Em miro una bona estona el debat del 33 sobre el matrimoni i les seves derivacions. Sí, què voleu? És curiós com un simple conjunt fonètic adquireix una força que va més enllà dels sons. Se sap que els significat de les paraules evoluciona i pren nous matisos per raons diverses i que en darrer terme el que importa no són els mots en si mateixos sinó la seva càrrega de realitat, de referent, la seva evolució històrica. En el cas del mot matrimoni, darrerament no paro d’escoltar experts etimòlegs i antropòlegs filosòfics i culturals que es barallen sense arribar a les mans -de moment- en un intent de deixar ben clar quin sentit té el terme, d’on ve i on va. Uns i altres volen apropiar-se del seu significat. Els uns perquè diuen que és seu i que la inclusió dels altres sota el concepte treu dignitat al terme, és a dir, a ells mateixos; els altres perquè, a més que la llei els dóna la raó, creuen que no incloure’ls en el terme els nega la dignitat que tenen. Com si les paraules tinguessin dignitat...Els diccionaris ja no serveixen perquè tothom sap que sempre recullen els mots després que un bon nombre de parlants els hagin donat vida o un nou sentit de vida. I aquí ningú no vol acceptar o proposar una paraula nova. Per exemple, si jo suggerís gaimoni o, per donar-li amb la hibridació un acostament a la genuïtat del terme antic, si suggerís gaitrimoni, estic segur que no viuria ni dos segons: se’m tirarien a sobre fins i tot els de Termcat, que de moment no han entrat en el debat i segurament serien els menys perillosos.
Mentre és parla de matrimoni (moni ve de munere (protegir)? : protegir la mare?) s’oblida un terme que a mi em sembla que té més importància: patrimoni. Per què, finalment, quin patrimoni aspiren a protegir o reivindiquen uns i altres? No ho sé, però segur que alguna cosa fosca s’amaga darrera de la insistència a discutir sobre la protecció a les mares. I aquí entraríem en la discussió d’un altre terme: família. Ah, la família! Començar ara a parlar del concepte de família, la primera cel·lua de la societat, seria interminable i no em reportaria més que maldecaps, perquè just en una època en què els conceptes morals són cada cop més difusos i més utilitaris, sembla que l’únic que interessa és el component moral del terme.
Quina força la de les paraules i la seva interpretació, que és capaç de vèncer la força de la realitat! És clar que la realitat sempre ha estat una pura abstracció.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
aps, jo sempre havia entès martirimoni...
per cert... quan un dels dos té un/a amant, es diu trimoni?
I si en tenen un cada ú (o una o un i una, o dos)... seria un quatrimoni?
és que no em queda clar!
nanit, pere, ja veus, estic filosòfica, aquesta nit.
L'etimologia, com la història, es fa servir segons conveniència política i/o ètica. Sempre m'ha fet gràcia aquesta diferència quantitativa i qualitativa entre matrimoni i patrimoni i ara també em fa gràcia -relativa- tanta reivindicació -de tots colors- de la terminologia.
Per cert, família, si no vaig errada, ve del conjunt de criats i esclaus d'una casa, o sigui que potser valdria més cercar un neologismes per definir l'actualitat.
Per mi el problema més greu no és ja l'ús d'una paraula o altra, sinó el que s'amaga darrere algunes defenses aferrissades de realitats "immutables": la negació de l'altre, simplement. Jo no crec que se'm tregui dignitat pel fet que de la parella que formo amb una altra persona se'n digués, arribat el cas, matrimoni, patrimoni, gaimoni (molt bona, aquesta, m'agrada més que gaitrimoni): la realitat, tossuda, és que som dues persones que s'estimen i que han decidit compartir vida, futur, responsabilitats, bons i mals moments... ostres! Això no és el que fan els matrimonis? ;-)
També tinc molt clar qui forma la meva família. Malauradament, com deia al començament, hi ha qui creu que la família només és allò que ells diuen que és una família.
En el fons, el problema és el 'moni'...
A mi m'agradaria que comencessin a anomenar-se d'alguna manera els elements "nous" que ara costa tant nomenar. Com ara "la dona del meu pare", "el germà de la meva filla", "l'avi del meu germà", etc etc.
Em sorprén que hores d'ara encara no s'hagin trobat neologismes per aquestes relacions - només els horrorosos (i inexactes) "padrastre", "germanastre", etc.
Això del martirimoni és cosa del passat, arare. Des que hi ha divorci express que no passa d'emprenyimoni; és clar que en algums casos hi ha el matimoni (no ho hauria d'haver dit això darrer). I tant, trimoni, quatrimoni i polimoni (no confondre amb polinomi, que jo no en ser res d'aquesta darrera combinació). Sí que trobo que estaves filosòfica a altres hores... la nit ja ho porta això.
Totalment d'acord, Júlia, la terminologia s'ha d'actualitzar ja. Haurem de buscar terminòlgegs poc sospitosos de parcialitats: difícil ho tenim.
Vaig estar a punt de posar un vídeo de la Minelli sobre el "moni", però em va semblar poc adequat donada la seriositat de l'escrit.
Molt d'acord, Ferran, amb el que afegeixes al post i que confirma que la gent s'aferra a una paraula per no haver d'utilitzar les paraules i els raonaments precisos. El problema, però, no és que tu, jo o qui sigui tinguem clar que és el nostre matrimoni o la nostra família, el problema és que a alguns se'ls en fot; i d'altres paguen les conseqüències.
Sí que és veritat, xurri, hauríem de tenir un vocabulari més ric i fer fora mots amb connotacions antiquades. De tota amnera, el problema que suposaria per als meus alumnes més petits, que confonen cunyat amb gendre i consogre amb besàvia, amb la qual cosa, epr altra banda, es creen relacions familiars molt divertides i potser existents a casa seva.
Publica un comentari a l'entrada