rictus

Els ensenyants són notícia darrerament, i els de llengua una mica més. Però deixaré aquests darrers per més endavant i començaré amb els de primària i secundària en general. La Bofill torna a enquestejar (les meves respostes les tinc en un sobre a punt per ser enviades: massa tard) i la conclusió més important, pel que sembla, és que els mestres i els professors d’aquí (Espanya i Catalunya) fan menys hores de classe als alumnes que en altres latituds i cobren més que molts. Hem de suposar que això és veritat i es dolent. Jo no n’estic convençut de la primera ni de la segona afirmació que és la que destaquen o volen donar a entendre els titulars de diversos mitjans. Les dades informen d’altres fets objectius (edats, sexe, etc. dels ensenyants) i pseudoobjectius ( formació, sou, satisfacció laboral...). No comentaré ara perquè algunes dades em semblen d’objectivitat limitada perquè m’estendria interminablement. Va, sí, una que tirarà pedres al menys sobre el meu teulat: és possible que entre les hores de formació computades es comptin les 30 de fotografia que vaig fer jo l’any passat. Doncs bé, ja les poden eliminar per què per la tasca que faig i pel nivell del curs que vaig rebre no em serveixen de res.

En fi a partir de l’enquesta apareixen i apareixeran comentaris més o menys benintencionats o malintencionats que interpretaran les dades en un intent de trobar una variable més en l’èxit o el fracàs de l’ensenyament al país. Molt bé, d’alguna cosa s’ha d’escriure, jo mateix ho estic fent sense dir res, o gairebé, encara que em temo que aquesta ofensiva no és tan innocent. Fins i tot és possible que els qui tenen poder per fer-ho s’apressin a iniciar uns canvis d’orientacions diverses a partir de les conclusions purament numèriques i discutibles de l’enquesta. No passa res, ja hi estem acostumats.

No sé si hi ha cap altre país que en tant poc temps hagi mostrat més dades i menys eficàcia a l’hora d’enfrontar-se amb la situació de l’ensenyament. Tinc la sensació que continuem sent un país d’improvisadors, de gent amb tendència a la transformació gratuïta amb una dosi molt alta d’influències externes i internes de documentats i indocumentats. Darrerament la tendència a moure’s sembla imparable. Cap a on? No importa. Si no funciona un moviment se’n farà un altre, i els que calgui.

Els mateixos diaris, que s’afanyen a ser els primers a mostrar dades, a proposar solucions i a crear estats d’opinió solen aportar algunes dosis de confusió en aquest món de l’ensenyament que surt de tant en tant de l’armari per voluntat pròpia o perquè algú obre la porta. Mireu, per exemple aquest pictograma sobre la satisfacció laboral del gremi.






















La mida de les cares indica que hi ha gairebé tanta gent satisfeta -molt satisfeta- (44 %) com gent que ni una cosa ni l’altra (51%) –ni un decantar-se cap a algun extrem? Sospitós!-. La primera cara somrient, la segona hermètica. I els insatisfets? D’insatisfets no n’hi ha, però en canvi, una cara més petita, vermella de ràbia, amb els llavis cap avall, indica aquells qui diuen que estan satisfets -simpelment satisfets- per no quedar malament, però que desmenteixen les seves paraules amb el rictus. Aquests satisfets-insatisfets són un 51 % dels ensenyants, la mateixa proporció que els que no estan segurs de com se senten, però la seva cara és molt més petita, no fos cosa que... Si sumem les tres proporcions, ens dóna un total del 146 %. Com que jo sóc de lletres, he hagut de preguntar si la cosa quadrava als experts en mates. M’han dit que no, però d’altres m’han parlat de la teoria de la relativitat, i encara d’altres de la de la creativitat. En fi, que he quedat un pèl confús. Estic segur que si hagués llegit la lletra petita del diari s’haguessin dissipat els meus dubtes. Però, qui té temps de llegir la lletra petita? I, suposant que la lletra petita contradigués les cares, què? Des de quant la lletra té més valor que les imatges i els números? I amb la reducció d’hores de català i castellà al batxillerat, ja es veu la tendència. Ostres, ara em tocarà dir alguna cosa sobre aquest darrer tema. Sempre m’embolico!