Tinc un mal dia. Imagino que tindré una mala setmana. A veure, no és ben bé que el dia sigui dolent, el dia, com sempre, va fent al seu aire, però a mi m’agafa al principi de l’absurditat de la setmana d’exàmens de la 3a avaluació, just abans de la setmana d’exàmens finals de curs i prèvia a la setmana dels exàmens de setembre que des de fa uns anys es fan al juny. En fi, no cal entrar en detalls i en queixes inútils. El que passa és que vaig de casa a la feina i de la feina a casa on continua la feina, si no inútil, al menys de programació pròpia de subnormals (demano disculpes per l’ús de la paraula subnormal que sé que és del tot incorrecta) i plenament acceptada pels del gremi, entre els quals, evidentment, m’incloc en la mesura que em toqui.
Bé, la qüestió és que el fet de no poder caminar sense rumb una horeta (digueu-ne mala planificació del temps i luxes impropis en època de crisi) em neguiteja i em fa oblidar el meu natural pacífic. En resum, que qualsevol cosa em treu de polleguera.
Per exemple, em truca per enèsima vegada una senyora –podria ser un senyor- que m’ofereix una connexió a Internet que té tots els avantatges del món. Qualsevol altre dia jo hagués estat d’allò més amable i hagués acabat dient-li que no faig cap contracte per telèfon, però avui, no, avui he oblidat que sóc moderadament poliglota d’entrada i sortida i he respost únicament amb la meva llengua de sortida natural i no he tingut la paciència de sil·labejar lentament, cosa que potser hagués permès que ens entenguéssim. És clar que els venedors haurien de saber que per vendre cal entendre’s, i que per entendre’s cal oferir no només un producte sinó també una llengua, sobretot quan el comprador no es mostra gaire pacient.
Després de sopar, per relaxar-me una mica –i mira que tothom sap que la tele no distreu- em topo amb una debat sobre els toros. Els debats entre taurins i antitaurins són la cosa més irracional que existeix, però no tinc esma de canviar de canal. I encara dono gràcies al fet que la visió prèvia d’en Josep Cuní banyant-se a la Costa Brava ha actuat para-xocs.
Per acabar, havia decidit escriure alguna cosa sobre la Susan Boyle ( la tria de les cançons em sembla molt encertada), però penso que encara l’esgarraria. Definitivament, no em puc estar de relaxar-me amb les tecles, tot i saber que avui, en què ni les idees ni les paraules em són amigues ni tinc esma per visitar virtualitats amigues, més em valdria no deixar constància del meu pas per l’ordinador. Si de cas, abans de continuar amb la feina, faré una ullada ràpida a l’actuació de l’Stavros –ens assemblem tant!-, a veure si els seus saltirons, la seva vitalitat i la seva filosofia, ni que sigui per empatia, aconsegueixen resituar-me.
Hòstia, només em faltava que Youtube no em permeti compartir els vídeos! Potser tenen raó.
http://www.youtube.com/watch?v=kZCw42UopdU
http://www.youtube.com/watch?v=_Tu0PAbW75A
DE LA CAVERNA AL COSMOS
Fa 1 hora
8 comentaris:
Històrietes exemplars del nostre temps... Espero que superis l'època, per sort ja no haig de passar tràngols semblants ni apariar festivals xarons de fi de curs, he, he.
Relaxa home, que després ve tot allò que feu els mestres: llaaaargs mesos de vacances! hihihihihi sexy l'stavros aquest :P
Una abraçada blaaaaaaaaaaaaaaaaaaaava i relaxada... respira fondo! va, que ja s'acaba!
Ànims Pere!
si noi, hi ha dies que ..., i la veritat és que quan comença la calor sembla que a'acumuli el cansament de tot l'any amb la impaciència per fer vacances :-)
però això de portar al feina a casa, trobo que és un mal rollo en qualsevol època de l'any, i és importatnt evitar-ho.
si les trucades de les grans ofertes d'internet,que és de lo més normal del món, et treuen de polleguera vol dir que decididament et faria un gran be una bona passejada :-)
per altra banda, si al engegar la tele et trobes toros... això és mala sort... i costa poc apagar-la.
ai, que sí que hi ha dies així...avui segur que ja és millor, i si no sempre queda la susan boyle per arrencar un somriure :-)
es fa imperiós bufar l'escuma d'una canya - a mi també em cal!
Són quarts de dotze de la nit, tinc la dona a punt de parir i estic corregint exàmens de 3r d'ESO; i com a mínim un feix d'exàmens me l'hauré d'endur a l'hospital, que dilluns les notes han d'estar posades. Ja em veig guixant combinacions impossibles de pronoms febles mentre el meu segon fill treu el cap per l'entrecuix de la mare.
Vaja, què m'has de dir a mi, Pere!
Segur que malgrat tot, Júlia, anyores una mica aquestes vides exemplars :-) I jo, la teva... una mica.
Sí, Clidice, però el temps de vacances passa tan de pressa (l'altre també)...
Va, em relaxo. Quina enveja l'Stavros ;-)
Ho faig, Montse, però preferiria el teu aire, evidentement. Una abraçada.
Gràcies, Clarissa. El problema és que tothom està massa animat, haha.
Ei, kika, que només és un protesta per fer un parèntesi, no passa res. Ja m'agradaria no emportar-me feina a casa, però necessito el silenci total i sense interrupcions per poder treballar a ple rendiment -ple rendiment és una exageració, és clar.
Però, sí, hi ha dies que semblem una conjura (per cert, no em queixo de les trucades, que també, sinó que no entenguin la meva llengua i els sembli que he d'entendre la seva).
Uf, la susan boyle, ingressada en un hospital, ja veus :-)
Ben fresca i potser doble, xurri ;-)
Felicitats, Joan! I posa unes notes ben altes ballin com ballin els pronoms, tothom ho entendrà. I calma, que ja és el segon i això deu ser bufar i fer ampolles ;-)
Publica un comentari a l'entrada