels Exercicis d’estil de Queneau. Un suggeriment d’en Sani va originar que acceptés el desafiament potser amb més il·lusió que fe. I com que vaig pensar que sol no me’n sortiria, de seguida vaig demanar l’ajuda de la xurri, creativa, imaginativa i sempre disposada al joc, encara que de vegades ho dissimuli. Immediatament arribaren altres incondicionals que no esmentaré perquè això dels agraïments és inacable i inútil en aquest cas –ja ens ho diem em privat. Tothom sap com n’estem de contents d’aquestes participacions que han fet que el bloc es convertís més en una casa comuna plena que en un lloc fet per dos. A alguns els retraurem que no hagin participat més –ei, llibreter, veí, darabuc...!-, però sabem que passen de tant en tant per casa seva i els tornarem a rebre com no sé on es diu que van rebre els fills pròdigs... A altres, que ens han suggerit que farien alguna cosa o els hem suggerit que a veure si s’animaven, els recordem que el joc continua, que no s’ho pensin gaire més. Als qui no sabem si han vingut algun cop i als qui han marxat de puntetes, els convidem a decidir-se a participar i els advertim que no serà culpa nostra si després queden enganxats.

Fent un balanç breu i parcial, la sensació és que la qualitat de les aportacions és important, fins i tot en alguns casos sorprenent; parlo des del punt de vista literari, és a dir, de creació, de recreació, de combinació, d’originalitat, de reflexió. Algú pot creure que refer un text ofereix molt poques possibilitats de dir el que un realment vol, pensa o sent en un moment determinat. Crec que qui pensa així s’equivoca, de la mateixa manera que s’equivocaria si afirmés que en centenars de novel·les del segle passat o de l’anterior l’únic que es llegeix és el tema de l’adulteri. O potser tenen raó, però l’acte físic de l’adulteri és el que té menys importància, és només un instant (depèn de cada cas, és clar). En el nostre cas el text base parla de la vida i de la mort, parla, doncs, de la història del món i de la història de l’individu; més enllà de la vida i la mort no hi ha res que se sàpiga a 29 de gener de 2008, i si algú no té res a dir sobre aquests temes –no té sensació d’una o altra cosa, no experimenta una o altra cosa en si mateix o en els altres-, realment més val que no digui res, perquè no té res a dir. Una altra cosa és la simplicitat o complexitat del tractament, la forma que triï per expressar-se, l’originalitat o no que vulgui exercir sobre el material proposat, la dificultat que es plantegi. Tots aquests són condicionants que ha d’establir cada escriptor a l’hora de tirar endavant el seu joc literari. Aquests condicionants són el desafiament que es planteja i que ha de superar.

Algú em deia que a ell no li agrada gaire participar en les obres col·lectives, que prefereix l’obra individual. Doncs aquest el meu cas, encara que a mi, més que no agradar-me és que sóc molt inútil a l’hora de treballar en equip. Em costa afegir-me a una cosa ja començada o obrir boca o moure les tecles en allò que es fa en grup. Transformacions només té l’aparença d’obra col·lectiva, el format; a dintre cada objecte literari és absolutament independent, cosa que no vol dir que no serveixi d’estímul o d’inspiració per un altre, com, per altra banda, es pot veure i passa sempre.

I ja per acabar, m’estranya que els de l’any Rodoreda encara no ens tinguin enllaçats, perquè si alguna acte literari s’està fent en aquest moment relacionat amb l’escriptora que sigui realment innovador i a llarg termini –petit, insignificant, certament- són aquestes transformacions sobre un fragment de la seva obra. De la mateixa manera, m’estranya que no apareguem en cap raconet de Blocs de Lletres (cada dia més complet i més referent) , perquè si alguna cosa és transformacions és literatura pura, dintre dels cànons clàssics o experimentals, a més lloc de referències literàries explícites o implícites des de perspectives i intencions diverses. I com a mostra del que dic, acabo amb la darrera transformació. Feu clic:




Deia que acabava, però mentre anava escrivint m’he entretingut a llegir el darrer post de Llegeixes o què on una de les seves meitats –mai no sabré qui és- recollia algunes impressions de la trobada blocaire (com va quedar això del bloc/blog de Granollers?- i destacava tres aspectes del discurs “en absència” de Biel Mesquida:

perquè suggereix moltes coses. Algunes les anoto a la llibreta:
- ...el blog com a lloc privilegiat per fer una escriptura experimentadora...
- ...Paul Valery deia que els poemes no s’acaben mai, senzillament s’abandonen...
- ...el blog... una escriptura plena de riscos... un reservori d’escriptures provisionals... en llibertat.

Doncs això és també transformacions (i tu, meitat, com estàs de disponibilitat transformadora-arriscada-provisional-em-llibertat?)