3.1.08

amb els peus o amb les mans, van augmentant

De tant en tant repasso revistes endarrerides que per una o altra raó no vaig llegir en el seu dia. Sovint és perdre el temps, com en aquest breu de la secció Mossegades” del “¡Cu-cut!” del gener de 1908:

Dintre el ministeri de Foment un noy ha trobat un peu humà.
De vell antuvi se va creure se va creure que pertenyia al ministre, per sort no ha resultat aixís: el ministre segueix escrbint progectes de lley com si tal cosa.


Ja us heu fixat que l’únic que crida l’atenció és l’ortografia, que el contingut ezs pot aplicar a moltes de les normatives que van apareixent. En dues pàgines oposades del diari d’avui llegeixo dos articles sobre les lleis o similars. En la primera, Monzó mostra el seu acord amb la llei sobre la prohibició de fumar ; en la segona, Francesc-Marc Álvaro expressa la seva disconformitat sobre la prohibició de circular a més de 80 per hora en determinats trams de les carreteres. El primer parla de l’encert de la llei, matisos a part que llegireu si voleu; el segon del desencert. Sobre la prohibició de fumar en bars i restaurants he escoltat aquests dies algunes converses que indicaven la satisfacció per poder estar-se als locals sense sentir la pudor del fum; dels beneficis sobre la salut, cap esment. Sobre qüestions de velocitat no he sentit dir res, aquests dies.

Sembla indiscutible que a mesura que la humanitat va progressant tingui tendència a regular de manera clara i detallada la relació que s’ha d’establir entre els seus membres i la relació amb l’entorn en general. No sóc expert en la matèria, però suposo que el corpus legislatiu actual és molt més considerable que el de fa cent anys i molt menys extens que el que es pot preveure d’aquí a una centúria. Deixeu-me ser ingenu i afegir que pot resultar paradoxal que a mesura que augmenta el nivell de progrés, benestar i cultura –llegiu aquest termes i els que us plagui afegir- augmenti també la necessitat de legislar. Un no sap si aquests nivells augmenten deguts a la millora de la raça -compte amb la paraula-, és a dir, a un procés educacional i informatiu acumulatiu al llarg dels segles, o són les lleis les que mantenen i milloren el procés de civilització. I és que el fet que hi hagi sancions per aquells qui no compleixen les lleis és inicialment sospitós. En el fons, un creu que no deu ser ni una cosa ni l’altra i que allò que ens manté en pau és un conjunt de circumstàncies inexplicables que aquí o on sigui poden canviar inesperadament. I no cal anar a Kenya, un dels països africans més estables en les darreres dècades, per descobrir-ho.

Cap comentari: