21.6.09

BMB. Que no s'aturi la música!

Són les set de la tarda i encara fa una calor de desànim en aquesta primavera que avui s’ha convertit en estiu. A l’illa Clotilde Cerdà (coneixeu la biografia de la filla de l'Idelfons?) fa anys que s’anuncia la construcció de l’Institut que s’anomenarà Angeleta Ferrer, però amb la crisi i els retalls d’Educació i el decliu de la sensatesa és possible que l’obra s’endarrereixi indefinidament. A l’entrada dels jardins (?), una colla de joves americans juguen a bàsquet mentre que els més petits corren amb pilota o sense, amb pares o avis entre vigilants i endormiscats.

La Banda comença a prendre posicions en l’espai enclotat i rectangular del recinte. La seva actuació a penes ha estat anunciada i no sembla que hi hagi cap representant dels mitjans de comunicació que hagi vingut per cobrir la informació; els periodistes tenen prou feina amb el Sònar, La Grace Jones, Bono, Pau Riba, sempre el mateix i sempre renovat... Demà ningú no en parlarà, d’aquest concert.

El parlament inicial sense micròfon d’un possible representant de la festa del barri Fort Piuenc no passa de les primeres files, que són les úniques que aplaudeixen quan acaba, tot i que la resta estem convençuts que el seu discurs ha estat absolutament adient a l’ocasió. El senyor de davant meu aprofita el darrer instant amb el seu mòbil, tot i que la seva esposa el commina repetidament a prestar atenció en el moment que la Marta Carretón amb un moviment de batuta invita a començar amb l’Obertura d’Egmon, de Beethoven.

Ens deixem portar per la música del compositor alemany, que continua amb una altra Obertura: la del Somni d’una nit estiu, de Mendelssohn; i encara, en aquesta primera part, dos fragments de Wagner. Les acàcies, verd i groc intens, estan esplèndides i van deixant caure les seves flors sobre les testes (de sobte he recordat, injustament pel senyor de davant, Papasseit) dels assistents. En les finestres del darrere de les cases d’aquest Eixample perifèric comencen a aparèixer figures, moltes de trets orientals: ens trobem en ple Xinatown barceloní: bars, perruqueries, basars... És difícil que la música tingui la solemnitat dels espais tancats a causa no només del lloc sinó sobretot dels sorolls exteriors: el so rítmic de les pilotes de bàsquet a la pista de dalt, el trànsit del carrer Marina, les persianes de fusta verda que pugen o baixen, el crit agut d’algun nen que baixa pel pendent suau que condueix al rectangle participant singular d’un joc misteriós que només ell coneix, els acompanyaments d'ocellets i ocellots... Els músics, però, deuen estar acostumats a aquest ambient i no sembla que en facin gaire cas, totalment concentrats en les seves melodies. De fet, potser cal, de tant en tant, fer un exercici de desacralització, de relativització: no hi ha molt més soroll al Sonar?

Breu descans, en que no veig que ningú demani cap autògraf, comença la segona part, dedicada a la sarsuela. M’agrada, si ho puc dir avui que és dissabte i no ens escolta ningú, la sarsuela. És una música viva, popular, que en alguns moments em recorda els compositors romàntics europeus, i que si no fos per malentesos polítics aquí hauria tingut molt més èxit. Em diverteixo en un moment concret de la primera peça, El tambor de granaderos, de Chapí, quan se sent al carrer la sirena d’una ambulància i s’hi afegeix l’esclat d’un petard que dóna una altra dimensió, com més contemporània, encara que a destemps, a la interpretació. Vaig repassant els gestos dels músics. La racionalitat, el conteniment aparent de la directora, contrasta amb un saxo i un clarinet que, situats a banda i banda de l’escenari, mantenen una complicitat gestual de la qual ells no són conscients.

Després d’un bis curt s’acaba el concert. Saluden, aplaudim. Repetim salutacions i aplaudiments. Ha estat una mica més d’una hora ben curta en aquest dia llarguíssim que vol impedir inútilment l’arribada de la nit. A la sortida, baixem per Marina, per l’altra banda de la Monumental, just darrere d’un quartet de músics valencians –quants músics valencians té la BMB?. Més endavant, ens creuem amb una intèrpret sola, sense instrument. A casa, recordem Vicens Ferrer en una de les seves darreres entrevistes: aquesta saviesa, aquest riure constant, aquesta vitalitat indescriptible del que sap que no morirà mai...

Més tard m’interesso per refrescar alguns detalls sobre la Banda, mentre em pregunto per què ha estat tan poc promocionada, per què és tan difícil trobar imatges i enregistraments (de fet, imagino que en sé alguna cosa de l’assumpte, no "en va" el meu bloc ha estat casualment durant un temps l’òrgan oficiós de comunicació d’alguns dels seus músics). Rastrejo una mica la joveníssima directora, nascuda a Barakaldo ara fa 24 anys, ajudant del mestre Brotons, el titular de la Banda. I, oh sorpresa!, resulta que té un bloc de monòlegs en forma de pera , i la continuació, tan refrescant com la fruita, que no sé si es presenta o ha estat nominat a cap premi: que petit i que gran és el món blocaire! No diré res més. Investigueu si voleu. I aquí queda aquesta aproximació –no tinc condicions ni aptituds per a la crítica musical- a un concert que no crec que aparegui ressenyat en altres mitjans i que només vam poder gaudir els coneixedors :-)

Lamento que la meva composició visual sigui, com sempre, deficient per causes pròpies i alienes. Ja som al dia de la música?

5 comentaris:

zel ha dit...

veus? feia temps que ningú parlava de sarsuels...i de fet, tampoc se si se n'escolta gaire...jo la conec per la mare, que li agradava de cantar-ne, ara ja no ho fa i sembla un món perdut...o m'ho semblava! Salut, Pere!

jaka ha dit...

Pere, gràcies pel concert!!! Maca aquesta directora !!!

Una abraçada,

Clidice ha dit...

És ben cert, les fulles grogues de les mimoses omplen totes les esquerdes de les voreres :) vaig a mirar aquesta pera :)

pere ha dit...

És veritat que es parla poc de sarsueles, zel. Jo mateix, ja ho veus, només una insinuació, com si fos arqueologia. No obstant es va programant; per exemple, el 6 de juliol a la sala 2 de l'Auditori, o el dia anterior al Grec...

M'agrada que t'hagi agradat, jaka, tot i les múltiples deficiències que em cal atribuir.
Una abraçada.

Sí, Clidice, m'agrada com queda aquest groc. Què tal les formes de pera? :-)

Clidice ha dit...

interessant, molt interessant :)