Si jo fos poeta, potser també hagué anat Vilafranca a celebrar el dia de la poesia amb els que escriuen versos que vaig llegint als blocs (ens transcriuran les seves intervencions?), però com que els meus dots són nuls em conformaré com sempre a copiar-ne. Fa dies que tenia ganes de pujar-ne algun de l’Alba Camarasa, jove poetessa de Guadassuar. M’agraden les seves introspeccions, el seus ritmes, les seves concrecions i les seves extensions, els seus pretextos i els seus textos. L’Alba té de moment un bloc amb un nom fantàstic que convida a l’equívoc fins que us llegiu el primer post: La vida annexa. Agafo un dels seus poemes:
Passe les hores mortes al bus
separant fulles de llibres
de poesia
que nasqueren amb defecte.
És un ofici desagraït
però necessari
com el de soterrador.
Onze anys portava el darrer llibre
envellint les seues planes siameses
a la biblioteca local.
La gent opina de mi
i atribueix alguna psicopatia estranya
al meu comportament.
No m’importa. Jo faig així
de les meues hores mortes
hores vives.
Avui mateix llegeixo al bloc de Jesús la convocatòria d’una altra iniciativa poètica a les terres de l’Ebre (aquests ebrencs no paren, no sé què faig jo aquí) que consisteix en la celebració d’un hanami, és a dir, de la festa japonesa que pretén sobretot gaudir de la contemplació dels cirerers en flor, l’arbre que per als japonesos simbolitza, juntament amb la prunera i el pi, la sort i la llarga vida. Copio (més detallas aquí):
En què consistirà?
Es demana als participants que preparin un petit poema, poema musicat, cançó o fragment de narrativa literària sobre un dels següents temes que hauran d'exposar davant la resta dels assistents. Pot ser propi o d'un altre autor que òbviament s'haurà de mencionar
- Floració dels cirerers
- Arribada de la primavera
- Bellesa natural de les Terres de l'Ebre
- Cicle de la vida
- Cultura japonesa (anterior a la segona guerra mundial, excloure Nintendos, Sonys i similars)
-Relacions entre Catalunya i/o les Terres de l'Ebre amb el Japó.
Com que no assistiré a la festa, puc demanar que algú reciti amb el sentiment que pertoca o el que s’improvisi algun d’aquests dos haikus (i, si s'escau, que en millori l'adaptació), que són els que jo hauria triat?:
hana no kage
aka no tanin wa
nakari keri
davall les ombres
dels cirerers en flor
ningú és estrany
Kobayashi Issa (1763-1827)
toku chiru mo
matareshi hana no
kokoro kana
llarga és l’espera
ràpida la caiguda:
flor del cirerer
Îo Sôgi (1421-1502)
P. S. Mediterrani de seca, reivindico també la festa poètica de la verema -raïm negre, pàmpol d’or- a la tardor; i a l’hivern, la de l’olivera –amorós pontava la soca torçuda-; a l’estiu... Reivindico la festa poètica de cada dia.
AL TEMPLE D'ÁNIMES PERDUDES
Fa 4 hores
9 comentaris:
Hola Pere,
quina sorpresa, quan per casualitat he trobat aquesta entrada avui. I quin honor, que em dediques espai i paraules. No he pogut evitar enrojolar-me en llegir-ho.
Jo he de confessar que no coneixia el teu blog... però et puc assegurar que no em passarà desapercebut a partir d'ara.
Moltes gràcies!
Pere, si haguessis anat a Vilafranca t'hauries embriagat (i no només de bon vi :))
Un devassall de poetes i de poemes. Et diré una cosa, però, del bo i millor que hi vaig trobar: les coneixences!
I... en confiança, ja saps que jo tampoc NO sóc poeta.
Preciosos els originals, no hi fa res no entendre-hi un borrall, hi ha música, o són imaginacions de cirerer florit? Tant li fa...
Què et puc dir, Alba? Et vaig trobar en un comentari teu al bloc de la Irene i vaig pensar que m'agradaven molt els teus poemes i les teves proses, ets bona i ho seràs més.
I m'encanta poder tenir ni que sigui un poema al meu bloc.
T'aniré llegint, i tant. I ja saps, casa meva és casa teva.
Segur que sí, ramon, però ja saps de la meva misantropia o timidesa malgrat el meu jo més intern. Te m'imagines fent un parlament com el teu davant el públic i al costat de la Violant? Però m'alegra que ho hàgiu pasat tan bé.
Confiança per confiança, i no ho diguis a ningú, tu SÍ que ets poeta.
Verita que sí, zel. és clar que hi ha música, la que has posada tu, la que sent cadascú :-)
Ep, discrepo del fet que 'no siguis poeta' i, a més, no calia ser poeta per anar a Vilafranca, es podia venir de públic, no parlar a la taula, escoltar i xalar amb la conversa informal i amb el dinar d'amics. O recitar d'altres autors, també.
Va ser un dia molt bonic i la gran majoria de gent era planera i agradable, res de 'poetes elitistes' ni de blogairisme excels, tot molt casolà i poc catosfèric, no sé si m'entens.
sempre seràs benvingut a les Terres de l'Ebre.
Gràcies, Jesús. De fet les terres de l'Ebre, són encara, en la part que em toqui, terres meves.
Feia una revisió ràpida del que m'he estat perdent aquestes darreres setmanes. Em quedo amb l'última frase del teu post!
Ja veus, no t'has perdut gran cosa, però sé que compartim la festa de la poesia literal i imaginària.
Publica un comentari a l'entrada