10.6.09

de Verdaguer a Solà: navegacions i continuïtats

II
Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor,
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més crudels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.
¡Encara en veig venir més,
la tempesta no s'acaba,
ja decau mon esperit,
ja brandoleja ma barca!
Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
¿no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria?

Jacint Verdaguer: "Navegant". Al cel (1903)

Copio la segona part del poema que les noies –les entenc- no van voler musicar ni cantar: com es podia correspondre la seva joventut amb la demanda del poeta, tan insistent els darrers anys –molts darrers anys, els de Verdaguer-, de la mort? Dilluns, Baltasar Porcel dedicava la seva columna, metàfores incloses, a Verdaguer i indicava que continuaria; potser ho ha fet avui, quan fa 100 anys i 2556 dies de la seva mort. Potser avui els diaris van plens de Verdaguer. Qui sap si algun dia parlarem únicament de l’obra de l’escriptor i deixarem de banda “el cas Verdaguer”. Mentrestant, jo continuo amb aquesta dèria i deixo un fragment del pròleg de Gaziel a les Memòries literàries de Narcís Oller. Llegir com continua, llegir el que diu Oller i llegir Verdaguer és cosa vostra; arribar a alguna conclusió no sé si té cap importància.

La versió que Oller dóna d’aquella visita, valorada avui, a més de 65 anys d’haver estat feta, quan tots els actors son morts i les passions que els animaven ja estan esbravades de sobres, a mi em produeix un efecte diametralment oposat al que cercava el narrador. Debades la presenta com una aventura fosca i va acumulant-hi tocs de melodrama i pinzellades de misteri: als ulls del qui només desitja veure-hi clar, hi apareix, em sembla, únicament com un pobre home acorralat, o que es considerava acorralat per forces socials molt poderoses, i experimentà un goig sincer i profund de veure que dos amics seus l’han recordat i s’han pres la pena de pujar a visitar-lo en aquella gran soledat desemparada. La joia i la mansuetud amb què els rep demostren el bé que la inesperada presència li ha fet. Oller, però, no es dóna pas per vençut; i fureteja, furga, suspecta, com un detectiu malhumorat, pels racons i els voltants de la casa. Els qui hem conegut personalment Narcís Oller no podem pas llegir aquest fragment sense somriure, de tan clar com ens pinta, no pas mossèn Cinto, sinó la seva pròpia manera de ser. I el més bo –que confirma plenament la impressió nostra –és que també va fer somriure Verdaguer. Mentre el nostre novel·lista guaita ferrenyament entorn, ple de recel, i, mig compadit, mig irritat, dóna consells i recomanacions d’home de seny al poeta, es veu que aquest devia mirar-se’l amb una mansa humilitat i ensems una profunda ironia. Talment que el mateix Oller se n’adonà “I com que arribà a semblar-me –confessa ingènuament –que tot mansoi, mansoi, es burlava de mi, vaig mossegar-me la llengua.”

No l’entenia pas, en efecte, ni l’entendria mai, Oller a Verdaguer. Era ple de prejudicis contra ell, i aquestes idees fetes li enterbolien la visió. Prejudicis que no eren pròpiament seus: eren els mateixos que obcecaven gran part, la més selecta o poderosa (no sempre és el mateix), de la societat barcelonina del temps, i que ni davant del gran home agonitzant no cediren...

Narcís Oller: Obres completes, Selecta. Fragment del pròleg de Gaziel a les Memòries literàries. Història dels meus llibres.

P. S. He sabut fa una estona que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat concedit a Joan Solà. Recordo que el vaig tenir de professor quan jo no sabia un borrall de llengua escrita –sobre la parlada sempre he tingut menys dubtes- i el mestre assajava amb nosaltres –devia ser a l’aula 9 (la 7?)- la sintaxi que va publicar l’any 72. Recordo també que en l’única redacció que ens va demanar jo li presentava un tema poc original i ben poc estructurat protagonitzat per una mosca bevedora de llet. La darrera vegada que el vaig escoltar de prop va ser llegint un fragment de l’Auca de Rusiñol a l’Ateneu, ara fa dos anys. Mentrestant centenars d’articles i una bona pila de llibres, més llegits del que ell es pensa. En parlarem. Us deixo un enllaç al vídeo que avui mostra Vilaweb. Potser també en parlarem i discutirem conceptes. Felicitats doctor Solà!


http://www.vilaweb.tv/?video=5707

TV3:


2 comentaris:

iruna ha dit...

pere,

anit vaig escoltar l'entrevista a joan solà i em va agradar molt. me va semblar que pensa i parla de la llengua amb autèntic interès i dixant-se portar per una gran passió, cultivada al llarg de tota la vida, amb molta curiositat i dedicació, "prudència"... i també "valentia".

m'agrada la invitació que fa a la "desmitificació"...

me va fer gràcia la distinció entre gramàtics i "gramàtics" (vaig pensar en un amic amb qui mos diem a vegades "gramàtics" quan pensem que som massa "dramàtics" i em va semblar que allò que explicava d'alguna manera també hi té relació).

me van impressionar les explicacions que va fer quan l'entrevistador va rellegir fragments de cartes on ell preguntava dubtes de llengua a son germà, tampoc fa tant de temps, i com lo germà li contestava, transmetent-li el seu coneixement de manera que ell pogués arrimar-se a un aprenentatge del català, dintre d'aquell context de "contra-autoestima", "amb naturalitat".

"sebestià"... (en castellà, sebastián, i en català, sebastià)...... me va emocionar com se va commoure recordant aquell "misteri" entre la seua parla i l'escriptura. devia ser un gran pal tenir dubtes de llengua i no poder preguntar-los obertament a escola, o al carrer, i a vegades difícilment a casa.

gràcies per estes aproximacions, pere.

una abraçada

pere ha dit...

Ho veig com tu, Iruna: Solà no és només un professor tancat en les seves classes i els seus alumnes sinó que surt a l'exterior per preguntar-se i preguntar, per comprometre's amb la llengua viva i el país viu i discutir i clamar per la seva vitalitat. Que el que diu sigui compoartit per molts o per pocs o que arribi gaire lluny és una altra història.

Va ser un moment realment emotiu el que esmentes de la lectura de la carta. No sé si la gent té prou consciència d'aquest passat: tenim una memòria tan escassa, i tantes altres coses en què pensar...