-pere, tu ets un creador?
-Home, sí, fins i tot asseguraria que sóc un recreador –que encara deu ser més important. Si vas llegint el que he anat escrivint aquí segurament t’adonaràs que no calia fer-me la pregunta.
-I el que has escrit aquí, ho pot llegir tothom?
-Suposo que sí, mentre tinguin un ordinador i entenguin el català...
-I ho poden copiar en suports digitals i transmetre-ho per telèfon i guardar-ho al seu disc dur i passar-ho en qualsevol suport als amics i coneguts?
-Tu diràs. Per què no? Fins i tot no hi ha cap llicència de Creative Commons que pugui suposar un impediment moral a qui pugui tenir el més petit dubte.
-Part del teu temps el fas servir per escriure el que després llegeixen els altres, podries fer alguna altra cosa durant aquest temps?
-Quina pregunta més estúpida! És clar. On vols arribar?
-No creus que qui vulgui llegir-te o fer llegir als altres el que escrius hauria de pagar-te alguna cosa? A la fi, durant els minuts o les hores que dediques a escriure podries fer alguna altra tasca remunerada.
-Tens raó, però jo ja em guanyo la vida, i ara no parlarem del meu sou. Escriure aquí ja em va bé, no he pensat en cap moment en una altra possibilitat.
-D’acord, però si hi ha creadors, posem que siguin creadors majors, que cobren per escriure o per fer música o per qualsevol altra activitat, per què tu no?
-Bé, jo no publico en cap format tradicional, no tinc intermediaris, no tinc altra despesa que la del meu temps, i ja saps què en penso del temps... Si aspirés a viure del temps, si tingués intenció de guanyar uns calés, segur que faria un plantejament diferent.
-Et poses difícil, pere. Tu penses que un autor que ha estat menys llegit que tu té dret a cobrar simplement pel fet que ha publicat en paper o perquè forma part d’un sindicat i per què té la voluntat de guanyar-se la vida o alguns dinars amb el que escriu?
-Home, haver-ho dit abans, tot això que em preguntes és per saber la meva opinió sobre el cànon per còpies privades, o com es digui, que fa pagar l’estat però que gestionen entitats privades amb ànim de lucre. Doncs, la veritat, no sé què dir-te. Sí et sembla m’ho penso una mica i un altre dia ens tornem a trobar i et dic què en penso de tot plegat.
Quina diferència hi ha entre el que tu fas i el que fan d’altres a través d’altres mitjans?
-No siguis reiteratiu, Pere, i no et posis pesat, que ja he respost aquesta pregunta. Va, ja ens veurem.
-Vols dir que tu no ets una mica de dretes, pere?
QUI MAL VA...
Fa 1 hora
9 comentaris:
Tema de tertúlia, per exemple (el ànnon, no si ets una mica de dretes...).
Aquesta entrevista m'ha fet reflexionar molt sobre el tema.
Molt bo, Pere!
A mi també m'agradaria lucrar-me amb el blog...
Com podem fer peles amb el blog, un bon tema de tertúlia. Peles, peles, per quatre rals no m'hi poso que tot té un preu, però el nostre ha de ser car.
-Què en penses, jesús, d'aquest post?
-Bona pregunta, Jesús, diràs que me l'esperava. No sé. Trobes que és normal anar-se fent preguntes a un mateix?
- jesús, que les preguntes les faig jo, eh! A més, no és el que sempre ha fet la humanitat, preguntar-se a sí mateixa contínuament per a intentar trobar les respostes.
- Què vols, aplicar el mètode socràtic? Això té trampa, perquè moltes preguntes porten amagada la resposta, i són molt més subversives que algunes respostes.
-Sí, però t'has desviat molt hàbilment de la meva primera pregunta que, per cert, encara no has contestat.
- Ah no?
Tema de tertúlia, tens raó. L'hagués pogut penjar directament allà. Amb molta possible polèmica, crec.
Ostres, Júlia, veig que la teva reflexió t'ha acabat inevitablement portant a les peles. Em sembla que ho tenim complicat si ha de ser a trvés del bloc.
Però, Clara! Tu també! Ara et posaria un dilema: què prefereixes la importalitat o... No, va, que jugaria amb avantatge.
Va, Jesús, que no hi ha trampa, en tot cas el diàleg suavitza la tesi que, crec, que queda clara. A saber: l'aplicació del cànon en el territori peninsular és un nyap, més que a la resta d'Europa, que també; aquesta incompetència governamenental no és cap novetat (això és un afegit).
Quant a la primera part, crec que també queda clara una tesi altres vegades exposada aquí: qui escriu amb voluntat de ser llegit és un escriptor; una altra cosa és aquesta ezquizofrènia conscient o inconscient sobre el paper del paper o de la pantalla i dels intermediaris i associacions. És a dir, la modernitat des de la tradició o viceversa.
Quant als aspectes econòmics, es tracta d'un assumpte menor en el cas de l'escriptura i vergonyós respecte el cànon.
Bé, tot plegat no faig més que repetir-me.
Magnífica entrevista, pere!
Gràcies, emgiró. Se n'hauria de parlar una mica més de tot plegat en els blocs. Trobo.
Publica un comentari a l'entrada