11.6.09

provant

M’arriba avui, després de llegir gustos i disgustos, culpes i disculpes als mitjans, la prova de català de les PAU. No he volgut dir res abans perquè els textos són només el pretext per fer les preguntes i em calia llegir-les per entrar en el joc. De fet, ara tampoc no hi entraré, perquè per fer-ho em caldria copiar les preguntes i comentar-les i demanar opinions: quina feixuga càrrega! En resum, la cosa ha anat més o menys com sempre i com que al final el que interessa, segons llegeixo, són els resultats numèrics –ja sé que es pot dir que no és això, i tindreu, potser, raó-, quan els tingui ja els pujaré si me'n recordo.

La introducció de la Iliada m’ha semblat més aviat avorrida, però, tot i així, la seva tria és interessant: les ciutats sobre ciutats, el pas inmmisiricorde del temps amb només un mite (?)que perviu: on són els altres? Per altra banda, em va fer gràcia trobar un poema de Carner –un poema, Déu meu! Els joves són poemes, escriuen poemes, van plens de poemes! Sovint, a la Selectivitat, no apareixen textos comentats a classe i en aquest cas, aneu a saber per què, han fet una excepció. Potser perquè parla d’una Europa que podria ser i no és? O és una Europa de vells o de pacífics sense presses –d’aquesta intrahistòria cada cop més caduca- la que presenta? O és l’Europa que els joves no veuran? O la que veuran? O tantes altres coses. Que curiós que aquest vell poema, ple de nostàlgia, d’esperança i desesperança, d’aparent contenció carneriana –fotuda contenció de Carner!- pugui tan fàcilment extrapolar-se al nostre temps. Ben pensat, però, no és un poema per a joves nerviosos que s’examinen, que fan un pas més de cara al seu futur. Potser tampoc és un poema per a ningú que tingui limitacions de temps per assaborir-lo. Aquest, com tants altres poemes, és per anar rellegint a poc a poc, en un vell jardí, en un país amb soldats no gaire de debò, a la vora del murmuri d’un brollador ben clar, amarat dels amors i les joies, les solituds i els planys que coneixem joves i grans... I el cada dia.

La veritat és que només volia copiar el poema per si no el coneixíeu. Si us agrada, millor; si no, què hi podem fer?

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant en les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner. "Bèlgica". 1952.

No em puc resistir a desdramatitzar (o dramatitzar) amb uns comentaris que he trobat anteriors a la prova d’ahir, segurament d’alumnes, lectors obligatoris de l’Antologia poètica que fa anys que corre pel batxillerat.

Segons Carner, Bèlgica, es un país a on li agradaria passar la resta dels seus dies,per la seva majestuositat.
Aquest país es un lloc on no hi han gaires soldats i la gent sempre esta feliç, hi han cases antigues i noves amb un jardinet davant.



alguien sabe qe significa el poema de josep carner Bélgica?
lo he leído 3 veces y no consigo entenderlo :(

Mejor respuesta - Elegida por la comunidad:

Bueno, lo acabo de leer y representa bien la cultura belga, donde existe la familiaridad en su maxima expresión, asi como la hospitaliridad, el espiritu del belga por conservar y tener antiguedades. Desde el más rico hasta el más pobre visitan mercados de pulga, para comprar alguna que otra pieza vieja.

Una garn fusión de culturas se pueden encontrar en ese pais, al estar en el corazón de Europa. Al ser tan pequeño tiene la peculiaridad de estar dividido en 3 partes con diferentes idiomas, neerlandes, frances y aleman. Aunque existe la presion de dividir el pais en dos, frances-neerlandes por causas economicas y choques linguisticos.

Suerte!!

Doncs això.

6 comentaris:

Albert ha dit...

95% responen opció Ilíada i 5% Carner. La poesia fa por?

Clidice ha dit...

La poesia fa por ... quan no has après a llegir-la.

Júlia ha dit...

Avui també m'he enrotllat amb aquest tema. La poesia no fa por, això ho diuen els profes preguntats als mitjans. Alguna cosa han de dir.

F.Puigcarbó ha dit...

es que posar Carner també, és molt dificil, es veu. Podien haver posat algun poema més senzill com aquell que diu:

mar endins s'en va la barca
mar endins el pescador.
mar endins s'en va la barca
mar endins el èscador.
mar endins s'en va la barca
mar endins el pescador...


de fet tota aquesta discussió ve a ser una mica com la cançó enfadosa, que per cert també se'ls hi hauria d'explicar a aquesta mainada que és la cançó enfadosa, que tampoc deuen saber que és.

jaka ha dit...

Lleigeixo....

Una abraçada,

pere ha dit...

Deu ser això de les línies tallades, Manel, el que causa neguit. La veritat, no ho sé ben bé.

Segurament, Clidice, certa poesia necessita un entrenament, una progressió, però com tot. Consti que jo sóc un mal lector de poesia, sovint no tinc la més remòta idea de què pretenia el poeta, si és que pretenia alguna cosa. Ah, però aquest poema de Carner...

Ja ho he vist, Júlia. del que dieun els profes no ens en refiem gaire del que diu l'altra gent, tampoc. La gent no llegeix poesia, encara que és veritat que alguns confonen versos amb poesia i aleshores comença l'embolic.
En fi, la gent llegeix o no llegeix, entén o no entén, s'identifica o no amb les lectures... i tots els etcètres del món.


Ostres, Francesc, aquest sí que és un poema difícil, a mi em sembla terriblement críptic.
Segur que sí, però la informació, la sensibilitat i la formació a certa edat és també una opció personal.

Una abraçada, jaka.
Llegim :-)