Quan un troba una novel·la en què entreveu un espurna de perfecció –la perfecció, com la felicitat, quan es tracta de literatura i vida, sempre són conceptes subjectius- es produeix un terrible dilema i cal fer una tria: es poden devorar les pàgines desenfrenadament fins arribar a la culminació final o bé es pot anar fruint lentament de cada frase, de cada pàgina, de cada capítol, en un intent d’allargar el temps i d’aconseguir que el plaer no s’acabi mai. Sigui quina sigui l’opció, el desenllaç sempre és el mateix: la sensació d’una petita mort i el dubte, la incertesa, de la possibilitat de gaudir més endavant de la mateixa experiència o de gaudir-la de manera semblant. Després, cansat, un s’adorm, potser amb un somriure als ulls, als llavis o a l’ànima. Més endavant –dies, setmanes, mesos-, inesperadament, el procés torna a començar i es repeteixen el dilema, l’acte i el desenllaç com si fos la primera vegada. I així una vegada i una altra, per molt vell que un sigui, per molt escèptic que es consideri, per molt cansat que se senti, sense que fidelitat o promiscuïtat enterboleixen o impedeixin cada nou acte d’amor.
L'amor d’ara? És un assumpte estrictament personal. Potser més endavant...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Quan un troba una novel•la en què entreveu un incendi d’imperfecció –la imperfecció, com la infelicitat, quan es tracta de literatura i mort, sempre són conceptes subjectius- es produeix un terrible dilema i cal fer una tria: es poden saltar les pàgines desenfrenadament fins arribar al desastre final o bé es pot anar avorrint lentament cada frase, cada pàgina, cada capítol, en un intent de matar el temps i d’aconseguir que l’estupefacció no s’acabi mai.
Etc.
Salutacions cordials.
quasi que em quedo amb les no lectures, pere... quin gust assaborir l'amor i tornar-hi!
:)
petons lectors!
és Eros qui ens mena, la relació amb les lletres és perfectament eròtica, promíscua, lliure i fantàstica. no hi valen convencions socials, ni imposicions familiars o polítiques, ets tu qui la vius i prou. :)
No em puc creure tanta perversió, misteriós llibreter, dedueixo que pertanys a les noves generacions capaces de trobar maneres noves mai vistes anteriorment d'enfrontar la ficció ;-)
Peròp tens raó, de tant en tant ens cababa passant, sempre amb fe, sempre amb l'esperança d'un esclat final.
Tot té la seva gràcia, gatot, el redescobriment i la novetat; en definitiva, l'amor :-)
Molt bé, molt bé, Clidice, un dels actes de plens actes de llibertat que encara enns queden... si no fos perquè , ai!, a vegades hi ha algun factor extern que quan estem d'allò més posats ens ve a interrompre.
Publica un comentari a l'entrada