27.1.08

acte primer, escena primera

(càmera fixa amb moviment rotatori, al carrer Mallorca vorera muntanya, prop de Balmes. S’acosta una parella. Ell és alt, d’uns quaranta anys, cabell curt, ben afaitat, vestit informal, possiblement de marques; ella és un tap potser de tres anys, amb el cabell que gairebé li arriba a les espatlles una mica arrissat, vestit perfectament conjuntat. Van agafats de la mà. Ell, amb somriure a la boca i potser als ulls, parla suaument inclinant el cap cap a la nena; ella, saltironant, sembla feliç, però no es mostra gaire atenta als mots de l’alt)

-El papà aviat tindrà un cotxe nou.

(el càmera-testimoni va seguint els dos personatges, ara d’esquena, mentre caminen –i saltironeja- en direcció al carrer Balmes i el so va disminuint a mesura que s’allunyen)

-El papà aviat tindrà un cotxe nou.

-El papà aviat tindrà un cotxe nou.

(fos en negre. El càmera enfoca la porta de La Central mentre pensa que ha de preguntar al guionista què significa realment aquesta escena: el simbolisme del cotxe, per què la reiteració, per què la tercera persona del singular, per què el verb tenir, per què el silenci de la nena, per què... El càmera sempre vol saber més coses. Fos en blanc)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

aisss... aquest càmera tan curiós sempre.... ;)

aiguamarina ha dit...

Quin vici, ara La Central, vaig passar una tarda preciosa allà... remirant, llegint, tafanejant, acaronant alguns.

Una abraçada!

p ha dit...

sobretot curiós per saber les intencions el guionista, que hi ha guions actuals que no acabo de pescar.

... i comprant, aiguamarina? La Central em fa ràbia: tants llibres que no llegiré...

aiguamarina ha dit...

No, no vaig comprar cap... sóc una mica estranya ja ho sé :)

es com anar a la fira, veure totes les atraccions, gaudir-les a la llunyanía i no pujar a cap, tot i aixó pasar-ho inolvidablement.

Una abraçada!

xurri ha dit...

Sembla una referència mayestàtica- nos vamos a comprarnos un coche.
Els pares, quan parlem amb les criatures, sovint ens anomenem en tercera persona- com ara la Katrin... :)
No se perqué, però ho fem tots.

pere ha dit...

Llàstima, aiguamarina, si ens arribem a trobar t'hagués invitat a pujar a alguna atracció.

Jo encara entenc menys que tu l'ús inconscient d'aquesta 3a persona, xurri. En el cas de l'anècdota, elevable a categoria, em va semblar realment un plural majestàtic, és a dir, jo sóc el rei i m'importa poc qui siguis tu (és clar que la súbdita tampoc estava gaire al cas)