31.1.08

preguntar no és ofendre

Torno al teatre en una altra adaptació d’una novel·la. A l’escenari es veu un home sol, Aronnax ,vestit d’època, que respon les preguntes d’un altre personatge que els espectadors no veiem. Ens adonem que aquest personatge ha estat capturat perquè l’altre, que es mostra al cap d’una estona, pensava que el tal Aronnax, el volia perjudicar, sobretot perquè, aparentment, tenia la intenció –inútil- de voler destruir un invent seu, un artefacte sofisticat que podia anar sota l’aigua a més velocitat que la que els vaixells ho feien sobre la mar. El científic antipàtic es diu Nemo. Apareixen més personatges: el cuiner –alta cuisine française-, la mà dreta del capità: una senyora anomenada Anne Decroix que tots veiem que sent alguna cosa per Aronnax –i viceversa-... Durant l’hora que dura l’obra ens anem endinsant en el món submarí (peixos de colors, un pop gegant que amenaça els personatges i la mateixa continuïtat de la màquina que hem anat seguint en el seu viatge des del Pacífic a l’Atlàntic...) i en les relacions dels personatges. A destacar que part del que es diu es fa cantant, és a dir, que gairebé es tracta del que s’anomena un musical.


Acabada la funció i després dels aplaudiments de rigor, els actors (quatre en total) enceten un diàleg amb el públic. Són preguntes interessants com, per exemple, si hi haurà una segona part en què quedi més clar si l’Anne Decroix i Aronnax realment estan enamorats, quines llums es fan servir per aconseguir els efectes estroboscòpics... Un dels espectadors, petit i nerviós, situat just al meu darrere fa una pregunta important, transcendent, definitiva: Com es diu aquesta obra? La resta del públic no sembla que estigui gaire interessat en la resposta, però l’espurna a penes perceptible que detecto en els ulls del capità Nemo i la cura amb que respon, em confirmen que aquesta era la pregunta clau, la pregunta que esperaven els actors i que els donarà força per continuar amb les dues representacions que encara els esperen aquell dia.

4 comentaris:

aiguamarina ha dit...

Quina pinta més bona!

El plat :)

Una abraçada!

pere ha dit...

a mi també m'han vingut ganes de menjar pop. L'obra... és podia veure.

Arare ha dit...

ahà... i com es diu, aquesta obre?

quina gana, hmmm

p ha dit...

es diu... vols creure't que no tinc clars els zeros?
va, vaig a sopar.