Primeres apreciacions

Suposo que durant el període preelectoral i electoral (de fet sempre estem en temps preelectoral) cada dia apareixerà una notícia protagonitzada per un o altre partit que eclipsarà o se superposarà a la immediatament anterior. La darrera és la incorporació de Pizarro al PP que significa la fi de les aspiracions de Gallardón a convertir-se en el número 1 hispà dintre de quatre anys.

Sense que serveixi de precedent, perquè de cap manera tinc la intenció de convertir-me en un comentarista polític, deixeu-me dir la meva opinió sobre l’assumpte, que em sembla que s’aparta de la de bona part dels comentaristes professionals. No sé els detalls de l’operació que han desembocat en la decisió que Pizarro, en detriment d’altres possibles candidats, vagi de número 2 en la llista del PP per Madrid, i és agosarat dir si això sumarà o restarà vots al partit de Rajoy (Aznar? Fraga? Franco?), però jo crec que, sigui quin sigui el procés seguit, i fins i tot acceptant que l’atzar hi ha intervingut, es tracta d’una bona jugada.

El PP és un partit de dretes, ho saben els afiliats i ho saben els votants. El PP, malgrat les aparents concessions estratègique i tàctiques, és un partit nacionalista –o s’ha de dir centralista?- de l’España una, grande i libre, ho saben els seus dirigents i ho volen els seus votants. Aquestes dues característiques, i unes quantes més, que de vegades es confonen i d’altres se superposen, sovint semblaven diluïdes en Gallardón, polític ambiciós com la majoria, que alguna vegada semblava fins i tot festejar amb elements de l’esquerra (faig servir el terme en sentit modern i ampli). Malgrat el carisma dintre de la seva ciutat, els ciutadans madrilenys –es poden consultar enquestes- votaven el seu alcalde en tant que membre del PP. Dubto que fora de Madrid ningú tingués clar on anava Gallardón ni amb qui, era (és?) simplement un tipus simpàtic. En Pizarro, els habituals votants del PP veuen, o veuran per poc que se’n faci publicitat, un personatge de dretes d’una sola peça, un home que té molt clares les opinions sobre les autonomies –el posicionament respecte algunes autonomies és un factor determinant fora de Catalunya a l’hora de decidir-se pels candidats-, veuran un senyor que té una relació amb Catalunya ben clara, encara que ara diguin que no, i altres característiques, dintre del camp de l’economia, que, en la meva opinió, el fan atractiu a molts votants o indecisos dels quals no surten les opinions als diaris. Una altra cosa es veure com els acabarà sortint a la llarga als dirigents del PP la seva aposta per Pizarro: un personatge acabat d’arribar del món empresarial sempre és una incògnita, i, a més, ja es veurà si els seus contrincants polítics li aconsegueixen descobrir algun drap brut que fins ara, en estar relativament allunyat del món públic de cada dia, ha pogut passar desapercebut.

El PP, hagi actual precipitadament o no, ha fet un pas de cara a una posició inequívocament de dretes, vull de dir de dretes-dretes. En els temps que corren, de radicalitzacions creixents en molts sectors de la societat espanyola, aquest fet jo crec que definitivament els afavorirà. D’aquí a les eleccions encara han de passar moltes coses i qui sap que sortirà de les mànigues i dels barrets o de les butxaques, però penso que la primera jugada els és positiva.

Jo ja tenia aquests pensaments quan aquesta tarda he trobat el meu quiosquer amb qui habitualment no parlo de política perquè tots dos sabem les inclinacions respectives en aquest aspecte. Avui estava exultant, i sense cap prolegomen m’ha preguntat que em semblava el fet que haguessin fet fora Gallardón de la carrera a la Moncloa; més o menys li he estat sincer i li he dit el que ja heu llegit. Ell m’ha explicat un fet concret que m’ha confirmat part de les meves idees. M’ha dit que ni la trentena de clients que li compren El Mundo ni ell mateix podien veure Gallardón. És possible que en arribar a casa hagi obert una ampolla de xampany. No sé si la compartirà amb molts veïns, però estic segur que fora de Catalunya no li faltarien convidats. Després, és veritat, hi ha aquells que no llegeixen El Mundo o que no llegeixen cap diari: aquests són els qui compliquen les previsions de resultats.