perdre o guanyar

Miro, em distrec i m’ho passo bé amb el partit del Barça – avui es complien 109 anys des de la seva fundació-. El futbol –sé que alguns ho entendreu i d’altres no- és una de les poques realitats immutables en la vida d’una persona, un fil conductor que va des del naixement fins a la mort; i tant li fa, relativament, que el teu equip guanyi o perdi, el futbol sempre, sempre, és el mateix, onze contra onze i una pilota que corre, ara en una direcció, ara en l’altra, com la vida, i de tant en tant un gol; un dia es perd i un altre es guanya, i hi ha qui guanya més que qui perd, la vida és així. I qui diu el futbol diu qualsevol altre esport.

En el futbol, com en els altres esports, les sorpreses són relatives, mínimes, insignificants, assumibles. Els governs, que malgrat el que pensem no són absolutament ximples, ho han entès perfectament, i en èpoques de crisi econòmica o de valors (?) fomenten el futbol, fomenten els esports. Dintre de no gaire tindrem a Espanya un ministeri d’esports, a la tele –ja ho vaig dir- ens passen partits de futbol dissabtes i diumenges (mai no s’havia vist!); als telenotícies els esdeveniments esportius cada cop esgarrapen més temps a la resta de fets quotidians. Tot plegat, senyal inequívoc que la crisi –la que sigui- va de debò.

Del joc del futbol, l’única cosa que no acabo d’entendre és la norma no escrita que fa que els presidents dels dos clubs que competeixen i que habitualment es troben espatlla contra espatlla en la llotja del camp d’esports, no puguin exterioritzar la seva alegria quan el seu equip marca un gol. En la vida, com en els esports, un dia guanya un i un altre dia l’altre. Els esports, com la vida, cal agafar-los esportivament, perquè fet i fet no es tracta més que d’un joc. Perdre o guanyar? Sí, és clar, però...